Internacional

Un company de ball incòmode

La relació d’Europa amb la Xina és profundament complexa

Fa cinc anys, ningú estava al cas del que passava en un congrés del Partit Comunista Xinès. El mes passat, en canvi, tothom semblava tenir els ulls posats a la Xina, fins i tot aquí a Catalunya i a Europa. Per què? Què ha canviat? I quina importància té per a nosaltres, els catalans, que es reuneixin els màxims dignitaris xinesos en una setmana de reflexió i escenificació política? Diverses conclusions dels discursos del president Xi Jinping i del nou lideratge xinès són realment clau per al futur de la seguretat i la prosperitat europees, i cal que ho sapiguem i que ens preparem en consonància.

El tema per excel·lència va ser la seguretat. Aquest congrés ens ha mostrat una Xina més agressiva que mai abans en l’època contemporània. Xi Jinping, en el seu discurs d’obertura, es va comprometre a reforçar i modernitzar l’exèrcit xinès, centrant-se sobretot a preparar-lo per entrar en combat –i guanyar, ja que és un exèrcit que no ha participat en cap guerra des de la sinovietnamita del 1979, de la qual es va haver de retirar abans d’enfrontar-se a una derrota–. Més enllà, Xi vol reforçar sobretot el control polític sobre l’exèrcit, primer, per evitar un cop d’estat, però també per establir una línia clara de comandament de cara a un conflicte pròxim. La primera prioritat per a la Xina és mantenir l’estabilitat social i la seguretat nacional, i l’exèrcit juga un paper clau en això. La segona, però, és restablir la seva unitat nacional, que no considerarà plena fins que no reconquereixi Taiwan. Xi ho considera una missió històrica amb la qual està plenament compromès. És per això que Europa necessita preparar-se políticament per a una possible guerra al mar del Sud de la Xina, tant pel que això significaria per al trànsit marí de mercaderies, com per l’escassetat de microxips –Taiwan en fabrica el 80% a escala mundial– i per les conseqüències polítiques. En aquest sentit, la guerra d’Ucraïna ens serveix de guia, tant per la política de sancions –que seria molt més difícil d’aplicar a la Xina, pel seu pes comercial, que a Rússia– com per la possibilitat que els Estats Units no només assisteixin amb armes i ajuda financera, sinó que participin activament en el conflicte. La política americana vers Taiwan és complexa, però les últimes declaracions del president Biden no descarten una guerra directa entre els dos superpoders mundials si la Xina s’atreveix a atacar Taiwan.

El segon tema és el comerç. Fins fa ben poc, la dècada passada, Europa mirava a la Xina i hi veia un sac ple de diners. La seva relació amb el gegant asiàtic era principalment comercial i de mutu benefici, centrada en el comerç i la prosperitat. És per això que Europa ha posat tants esforços a liberalitzar i obrir el mercat xinès, especialment des de la seva entrada en l’Organització Mundial del Comerç el 2001. Bé, en certa manera, aquesta època s’ha acabat. La Xina segueix compromesa amb un sistema internacional que li ha donat tants beneficis. Sense la globalització i sense haver-se convertit en la fàbrica del món durant les últimes dècades per la seva mà d’obra barata, el creixement espectacular que ha viscut durant aquest temps no hauria estat possible. És per això que vol defensar aquest sistema liberal multilateral, però ja no està disposada a tenir-hi un paper secundari, sinó que hi vol tenir un rol més actiu a l’hora de definir les normes i la política de les institucions internacionals, de les quals occident va ser arquitecte. Xi també fa marxa enrere en l’obertura capitalista de l’expresident Deng Xiaoping. Ha posat mà dura en sectors d’alt creixement com els videojocs i l’immobiliari, per imposar-hi un control més sever de l’Estat, i ha reimpulsat el paper central de les empreses estatals, envers les quals les economies liberals estan tan en contra. Per tant, Europa no només ha de preparar les empreses per competir amb aquests gegants altament subvencionats, sinó que ha de defensar els valors universals que fins ara han governat les institucions internacionals, com els drets humans i l’estat de dret.

Sobre la cooperació internacional, Xi va fer un discurs dirigit indirectament als Estats Units i a Occident, als quals titlla d’hegemònics i perdonavides. En contra d’aquesta mentalitat de “guerra freda”, la Xina es presenta com a un poder pacifista, que defensa un món igualitari on tothom pugui desenvolupar-se i tingui la mateixa veu. Analitzat a fons, però, el món que ens pinta la Xina és un món de “tu a la teva i jo a la meva”, on el principi més important sigui la sobirania nacional i la no intervenció, és a dir, on cadascú pugui fer a casa seva el que vulgui. Aquest és un món on no es respecten els drets universals i on l’única cooperació existent és en l’àmbit comercial i, en certs casos molt determinats, per mantenir la pau. Davant d’aquest escenari, Europa ha de salvaguardar el paper de les institucions internacionals i actuar en coalició amb la resta de democràcies per protegir els drets humans i fonamentals. Per això és clau tenir una política funcional comuna entre els estats membres, per tal d’actuar amb una sola veu i no com en un mercat de diumenge on la Xina es vengui al millor postor, ja que això només portarà a la divisió interna i a una política de “divideix i venceràs”. Europa és més forta quan actua conjuntament; l’objectiu és eixamplar el pastís, no repartir-lo.

Altrament, estem enmig de la revolució digital que, com totes les revolucions anteriors, presenta tantes oportunitats com amenaces. Aquí, la Xina es proposa no tan sols liderar en innovació i així sobrepassar els EUA com a primer poder mundial, sinó dissenyar regulacions que passin a ser estàndards internacionals. Això és realment perillós, ja que parlem d’un país on la vigilància massiva és el pa de cada dia. L’Estat ho veu tot, controla les dades de tots els ciutadans i ha creat una cibermuralla que restringeix a quins continguts i plataformes tenen accés els ciutadans. En conseqüència, Europa necessita reaccionar ràpidament i establir la regulació necessària per crear estàndards internacionals en el món digital que protegeixin el control ciutadà sobre les seves dades i restringeixin durament l’ús de reconeixement facial i altres tecnologies de control.

No tot, però, és tan negre. L’àrea on la cooperació entre Europa i la Xina es presenta més fruitosa és la lluita contra el canvi climàtic. En aquest congrés, la Xina s’ha compromès de nou a aconseguir la neutralitat climàtica i a treballar amb certesa per protegir els ecosistemes i la diversitat natural, controlar la contaminació mediambiental i avançar en la transició cap a una economia verda. Si volem aconseguir els objectius dels Acords de París i les subseqüents COP, com aquesta última COP27 a Egipte, no podem prescindir d’un dels principals contaminadors del món com ho és la Xina. A més, com a país en vies de desenvolupament, o almenys que no es va industrialitzar durant la Revolució Industrial com Europa i els EUA, el seu punt de vista ens pot ajudar a aconseguir una transició més justa i, així, més factible.

La relació d’Europa amb la Xina és profundament complexa, amb àrees d’intens desacord i conflicte, i d’altres on és insalvable la cooperació i la dependència mútua. Europa s’ha de reconciliar amb aquesta complexitat i aprendre a conviure amb una Xina plena de contradiccions segons la mirada occidental. La seva relació és de “ni amb tu ni sense tu”, però al cap del dia, la desconnexió no és factible. Només podem posar les eines necessàries perquè la nostra privacitat i els drets humans no siguin moneda de canvi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)