La monarquia

Un cunyat sense corona

Aquesta setmana hem vist tots els Borbons desfilant en l’enterrament de Constantí II, germà de Sofia i últim rei de Grècia, país convertit en república no només per un capritx del destí, sinó per la voluntat dels seus ciutadans. En les necrològiques del cunyat de l’emèrit s’ha explicitat poc aquest fet, perquè justament un dels pilars de la Transició espanyola és l’objectiu premeditat per part de gairebé tothom de democratitzar el sistema constitucional sense fer la pregunta més rellevant de totes: recuperar les institucions usurpades en el cop d’estat del 1936 o donar el poder a una monarquia hereditària col·laboradora necessària del franquisme?

El paral·lelisme entre Constantí II i Joan Carles I és manifest, però mentre el primer va caure en l’oblit, el segon, més llest, es va aferrar al poder i aquí el tenim, amb una fortuna incalculable, com qualsevol sàtrapa del tercer món. A Grècia, la dictadura va caure el 1974, un any abans que a Espanya, i la primera pregunta que es van fer els partits era quin règim de govern volien. El primer referèndum, de fa cinquanta anys, va ser controlat per la mateixa junta militar, i el primer govern democràtic va decidir fer-ne un altre el 1974. Constantí II, que no era ximple, estava boig per tornar al seu país com a nou salvador de la pàtria, així que va fer un discurs televisat a la nació defensant els valors de la monarquia, però allà la gent va poder votar i el van enviar definitivament a la paperera de la història, amb un 69,2% de votants a favor de la república.

Tot i que la democràcia va ser un obstacle insalvable per a Constantí II, lluny del tron va viure a cos de rei en els diferents exilis –a Roma, a Madrid, a Copenhaguen i finalment a Londres– gràcies a la seva relació, en molts casos de familiar directe, amb la majoria de les grans cases reials europees, sobretot l’espanyola, la britànica i la danesa.

La família reial espanyola, en l’enterrament de Constantí II

L’hereu

Els monàrquics més recalcitrants, que a Grècia encara n’hi ha, consideren hereu al tron grec el príncep Pau I, que va néixer poc després del cop dels coronels al seu país (1967). El fill de Constantí és considerat, això sí, príncep a Dinamarca gràcies a la seva mare, Anna Maria, filla del rei Frederic IX i i de la princesa Íngrid de Suècia.

Schleswig-Holstein, els enemics d’Espanya

Una nota curiosa i que em va cridar l’atenció en el moment que Puigdemont va ser detingut i posteriorment alliberat a Alemanya és que la casa reial que va governar Grècia fins a l’experiment fallit de Constantí II va ser la de Schleswig-Holstein. El tribunal federal que va donar la raó al president contra l’euroordre de Llarena va ser creat precisament per Frederic VI de Dinamarca, de la mateixa casa que els monarques grecs des de l’arribada al poder de Jordi I (1863). La casa reial, també coneguda com la de Glücksburg, també regna, a banda de Dinamarca, a Noruega, i també en va ser membre destacat el duc Felip d’Edimburg, consort d’Isabel II. O sigui, com un petit virus, estaven i estan escampats arreu.

Escenes d’un matrimoni

Els llaços familiars de Constantí II amb moltes de les grans famílies reials europees –els royals, que en diuen ara–, va fer sobretot que la premsa del cor es llancés a explicar tots els detalls que va deixar la cerimònia religiosa. El minut d’or va ser la sortida de Sofia i Joan Carles, amb problemes evidents de mobilitat. L’emèrit, segons els experts en aquestes coses, va tenir una actitud grollera amb la seva dona (resulta que encara estan casats), estirant-la cap al cotxe quan aquesta rebia el condol d’altres personalitats.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)