La monarquia

No sempre ha estat reial

El Real Madrid és l’equip de moda. Fins i tot els Rolling Stones l’han felicitat en el seu primer concert de la gira europea. Ha estat i és també l’equip del règim a Espanya, tot i que les copes d’Europa, sobretot aquesta última, les han hagut de guanyar els jugadors pencant a la gespa. El Madrid, amb tot, no ha estat sempre tan reial com la gent predica.

Alfons XIII va concedir-los aquesta distinció el 1920, després que els empresaris catalans fundessin l’entitat. En aquells moments, l’equip es coneixia com a Madrid Football Club, però la corona monàrquica va acabar desapareixent de l’escut del club el 1931, amb la instauració de la Segona República. Va recuperar l’antic nom i el control va passar a mans de la Federació Cultural i Esportiva Obrera. El club tenia 6.000 socis i un camp amb capacitat per a 22.000 espectadors.

Van ser anys molt convulsos i de divisió. El club va estar presidit el 1935 pel republicà Rafael Sánchez-Guerra i un any després el va rellevar el socialista Juan José Vallejo, vinculat també al Front Popular. Ja en plena guerra, un militar comunista, Antonio Ortega, en va agafar el control.

En els primers anys del franquisme, va ser l’Atlético, que s’havia fusionat amb l’Aviación, equip farcit de militars, l’equip de referència a la capital. El club blanc, encara dividit en diverses faccions, va trigar quinze anys a guanyar la seva primera lliga (1954). El Barça també li passava la mà per la cara.

Amb l’arribada de Bernabéu a la llotja, tot va canviar. L’històric president va maniobrar amb el règim per quedar-se Alfredo Di Stéfano i evitar un llarg monopoli blaugrana en la lliga. L’equip tornava a passejar l’escut Borbó amb orgull, i la participació en les primeres copes d’Europa va donar-li l’impuls que necessitava en una època en què el futbol es va convertir, definitivament, en l’opi del poble a Espanya.

Felip VI, en la final de la Champions de París entre el Madrid i el Liverpool

Amics per sempre

Abans de fugir a Abu Dhabi, l’últim lloc on vam poder veure Joan Carles I va ser a la tribuna del Bernabéu, al costat de Florentino Pérez. Molts negocis internacionals d’ACS, i també a l’Estat, han estat possibles gràcies a les gestions d’un monarca que ja ha dit que no sap quines explicacions ni sobre què ha de donar als espanyols.

Un Borbó a la cort del rei Simeone

Tot i que Felip VI ha de complir amb una neutralitat escrupolosa obligada per la corona, de tots és ben coneguda la seva filiació a un equip d’origen militar i que té una disciplina digna de l’exèrcit de terra: l’Atlético de Simeone. Si bé en les múltiples finals del Real Madrid ha mantingut un to seré –la processó deu anar per dins– encara molts recorden el salt que va fer a la llotja de convidats en el gol de Forlán en la pròrroga de la final de la UEFA del 2010. No és estrany, doncs, que alguns tics de Simeone s’hagin encomanat a sa majestat, que en alguns temes ha decidit deixar la diplomàcia a banda i actuar amb el fusell (metafòricament parlant) a les mans.

Joan Carles I, culer per un dia

En la seva curta estada a Galícia amb els seus amics de la vela, l’emèrit va tenir l’ocasió d’animar, ni més ni menys, que un dels equips de la secció d’handbol del Barça. L’equip B de la secció va jugar a la pista del Cisne de Pontevedra amb la presència de Pablo Urdangarin, fill de Cristina i Iñaki. Joan Carles I s’hi va acostar des de Sanxenxo per animar i aplaudir el seu net, una de les figures de l’equip. Els espectadors es van quedar de pedra quan van descobrir l’emèrit a les grades.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)