Internacional

El rastre de l’URSS

La crisi oberta al Kazakhstan mostra els llaços, les aliances i la dependència que mantenen les exrepúbliques soviètiques amb Moscou. Els règims autoritaris trontollen

REALITAT
Putin veu com l’espai postsoviètic es mou i com cada vegada és més difícil contenir les protestes

Fa poc més de trenta anys es dissolia la Unió Soviètica, exactament, el dia de Nadal de l’any 1991. A partir de llavors, diferents territoris que durant dècades havien format part de la potència comunista començaven a caminar de manera independent. El Kazakhstan va ser un d’aquests territoris. Com a país és un dels més grans del món –ocupa la novena posició– i té una extensió similar a la de l’Argentina. Té frontera amb Rússia, la Xina, el Kirguizistan, el Turkmenistan i l’Uzbekistan.

Les protestes, que van començar a principis d’any i que han provocat la mort de més de 200 persones, han sacsejat aquest país de poc més de dinou milions d’habitants. I el que s’ha anat demostrant al llarg d’aquests dies és la influència que Moscou encara manté sobre aquesta exrepública soviètica. De fet, es considera que el Kazakhstan és un dels més fidels aliats a Rússia i que una de les primeres decisions que va prendre el president, Kassym-Jomart Tokayev, quan va veure la dimensió que havien agafat les protestes va ser trucar al seu homòleg rus, Vladimir Putin, per demanar-li ajuda i sufocar l’intent de revolta. Aquella mateixa nit, tropes russes van començar a desembarcar al Kazakhstan.

Els dos estats pertanyen a l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva (OTSC), una aliança d’antigues nacions soviètiques liderada per Rússia. Aquesta unió està formada actualment per Armènia, Bielorússia, el Kazakhstan, el Kirguizistan, Rússia i el Tadjikistan, i va ser concebuda com una unió per contrarestar les amenaces militars externes. El president kazakh va assegurar que els manifestants eren grups terroristes externs, i per això demanava la col·laboració de Rússia per “estabilitzar” el país.

I per què arriben aquestes protestes? Quin ha estat el detonant que ha fet encendre l’espurna que ha provocat que milers de persones surtin al carrer en diferents parts del país? Doncs la pujada del preu del combustible, el gas liquat, que és un producte normalment barat i que fan servir la majoria de ciutadans per omplir el dipòsit dels seus vehicles. L’augment d’un producte bàsic per al dia a dia dels ciutadans ha encès els ànims però com a rerefons hi ha un malestar generalitzat que s’ha canalitzat a través d’una protesta de perfil econòmic. Davant la magnitud de les protestes, de les més importants que ha viscut mai el país, el govern ha fet marxa enrere i una part de la cúpula ha estat cessada.

El Kazakhstan es descriu com un país autoritari. Les eleccions les guanya el mateix partit amb un suport de pràcticament el 100% dels vots. L’oposició és inexistent. Després de la renúncia del primer president, Nursultan Nazarbayev, que va ocupar el càrrec des de la independència fins al 2019, la gent esperava que el nou líder, Kassym-Jomart Tokayev, portés canvis. Aquestes expectatives es van veure frustrades de seguida. Només un exemple: el canvi de nom de la capital d’Astana a Nur-Sultan, en honor a l’exlíder, va ser una prova per a molts que les elits de sempre encara continuaven i feien ostentació del seu poder. Les estàtues que hi ha repartides en molts punts del territori també són una mostra de la influència que encara perdura.

intervenció russa

La influència de Moscou sobre el Kazakhstan s’ha deixat veure en les ràpides maniobres que s’han executat. Darrere el teló d’una aliança de seguretat, s’amaga el desig de control de Rússia al que s’ha batejat com el seu pati del darrere. La crisi del Kazakhstan és un dels nous fronts que se li van obrint al president rus, Vladimir Putin, que mai dubta a intervenir. Abans del Kazakhstan hi ha hagut Bielorússia. L’agost de 2020 unes protestes van fer trontollar el tron del president bielorús, Aleksandr Lukaixenko, que ostenta el poder des de 1994. Davant de l’escalada de les manifestacions, el líder bielorús tampoc va dubtar a demanar ajuda a Putin. A més de sufocar la revolta, el president rus va injectar més de 1.000 milions de dòlars per apuntalar la castigada economia bielorussa. Un bon tracte amb el preu del gas també ha servit perquè aquest país torni a acostar-se més intensament a l’òrbita russa. Fa poc més d’un any també esclatava la guerra a l’Alt Karabakh entre dos enemics acèrrims i també exrepúbliques soviètiques: Armènia i l’Azerbaidjan lliuraven una guerra exprés de la qual l’Azerbaidjan sortia victoriós amb l’annexió de l’Alt Karabakh, un territori que els dos països reclamen. En aquest cas, Rússia es va comportar com una potència més aviat neutral: amb Armènia el lliga precisament el pacte que en aquest cas s’ha fet servir per intervenir al Kazakhstan, i amb l’Azerbaidjan hi ha importants interessos econòmics. Bakú és un bon aliat econòmic, perquè fa una gran despesa d’armes que compra directament a Moscou. Les protestes al Kazakhstan, però, no arriben en el millor moment per a Putin. Enfangats en una guerra amb Ucraïna, que ha posat en alerta la comunitat internacional i l’OTAN, Putin veu com l’espai postsoviètic es mou i com cada vegada és més difícil contenir unes protestes que van dirigides, sobretot en el cas de Bielorússia i el Kazakhstan, cap a un sistema polític que, encobert d’una suposada democràcia, ha permès que els presidents actuïn com a líders autoritaris i que es perpetuïn durant anys en el poder. El cas de Lukaixenko, que és president des del 1994, és paradigmàtic, com també el de l’antic mandatari kazakh, Nursultan Nazarbayev.

Tot i que el Kazakhstan es perfila com un dels aliats més fidels del Kremlin, les forces russes, juntament amb les dels altres països que formen l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva, ja han anat abandonant el país a mesura que les protestes han anat a la baixa. Hi ha diversos motius que assenyalen aquesta retirada russa: aquesta intervenció no s’hauria vist al Kazakhstan com una manera de pacificar els disturbis, sinó com un intent de Rússia de posar els dos peus en territori kazakh. En un moment tan delicat de la història, i per molt que el Kazakhstan tingui llaços amb Rússia i pràcticament una nul·la relació amb Occident, la presència russa ha incomodat. Bona part de la població ho ha interpretat com una maniobra similar a la que va permetre a Moscou annexionar, el 2014, la península de Crimea, que en aquell moment pertanyia a Ucraïna.

A més, en aquests trenta anys d’independència, la demografia del país ha experimentat un gir, i ara un 70% de la població és d’origen kazakh, quan abans ho era d’un 40%. La raó és que després d’aconseguir la independència han estat gairebé un milió les persones que han tornat al seu país mentre que d’altres que provenien de diferents zones de la Unió Soviètica van acabar emigrant. Ara, per tant, la sobirania nacional és un tema important.

un país clau a l’àsia central

El Kazakhstan, ric en petroli i gas, és el país més influent de l’Àsia Central, responsable del 60% del PIB de la regió. El país produïa 1,8 milions de barrils diaris el 2020. És també el segon productor de petroli dels països socis de l’OPEP, al darrere de Rússia. De fet, l’or negre representava el 21% del PIB kazakh el 2020, segons el Banc Mundial.

Compta amb grans quantitats de manganès, ferro, crom i carbó. També disposa de les segones reserves mundials identificades d’urani. El Kazakhstan va declarar la seva independència el 1991, durant el col·lapse de la Unió Soviètica.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)