Pantalla

Els caçadors, caçats

Depre­da­dor és un de tants títols que fan de la dècada dels vui­tanta una de les més glo­ri­o­ses del cinema de gènere i d’acció. I de John McTi­er­nan, el seu direc­tor, un dels rea­lit­za­dors que aju­da­rien a for­jar aquest mèrit fir­mant aquest i un altre títol essen­cial com és La jun­gla de cris­tal. Que després, als noranta, ens regalés altres joies com L’últim gran heroi, El secret de Tho­mas Crown i El guer­rero número 13, i que fos con­dem­nat a presó per un fosc assumpte d’espi­o­natge... ja és una altra història.

La lla­vor d’aquesta impac­tant pel·lícula comença amb un guió redac­tat pels ger­mans Jim i John Tho­mas, en forma de pro­ducció de sèrie B de ciència-ficció pulp, que el pers­picaç pro­duc­tor Joel Sil­ver va mode­lar apor­tant-hi més múscul: Arnold Schwar­ze­neg­ger. L’actor, que bus­cava un altre èxit en la seva pui­xant car­rera després del fracàs d’Eje­cu­tor, es va apun­tar al carro d’aquest pro­jecte titu­lat en un prin­cipi Hun­ter i que l’havia d’enfron­tar ni més ni menys que a un àlien.

Atu­rem-nos un moment: un àlien? Si con­tex­tu­a­lit­zem, recor­da­rem que un any abans els espec­ta­dors havien pre­sen­ciat a la pan­ta­lla gran l’ano­me­nat com­bat del segle, que va por­tar a llui­tar al mateix ring Rocky i Drago, és a dir els EUA con­tra l’URSS. Després d’això, i sabuda la riva­li­tat a la taqui­lla entre els dos màxims expo­nents de l’action heroes de l’època, a Hollywood calia anar un pas més enllà per atraure el públic. I què millor, doncs, que pren­dre el relleu ni més ni menys que enfron­tant un dels màxims expo­nents del gènere amb un extra­ter­res­tre, i més ales­ho­res que una altra obra mes­tra, Ali­ens (1985), havia demos­trat sobra­da­ment que ciència-ficció i ter­ror fusi­o­na­ven més que bé.

Dit això, per sort, algun il·lumi­nat va per­ce­bre que la cosa no aguan­ta­ria i que per millo­rar la pro­posta calia, lite­ral­ment, posar més carn a la gra­e­lla, per satis­fer la màquina de matar: el depre­da­dor, per, ara ja sí, donar nom al títol (Pre­da­tor). I per aca­bar-ho d’ado­bar, res millor que un grup sal­vatge d’aquests que tant ens agrada veure a la pan­ta­lla, en aquest cas un gra­pat de sol­dats mer­ce­na­ris que tenen com a missió inter­nar-se a la jun­gla per res­ca­tar algú i són ata­cats per un ésser impla­ca­ble. Un relat tan sim­ple com efec­tiu, canònic, però que en mans de McTi­er­nan va esde­ve­nir un film tre­pi­dant, mar­cat per un ritme de l’acció ben dosi­fi­cat i in cres­cendo, sal­pe­brat per ele­ments de ter­ror i sus­pens que acon­se­guei­xen man­te­nir la tensió fins al final. L’aposta per no mos­trar la cri­a­tura que els assetja va ser clau: el caçador alienígena, amb comp­ta­go­tes i, tot sovint, des d’una sor­pre­nent pers­pec­tiva en pri­mera per­sona a través d’una visió tèrmica de les vícti­mes ales­ho­res sor­pre­nent i ori­gi­nal. Dotat d’un sis­tema de camu­flatge super­de­sen­vo­lu­pat, el depre­da­dor, quan es revela, ja esdevé icònic, per obra i gràcia del mes­tre Stan Wins­ton.

Davant d’aquest asset­ja­ment cons­tant (d’això va la pel·lícula), el pro­ta­go­nista, Dutch (l’amic Schwar­zie en un dels seus millors papers), veu amb impotència com el seu equip es va del­mant. Un dels moments de més clímax és quan Carl Weat­hers (sí, ja ho dic jo, un autèntic sicari, pro­vi­nent de l’esmen­tada Rocky IV) mor de forma crua. Un petit pre­ludi de la bata­lla final, el com­bat cos a cos entre els dos mons­tres, després del qual, com bé sabem, només que­darà un.

Algun millen­nial des­pre­vin­gut es pot sor­pren­dre pels graus de tes­tos­te­rona mas­cu­lina que des­ple­gava aquest tipus de pro­ducte, en què la figura del macho man era enal­tida (no gaire dis­tant del que encara fan els Jason Stat­ham i The Rock John­son de torn), però cal remar­car que és una dona (encar­nada per Elpi­dia Car­ri­llo) la que esdevé clau per sal­var els homes. Que no tot és només força bruta...

De seqüeles, n’hi va haver, fins fa poc. Totes de més a menys qua­li­tat i, fins i tot, invo­luntàries paròdies com la que enfronta Alien ver­sus Pre­da­tor i un reboot (The Pre­da­tor), que arrenca bé, man­te­nint l’essència, però que acaba sent de ver­go­nya ali­ena (perdó, era fàcil el joc de parau­les). Per pre­fe­rir, molts ens que­daríem amb Tro­pic Thun­der (2008), una astra­ca­nada de Ben Sti­ller que es fotia del cinema bèl·lic, però que alhora home­nat­java el film en qüestió pre­nent pres­tada la mítica frase de Dutch: “Si sagna, el podem matar!”

DEPREDADOR (PREDATOR) Direcció: John McTiernan Producció: Lawrence Gordon, Joel Silver i John Davis Guió: Jim i John Thomas País: Estats Units Any: 1987
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor