Pantalla

El Cine Nic

Els Reis em van portar molts projectors de Cine Nic, en anys successius. Com que se m’espatllaven de tant fer-los servir, la petició era cada 6 de gener renovada i satisfeta. Era una màquina, primer de cartó negre i més tard de llauna verda, que duia incorporada una bombeta. Se li carregaven unes pel·lícules de paper vegetal il·lustrades amb dibuixos que es feien avançar, de dreta a esquerra, amb una maneta. La maneta també feia funcionar l’obturador de dos objectius, un a dalt i l’altre en posició inferior, que feien la sensació de moviment perquè els dibuixos de la pel·lícula eren també dobles, amb petites diferències. Costa d’explicar. Em sembla que me’n sortiria millor descrivint com funcionaven els projectors professionals dels cines de debò, aquests que ara decoren els vestíbuls de les sales que s’han hagut de digitalitzar.

Va ser un invent català de principi dels anys trenta que va superar la guerra i que encara que sembli que no pugui ser es va fabricar fins a l’any 1974, quan el cinerama ja començava a ser una novetat antiquada i jo estava a punt d’anar a fer el servei. Quins nens demanaven el Cine Nic en els anys seixanta i principi dels setanta, quan els pares anaven a Perpinyà a veure L’últim tango a París?

Quan s’acostaven els Reis, em dedicava a confeccionar la pantalla: una cartolina blanca ficada al fons d’una capsa de sabates que feia la sensació de l’escenari d’un teatre. Un dia que el pare em va atrapar en plena projecció em va dir: “Quan jo era petit la pantalla havia de ser més ampla i la lluminositat era molt superior.” Em vaig mirar la màquina: hi introduïa bombetes de cent, les que feien més llum. També les que més s’escalfaven. De tant en tant havia de desendollar i interrompre la sessió perquè si era de cartó la màquina se’m fonia i si era de llauna el verd es tornava vermell i hi sortien butllofes. Primer vaig pensar que eren idealitzacions del pare. Ara penso que el Cine Nic de la República, que és on se situa la seva infantesa, devia donar millors resultats que el de la postguerra pobra de materials i de tot. Si les bombetes eren iguals, les lents devien tenir més lluminositat i espectre. Molt a principi dels anys trenta, es va divulgar el Cine Nic sonor: la maneta feia girar també un disc punxat per una agulla de gramòfon. En els anys cinquanta, que és de quan parlo, no es va parlar mai de Cine Nic sonor. Els Reis republicans van ser millors que els del Reino. Els companys que fan aquesta revista que es diu La República tenen un altre motiu per veure reforçades les conviccions.

Perquè la ficció fos completa necessitava espectadors. El meu germà petit, que és l’home que he conegut amb més paciència, va ser l’únic que vaig trobar. També assistia a les meves sessions de putxinel·lis, i reia de les històries que m’inventava. En un lloc presidencial de la casa on va viure fins que va morir, ara farà dos anys, tenia en exposició un Cine Nic.

CINE nic Creadors: Josep Maria, Tomàs i Ramon Nicolau Griñó Seu: Proyector Nic SA va tenir la fàbrica a l’avinguda Paral·lel de Barcelona fins al 1954, i després al carrer Nou de la Rambla País: Catalunya Any: 1931
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)