La darrera lliçó d’Eva Serra
UN PETIT TAST “L’11 de setembre de 1714 [...] posava fi a una societat en què prevalia un funcionament institucional civil socialment molt transversal i amb capacitat d’evolució, el qual era substituït manu militari per un model en què ciutadania i política quedaven ferotgement sotmesos a un model militaritzat i jeràrquic”
Eumo Editorial, en cooperació amb l’Institut d’Estudis Catalans, posen a l’abast dels lectors alguns dels treballs que resumeixen perfectament la trajectòria d’Eva Serra. Es tracta de textos apareguts en moments diferents i publicats en actes de congressos, en llibres col·lectius i en revistes especialitzades i, per aquest motiu, molt difícils de localitzar. Malgrat aquests orígens diversos, en el seu conjunt conformen un llibre d’una notable coherència. De fet, esdevé un manual imprescindible per entendre alguns dels factors que van conduir a La formació de la Catalunya moderna (1640-1714). El primer de tots ens ofereix una panoràmica excel·lent de la vida parlamentària de la Corona d’Aragó durant els segles XVI i XVII; en el segon, s’avaluen els esforços per adaptar-se a l’Espanya dels Àustria, sobretot en el terreny fiscal i militar; en el tercer, s’arriba a l’època crítica del 1640, en què el país va afrontar una doble crisi institucional i política. El treball següent ressegueix “el pas de rosca en el camí de l’austracisme”, un camí que conduirà a la cruïlla decisiva del 1702. La darrera aportació, que va fer un any abans de morir, se centra en “la potencialitat democràtica” de la Catalunya aniquilada el 1714, una diada que la historiadora reivindicava no pas com una derrota, sinó com un determinat model de país i de societat.
Els articles posen en valor la contribució d’Eva Serra a la renovació de la historiografia catalana. El llibre s’enceta amb un pròleg de Josep Fontana, en què recorda la darrera vegada que va parlar amb ella, quan tots dos comentaven el canvi que havia experimentat la historiografia sobre la Catalunya moderna després de la mort de Jaume Vicens Vives. Eva Serra va ser una de les peces bàsiques d’aquest canvi, amb estudis de referència sobre l’abast de la Sentència Arbitral de Guadalupe i la “revolució política de les institucions” que es va viure el 1640. De fet, tal com afirma el mateix Fontana, “ningú no ha contribuït tant, i amb un treball de tanta qualitat, a aquesta tasca de renovació històrica”. En tot cas, la seva aportació va molt més enllà del que es pot condensar en un llibre i, necessàriament, ha de tenir en compte la seva incansable tasca investigadora, la dedicació permanent a la docència i el compromís polític, compartit amb el seu amic Fontana. De ben segur que aquest llibre constitueix un dels millors homenatges que se li podien fer i, sobretot, una lliçó d’història en majúscules.
. PERE BOSCH I CUENCA
pbosch@lrp.cat
