Arts visuals

Jaume Plensa i l’art públic

Cada comanda pública que aconsegueix fer és un miracle, diu l’escultor Jaume Plensa. I ho rebla: “Els polítics sempre han cregut més en els arquitectes que en els artistes.” Per això, darrerament, les seves escultures públiques han esdevingut ocupacions temporals, com la Carmela, el rostre de nena instal·lat a la cantonada del Palau de la Música de Barcelona, o la Júlia, que s’ha instal·lat fa pocs dies a la plaça de Colón de Madrid. I és que l’espai públic és conflictiu, i els polítics, abans de prendre una decisió per a un emplaçament definitiu, s’hi miren molt i no volen prendre el compromís. O és que avui ja no hi ha res definitiu i es valora més l’ús de l’art i el seu gaudi que la seva possessió?

“Per escoltar, has d’estar en silenci”, diu l’escultor. I la plaça del MACBA, on ara Plensa té una exposició després de vint-i-tres anys de no haver exposat a la seva ciutat, no és pas un bon lloc per escoltar. El soroll dels skaters ens travessa el timpà a cop de roda i fusta sobre la plaça dura, això si no hi topem físicament en intentar creuar-la per entrar al museu.

Plensa busca el silenci, aquell que envolta la matèria, aquell que genera un rajolí d’aigua, aquell so que neix des de l’invisible, des de la natura o des de la música. Paraula i música són dues de les fonts que inspiren l’artista. Com que no pot incidir en aquesta plaça d’accés al museu on abans campaven els àngels i ara campen els skaters des de fa vint-i-cinc anys, avui ja amb cabells blancs, Jaume Plensa s’ha hagut de refugiar al backstage del MACBA, per acampar-hi el conjunt d’escultures The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016), un homenatge a l’escolta, a la música i als rius, com a fenomen de moviment.

Figures sedents abraçades a un arbre transporten lletres en relleu que componen noms de músics. Hi ha una doble escolta en aquest homenatge, a la música i a la natura. Gairebé com qui no vol la cosa, però amb tota la intenció del món, Plensa ha creat un contracamp a la plaça del MACBA, allò que podria ser i que no és. Ell que coneixia tan bé l’indret abans que s’hi bastís el museu, ja que durant anys va tenir el seu primer estudi en una fàbrica del carrer Joaquim Costa.

Una reivindicació subtil de la bellesa i el silenci que reclama l’artista des de l’esquena del MACBA, un silenci de “qualitats musicals”, un “espai intern de reflexió, de vibració amb un mateix, d’escolta del murmuri orgànic que ens manté vius”, com ha escrit Héctor Parra amb motiu d’aquestes obres. I a veure si els polítics comencen a pensar més en els artistes i no solament en els arquitectes.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)