Pantalla

Rashomon

Un dia van començar a arribar pel·lícules japoneses. Jo ja n’havia vist al cine del col·legi, però eren de por i catàstrofes, poblades d’uns monstres que es deien Godzilla i que es bellugaven com si els haguessin donat corda, i la corda se’ls acabés. Procurava estalviar-me-les, no perquè em fessin por, sinó perquè no em feien ni riure. Les que van començar a arribar eren una altra cosa. Si les primeres se situaven al futur, aquestes ho feien majoritàriament en el passat, en una edat mitjana igualment tenebrosa. No tenia present ni alegries, el Japó? Hi sortien samurais, cavalls, lluites... No és estrany que Hollywood s’apropiés de l’argument d’algunes per mantenir viu el western, que començava a declinar. Com que les pel·lícules japoneses eren lentes, en blanc i negre i sense cap actor conegut tot i la insistència de Toshiro Mifune a sortir en totes, el seu consum es va canalitzar a través dels cine clubs. Hi arribaven en versió original subtitulada. Jo, que soc un defensor del doblatge perquè des de la tendra infància els actors que l’exerciten són tan meus com aquells als quals suplanten la veu, no tolero, en canvi, cap pel·lícula japonesa que no m’ofereixi els sons guturals, sincopats i un punt agressius dels actors autèntics. Em van atrapar madur.

Les programàvem al cine club del qual jo formava part. Com que tots els de la junta érem polititzats, d’esquerra i antifranquistes, ens era una mica difícil, a l’hora del col·loqui, trobar en aquelles antiguitats remotes un “missatge” adaptat a la nostra situació política. Sort que el director més gran de tots, Akira Kurosawa, ens va venir a auxiliar amb Dodes’ka-den: hi sortien japonesos amb corbata embrutats per una realitat social i política que feia tremolar. Vam poder salvar el “missatge”. El “missatge” era molt important. En una sessió molt concorreguda algú va exclamar: “Tanqueu la porta, que s’escapa el missatge.”

Els de l’extrema dreta local ens tenien el dit ficat a l’ull. Una nit van decidir passar a l’acció. Van anunciar que havien dipositat una bomba al cine. La sala va haver de ser desallotjada. Projectàvem Kwaidan, de Masaki Kobayashi, una fantasia sense cap missatge, la menys polititzada de les pel·lícules que vam projectar mai al cine club. Temps abans, els mateixos havien segrestat un projector i el seu propietari en unes “24 hores de cine còmic” organitzades per una entitat local perquè havia corregut el rumor que a la matinada s’hi oferiria El gran dictador de Chaplin.

He titulat l’article Rashomon per facilitar la feina als companys del setmanari que l’han d’il·lustrar amb una foto. Em podria haver decantat per Trono de sangre, també de Kurosawa, que va de l’abús de poder, la violència i la violació de drets, ja en l’edat mitjana.

RASHOMON Direcció: Akira Kurosawa Guió: Shinobu Hashimoto, Akira Kurosawa i Ryunosuke Akutagawa País: Japó Any: 1950
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)