Teatre

Una veritat que supera el realisme

La veritat va molt més enllà de la vida quotidiana. Ho demostren treballs que trenquen amb el món convencional, buscant un punt extrem i aportant un detector de moments preciosos de la vida; mostrant una mirada radical (i desinhibida); transformant la tendresa d’un exiliat que troba algú que li parla i se’l mira, o la d’un poeta que malda per trobar la inspiració fresca del sol de Granada enclotat entre els gratacels de Nova York. La veritat té moltes capes.

‘Les coses excepcionals’

Sixto Paz construeix la seva trajectòria a partir d’obres amb una forta càrrega emotiva, desitjant sempre un futur millor (personal i col·lectiu) i amb una forta ironia i empatia. Ara torna a redós de Duncan MacMillan (Pulmons) amb una peça que busca el contrast de les facetes vitals. Si en l’anterior MacMillan els protagonistes discutien la conveniència de tenir un fill, ara és Pau Roca qui imagina un panorama molt marcat per l’eufòria i, sobretot, per la depressió de la mare. El primer intent de suïcidi es converteix en un motor per a un nen de 7 anys per construir una llista de coses excepcionals, de raons per viure. Són inacabables. Només cal tenir els ulls ben oberts i el cor disposat a escoltar-les. La posada en escena és particular, perquè l’actor s’envolta del públic i el convida a participar. La capacitat de seducció personal de Pau Roca fa la resta. Tothom entra al joc, un punt naïf, però que trasllada un somriure a tots els espectadors. La catarsi arriba a la platea, i al públic li agrada trobar l’originalitat d’aquesta llista que va madurant a mesura que el nen creix, s’enamora i percep un cert aire taciturn que sembla que és l’ombra de la mare. Sempre hi ha una sensació de culpa per la depressió de la mare i d’angúnia pel fet que ell pugui repetir la tristor profunda de la seva progenitora. El mateix personatge, però, refusa aquesta sensació, aconsellat pels estudis. S’empipa amb el romanticisme desesperat, però ell el viu des d’un vessant molt més brillant, optimista, evitant la tràgica mort. Fins i tot en aquest cas de dolor pel suïcidi d’una persona estimada saben trobar les parts precioses del record, els moments d’eufòria, de vitalitat extrema de la mare i la família. I amb aquella nostàlgia esperançada reconstrueixen les vides fràgils, apedaçades, amb una carícia i les ganes que la llista de coses excepcionals creixi exponencialment.

‘My low cost revolution’

El combat sense trinxera de José y sus Hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos) ressona en aquesta peça. No és d’estranyar, perquè comparteixen equip artístic i mirada desinhibida. És un retrat cruel i sarcàstic de la voluntat impossible de construir un món millor. Respon des de l’impuls més directe a una tonada similar a la d’Una lluita constant. Ho fan amb un format que sobreposa imatges captivadores, impactants, provocadores, amb un text de fons o sobre la pantalla que remet a la paradoxa de voler ser perfecte i no trobar l’acadèmia on ensenyin a ser-ho. És impossible. Ara bé, la radicalitat i l’idealisme s’entesten a pensar que hi ha d’haver un camí. Portar al límit una veritat, fins a les últimes conseqüències, implica acabar en el ridícul. I això ho fa veure la resta de la societat, o un mateix, quan es troba un mirall al davant.

El muntatge es va començar a treballar a l’entorn de l’1-O. Hi havia molta ràbia que calia canalitzar. I molta sensació que el canvi radical era possible. Un any després, hi ha una certa sensació de frustració, narcòtica, que ha adormit el clam “els carrers seran sempre nostres”. Com en tot idealisme, però, hi ha una idea que es manté latent, que espera trobar un nou espai on esclatar. La tardor calenta que s’esperava, no ha arribat, però l’ideal segueix punxant cos endins, interioritzant i buscant una nova forma. Avui se sap que la Transició va ser fallida. I no es permetrà que aquesta idea imposada continuï. Sigui com sigui: reivindicant el rosa, descobrint noves formes i actituds que la majoria de la societat podrà considerar ofensives, fent escarni dels bancs (una altra vegada), de la monarquia o de Mariano Rajoy (Sánchez va accedir al govern per una moció de censura posterior i no té lloc en aquest quadre devastador i alhora de forta rebel·lia). Les màquines d’aspirar Roomba es barallen entre si per atrapar l’última molla de pa. I no s’adonen que hi ha qui té una impunitat i una fam sense límits, qui desaprofita els recursos obscenament. Més enllà del símbol i de l’idealisme hi ha la política del dia a dia. Quan les veïnes deixin de discutir entre elles i s’organitzin per trobar un nou estat social, hi haurà la utopia. Mentrestant, queda l’anar fent, amb les contradiccions pròpies i grupals. Cal seguir buscant la necessitat de definir i posicionar-se vigilant que les màximes simplistes no s’adeqüin a cap veritat traslladable al món real. Vivim un consumisme de low cost; apreciem viure una slowlife, però som incapaços d’abaixar el ritme personal ni de trobar mecanismes que socialment tendeixin a la justícia mundial.

‘La neta del senyor Linh’

El conte trist de Philippe Claudel encoratja. Reconcilia amb els homes, tot i la grisor, les pudors i la misèria que s’insinua al voltant del senyor Linh. Ell té un àngel. I Lluís Homar, amb la direcció sensible de Guy Cassiers, el sap descriure com qui bufa polsim i visibilitza un fil de llum, que sustenta la humanitat. Es transmet per un corrent continu. Se surt aclaparat i mig flotant d’optimisme, tot i la tristesa del quadre. La imaginació és l’últim racó que utilitza l’home per refugiar-se.

Homar i Cassiers llegeixen els passatges amb la veu tendra que s’utilitzaria per narrar una rondalla a la vora del foc, però en comptes de la flama, una gran pantalla en blanc i negre aporta la màgia dels espetecs de les brases. Homar es torna a vestir de diferents personatges (principalment, el narrador, Linh, i el vidu que li parla al banc) amb un codi també ben simple i sense necessitat de transmutar la veu (repetint la jugada de Terra baixa). Ell mateix construeix l’espai i elabora el so (que suma en loop la partitura de sorolls per evidenciar el caos de la ciutat).

La història, d’una candidesa extrema, narra com un avi agafa en braços la seva neta (que se salva miraculosament d’una bomba que mata els seus pares) i decideix agafar un vaixell i exiliar-se. Ella, Sang Diû, mai es queixa, tot i ser una criatura de setmanes. Passa a ser el motor de la seva vida. Accepta que l’avi conversi amb aquell home, tot i que en cap moment cap dels dos arribi a entendre ni una paraula del que diu l’altre(més que el “Bon dia”, en tot cas). Malgrat tot forgen una amistat que mou muntanyes. Connecten. Es necessiten. S’ajuden des de la incapacitat de comunicar-se. El somriure i una mà a l’espatlla són elements que generen confiança, que donen llum a dues vides a les acaballes amb una gran tristor a dins.

Homar és un mestre de les pauses i de l’entonació. Dels gestos precisos. Ara, amb Cassiers, està acompanyat d’una altra paleta de matisos escènics (el joc de càmeres subtil) i la pantalla, que evoca la incapacitat d’entendre algú en un país que no pot estimar (no té olor, els noms no tenen significat, els cotxes són incessants...), però que l’observa. El passeig costant de les infermeres, l’ordre en una residència d’avis, la presència de la multitud, amb la qual no sap com comunicar-se... com a amenaça.

‘Ciutat de gespa’

L’obra de Joan Vázquez (que va meravellar amb l’íntim biopic de Paquito Forever i que ara fa un pas més cap al risc) es mereix molta vida. Perquè commou, convida a palpar la intimitat de la soledat i la comparteix, mirant, de fit a fit, els espectadors en un espai tan personal com és El Maldà. La il·luminació ofereix sorpreses i la gespa (si no surt de sota les llambordes) sí que acaba aflorant en aquest racó poètic i de fina incisió de bisturí.

La dramatúrgia de Vázquez (actor i apassionat del poeta americà Walt Whitman) i Víctor Álvaro (director i àvid lector de Lorca) aconsegueix trobar ressons dels dos poetes. Ho fa amb un espai conceptual, ambigu, amb un tul que, inicialment, funciona de separació (com si fos la llum i la seva ombra o les ones expansives quan es pica a l’aigua) i amb una música que, com una torrentera inquieta i juganera, dringa pels racons, fent un coixí, tou o esquerp, que sempre sap posar la temperatura adequada de l’instant.És molt arriscat fer un espectacle a partir dels versos de dos poetes. Més quan les biografies dels dos són nebodes (tenen una vida paral·lela, una certa semblança en la manera de viure i escriure el poema, però hi ha unes dècades de separació entre la poesia metafòrica i naturista de Whitman i la foscor de Lorca en una Nova York on no trobava la inspiració) perquè la fusió pot ser molt artificiosa. Sense explicar gaire res (només algunes veus en off de, per exemple, una entrevista en què Lorca finta les preguntes provocadores sobre Dalí i Buñuel que, segons ell, l’acabaven de ridiculitzar al curt El perro andaluz) el públic entén quan és Lorca (en el castellà original) i quan és el vers lluminós i esperançador de Whitman (traduït al català). El viatge de Lorca a Nova York va des de sentir-se atrafegat per caimans, dracs i cocodrils enmig de Manhattan, la borsa, els jueus i els gratacels fins a començar a respirar arran de la troballa d’una parella amb un cubà en un pub amb música jazz. Whitman, en canvi, arrenca des de l’emoció de sentir-se part de la vida a una part més fosca, com si fos menys comprès. I respon al clam desesperat “No quiero que me entierren” de l’obra de teatre d’Así que pasen cinco años de Lorca.

Whitman i Lorca són una baula del que és la sensibilitat dels humans. L’un és fill artístic de l’altre, i viceversa. Perquè (com arrenca l’espectacle) tot forma part de la vida. I la natura té sentit si es mira el passat i es projecta cap al futur.

LES COSES EXCEPCIONALS Companyia: Sixto Paz Lloc i dia: Club Capitol, el 2 de desembre. Fins al 13 de gener.
MY LOW COST REVOLUTION Direcció: Francesc Cuéllar Lloc i dia: Sala Atrium. 4 de desembre.
LA NETA DEL SenyoR LINH Direcció: Guy Cassiers Lloc i dia: sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. 13 de desembre. Fins al 30 de desembre.
CIUTAT DE GESPA Direcció: Víctor Álvaro Lloc i dia: El Maldà.15 de desembre. Fins al 13 de gener.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)