La monarquia

Pepe Botella

El regnat a Espanya de Josep I Bonaparte, germà de Napoleó, és un dels exemples que il·lustra com els espanyols (o castellans, si ens referim a l’antiga corona) s’han entossudit durant segles a ser els més ximples del barri. Els ciutadans, no precisament la majoria silenciosa, el van rebre com un inútil. Deien que bevia pels descosits –d’aquí el nom de Botella–, que era un ludòpata sense control i que bàsicament inaugurava places a Madrid o forçava l’exèrcit francès a tota mena d’abusos. La historiografia oficial –també l’espanyola– ens diu una altra cosa. Volia implantar sincerament un estat més liberal, il·lustrat i, de fet, va ser el primer rei constitucional espanyol, o sigui una figura a reivindicar pel mateix Felip VI, que tant es vanta de la Constitució. Bonaparte, per la seva pròpia formació, creia en el progrés i la llibertat com a fonaments per superar la foscor medieval en què vivien encara la majoria de castellans. També va posar els fonaments del que seria en el futur el museu del Prado. Goya mateix ha estat sempre instrumentalitzat pel nacionalisme espanyol com a heroi a la rereguarda de la guerra de la independència, quan en realitat va donar suport a algunes de les principals reformes de Bonaparte i, de fet, acabaria exiliat a Bordeus amb el retorn dels Borbons. El mateix Napoleó tenia tant de respecte al seu germà que per evitar que acumulés un gran poder es va quedar per a ell les províncies de l’actual Catalunya, que durant un temps van ser, de facto, independents d’Espanya, però no de França.

Botella, la riota del poble, va marxar, i heus aquí que va arribar El deseado, Ferran VII. El que primer va fer va ser refregar-se la Constitució del 1812 per un lloc que tots ens podem imaginar i perseguir els liberals i il·lustrats amb el suport, és clar, de l’Església i els sectors més reaccionaris, que van tornar a ocupar el poder absolut. Va clausurar les universitats, va suprimir la llibertat de premsa i, finalment, va reinstaurar la Santa Inquisició. L’Espanya dels Borbons es tornava a sentir a gust amb si mateixa.

Josep Bonaparte, també conegut com a Pepe Botella, en un retrat de l’època

Ciutat imperial

Quan Catalunya va ser integrada dins l’imperi napoleònic, Barcelona va passar a ser la tercera ciutat més gran sota el control de Napoleó, rere París i Amsterdam. Tot i l’oposició als invasors i el desgast provocat per la guerra, la capital catalana va ser la primera ciutat on es van publicar necrològiques laudatòries arran de la mort de Napoleó.

Pitjor el remei que la malaltia?

Hi ha un conegut acudit popular que ja em va explicar el meu avi: si el timbaler del Bruc s’hagués tocat els collons en comptes del timbal ara seríem francesos. Evidentment, no som francesos però efectivament som espanyols. Tal com va funcionar l’administració francesa a partir de la Revolució i després de Napoleó, el seu objectiu hauria estat convertir Catalunya –hi ha havia plans establerts per fer-ho– en una província més de l’estat més centralitzat del món mundial. Sabem tots què va passar a la Catalunya del Nord. Una altra cosa és si a París se n’haurien sortit, però veient els resultats a Occitània i en altres regions, la resposta em temo que és afirmativa.

França i la república catalana

No només Pau Claris va tenir la idea d’aprofitar-se dels francesos per proclamar una república i separar-se d’Espanya. Espòiler: va sortir malament. Abans que Napoleó proclamés l’imperi i abans de la Guerra dels Segadors, durant el mandat de Robespierre (1793-94), aquest va estudiar la possibilitat d’oferir l’estatus de república independent a Catalunya sota l’empara del govern francès. La societat catalana, però, no estava preparada per posar una guillotina a cada plaça.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)