Internacional

Tensió al pati del darrere

Els conflictes a l’espai postsoviètic tenallen el futur dels països que van néixer de la desintegració de l’URSS. L’ombra russa és allargada

BIELORÚSSIA
Lukaixenko ha portat el país a una situació d’aïllament, i ara depèn de Putin
MOLDÀVIA
La nova presidenta demana la retirada dels soldats russos de Transnístria

El mes d’agost es compliran trenta anys de l’inici de la desintegració de la Unió Soviètica. Un dels països més poderosos del món s’esllanguia en l’ocàs de la guerra freda i enmig d’un col·lapse econòmic. Aquell agost del 1991, milions de persones a tot el planeta veien com s’esfondrava el paradigma del sistema comunista. El gegant queia i desenes de repúbliques es començaven a independitzar l’una darrere l’altra. Trenta anys després, però, es demostra que l’ombra soviètica és allargada i que els conflictes que tenallen aquests països tenen a veure amb el seu passat i amb les relacions actuals amb Moscou.

Ucraïna, un país amb més de 44 milions d’habitants, amb diversos recursos energètics (té unes importants reserves de gas) està en guerra amb Rússia des de l’any 2014. El país va passar de l’Euromaidan a la guerra del Donbass en un tancar i obrir d’ulls. L’Euromaidan és el nom amb què es coneix el moviment de les protestes en contra del president prorus Víktor Ianukòvitx l’any 2012. Una part de la població obria els ulls cap a Europa, però la petjada russa a Ucraïna és latent. Les zones de Donetsk i Lugansk (el Donbass) són eminentment prorusses. De fet, es calcula que el 97% de la població fa servir l’idioma rus de manera habitual. Des de fa set anys, aquest conflicte, oblidat fins ara per la comunitat internacional, ha provocat la mort de 13.000 persones. Se suposava que l’arribada del nou president ucraïnès, Volodímir Zelenski, actor i guionista nouvingut a la política, serviria per tancar aquest episodi tan dolorós, però el nou mandatari s’ha erigit ara en estendard per recuperar la península de Crimea –un dels fets més destacats de la guerra entre Rússia i Ucraïna– i que va suposar l’annexió d’aquest territori per part de Moscou en un referèndum organitzat per les autoritats de Crimea i que no ha estat reconegut per la comunitat internacional.

En resposta a les recents amenaces i maniobres militars de Moscou, Zelenski ha incrementat els seus esforços per pressionar per ser membre de l’OTAN i ha descartat qualsevol retorn de les negociacions a Minsk, a Bielorússia. De fet, el president ucraïnès no accepta ara que les converses es desenvolupin en un territori que torna a ser de l’òrbita russa.

Des de l’estiu passat, les protestes a Bielorússia s’han anat multiplicant. Els resultats de les eleccions celebrades el 9 d’agost van revelar que el president del país, Aleksandr Lukaixenko, s’havia tornat a imposar per més dels 80% dels sufragis. El president bielorús fa vint-i-sis anys que ocupa el càrrec, des que aquesta antiga república exsoviètica es va independitzar de l’URSS. Ha estat acusat al llarg dels anys d’encapçalar un govern autocràtic, en què l’oposició ha estat reprimida, segons informes anuals d’organismes de drets humans. De fet, se’l considera l’últim dictador d’Europa.

La nit després de les eleccions, els violents enfrontaments van provocar 3.000 detencions a Minsk i en altres ciutats. La policia va disparar gasos lacrimògens, bales de goma i granades paralitzants per dispersar la multitud. Fins abans que esclatés la revolta contra Lukaixenko, les relacions entre Moscou i Minsk eren molt tenses. Putin i el seu homòleg bielorús van mantenir una reunió el febrer de l’any passat per intentar resoldre qüestions com el trànsit de gas i el preu del petroli. La brutal repressió de Lukaixenko, amb els líders opositors a la presó, l’han posat al centre de la crítiques d’occident.

La situació d’aïllament a què ha portat al seu país l’ha llançat als braços de Putin, de qui ara depèn políticament i econòmicament, i sobretot dels crèdits necessaris per intentar millorar la situació de la població i calmar així el descontentament generalitzat.

De fet, fa només uns dies, representants del dos governs es van reunir per reiniciar el projecte de creació de l’estat rus i bileorús, una mena d’aliança que a la pràctica suposaria el retorn de l’exrepública soviètica a les mans de Moscou.

guerra de l’Alt Karabakh

La guerra de l’Alt Karabakh va esclatar el setembre de l’any passat. A la pràctica, el conflicte es va allargar durant sis setmanes i ha suposat l’expulsió de la població d’origen armeni que hi vivia fins aleshores. Aquest enclavament muntanyós se’l disputen des de fa dècades Armènia i l’Azerbaidjan; aquest territori, històricament armeni, va ser annexionat a l’Azerbaidjan durant la revolució bolxevic.

D’aquesta manera es creava una regió autònoma dins de l’Azerbaidjan. Amb l’esfondrament de l’URSS, la població d’aquesta regió, de majoria armènia, va voler trencar amb l’Azerbaidjan. La proclamació d’una república independent (l’Alt Karabakh) per part de les autoritats locals un any abans va acabar d’empitjorar la situació. La lluita es va allargar durant dos anys, va provocar la mort de 30.000 persones, va suposar la derrota dels azerbaidjanesos i l’expulsió de la població àzeri. Cap país, ni tan sols la mateixa Armènia, ha reconegut mai la República de Karabakh, tot i que, a la pràctica, aquesta zona funcionava com un satèl·lit de Yerevan. Ara les tornes han canviat.

L’Azerbaidjan disposa d’un exèrcit amb molts més recursos, i és que aquesta república exsoviètica disposa de grans reserves de petroli. En el conflicte més recent ha quedat demostrat. A més, al darrere hi ha l’interès de dues potències regionals per tenir influència en aquesta zona.

Primerament, Rússia. Armènia i l’Azerbaidjan són dos països que li són molt propers, i el Kremlin el que ha demanat en tot moment és “moderació”. Si bé és cert que Moscou i Yerevan han compartit aliances, Rússia tampoc vol donar l’esquena a l’Azerbaidjan, que clarament té al darrere un aliat potent com Turquia. Ankara ja es va posicionar com a fidel aliat de Bakú. Des de fa temps, els uneixen lligams religiosos, ja que la població azerbaidjanesa és majoritàriament musulmana, mentre que els armenis professen la fe cristiana.

Armènia i Turquia són enemics històrics sobretot a causa del genocidi de l’aleshores imperi otomà contra la població armènia perpetrat el 1915.

El cas de Transnístria

És un conflicte de l’era postsoviètica i segurament un dels més oblidats. Aquesta zona de Moldàvia, a la riba del riu Dnièster, va proclamar la seva independència l’any 1990. És un territori prorus que viu dins d’un país que beu de la influència romanesa. Amb la proclamació d’independència van demanar suport a Moscou, que hi manté, des de llavors, més d’un miler de soldats. La regió de Transnístria viu a la pràctica subvencionada per Rússia, que paga pensionistes i funcionaris i li subministra gas. L’any 2006, el 97% dels seus 530.000 habitants es van pronunciar en un referèndum a favor de la independència i de la integració a Rússia. Un cas molt similar al de Crimea.

Ara, però, bufen vents de canvi a Moldàvia. A la presidència hi ha Maia Sandu, una europeista convençuda, que una de les primeres peticions que ha fet ha estat demanar a Rússia que retiri el contingent de soldats de Transnístria.

Protestes al Kirguizistan

El Kirguizistan, l’antiga república soviètica limítrofa amb la Xina, ha experimentat greus protestes per un frau electoral en les eleccions del mes d’octubre passat. Aquest país muntanyós, que limita amb la Xina i Rússia, s’ha arribat a definir com un dels més democràtics de l’era postsoviètica. Des de la seva independència, la base de la política exterior del Kirguizistan ha estat l’equidistància. Amb Rússia al nord i la Xina a l’est, el país necessita el suport de les dues potències. En aquests darrers anys, la Xina hi ha anat guanyant protagonisme, sobretot per la gran quantitat d’inversions que fa en aquest estat de l’Àsia Central. Tot i les incursions de països com la Xina i Turquia, l’ombra de l’era soviètica, trenta anys després, es demostra que continua sent molt allargada.

BIELORÚSSIA President: Aleksandr Lukaixenko Inici del conflicte: agost del 2020 Conseqüències: les protestes dels opositors van començar per un suposat frau electoral del mandatari.
UCRAÏNA President: Volodímir Zelenski Capital: Minsk Inici del conflicte: 2014 Conseqüències: la guerra entre Rússia i Ucraïna ha suposat la mort d’unes 13.000 persones. Els combats es concentren a la zona del Donbass, a l’est del país.
EL KIRGUIZISTAN President: Sadyr Japarov Capital: Bishkek Inici del conflicte: octubre del 2020 Conseqüències: el Kirguizistan, l’antiga república soviètica limítrofa amb la Xina, també ha experimentat protestes per frau electoral.
L’AZERBADJAN President: Ilham Aliyev Capital: Bakú Inici del conflicte: setembre del 2020 Conseqüències: la guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan per l’enclavament de l’l’Alt Karabakh ha suposat una victòria transcendental per a Bakú.
ARMÈNIA Primer ministre: Nikol Pashinyan Capital: Yerevan Inici del conflicte: setembre del 2020 Conseqüències: el primer ministre armeni, Nikol Pashinyan, presentava la dimissió fa tan sols uns dies. La derrota contra l’Azerbaidjan han provocat importants protestes.
MOLDÀVIA Presidenta: Maia Sandu Capital: Chisinau Inici del conflicte: 1992 Conseqüències: la desintegració de l’URSS va fer aflorar la independència de Moldàvia. En aquella regió, però, es va proclamar la independència de la República de Transnístria, un territori on encara hi ha l’exèrcit rus.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)