Un home i una dona

Uns diran que la pel·lícula que ha exer­cit més influència en pel·lícules poste­ri­ors és, per exem­ple, Into­lerància, de Grif­fith. Uns altres es decan­ta­ran per Ciu­tadà Kane. O per Ordet, o per alguna de Berg­man, o per 2001 de Kubrick. S’entén que par­lem d’influències posi­ti­ves. Jo conec la pel·lícula que va afec­tar Hollywood de manera per­ni­ci­osa. És fran­cesa, del 1966, i es titula Un home i una dona. La va diri­gir Claude Lelouch i hi sur­ten gai­rebé exclu­si­va­ment Anouk Aimée i Jean-Louis Trin­tig­nant. Va recap­tar tants diners a mig món que Hollywood la va imi­tar no una vegada, sinó rei­te­ra­da­ment. Amb dos per­so­nat­ges, els que el títol delata, n’hi havia prou per fer pel·lícules. Es podia també pres­cin­dir de deco­rats i uti­llatge: amb un cotxe, pluja, uns eixu­ga­pa­ra­bri­ses i uns cigar­rets es feia el fet. També sobra­ven diàlegs: monosíl·labs, grunys, sobre­en­te­sos, minuts de silenci... La banda sonora, en canvi, era essen­cial: una melo­dia engan­xosa. Quan els per­so­nat­ges no sabien què dir-se per falta d’algú que hagués escrit els diàlegs, sor­tia la música.

Quan va ser estre­nada va ser objecte de tants elo­gis que no vaig tenir espera i la vaig anar a veure a Bar­ce­lona. Em sem­bla que al Wal­dorf de la Dia­go­nal. No em podia pen­sar que a par­tir de lla­vors el cine es pobla­ria de pare­lles lacòniques anant amb cotxe sota plu­ges per­sis­tents. A Hollywood, muni­cipi de Los Ange­les, no hi plou gai­rebé mai. Si els pio­ners del cine van optar per aquell encla­va­ment quan encara no hi havia focus, va ser per aquest motiu. Tot d’una, Hollywood va tenir grans pre­ci­pi­ta­ci­ons. Si hagues­sin vist Un home i una dona, els pro­duc­tors hau­rien obli­gat John Ford a fer El gran com­bat amb un sol indi i un sol cow­boy i Cecil B. de Mille hau­ria enlles­tit Els deu mana­ments amb Charl­ton Hes­ton, Yvonne de Carlo i una mullena per tota plaga bíblica. Els mana­ments, al cap­da­vall, es resu­mei­xen a dos. Kra­mer con­tra Kra­mer va ser la cul­mi­nació del que explico. La pare­lla aquí no s’ena­mora, sinó que tracta de divor­ciar-se, però Un home i una dona s’adap­tava a totes les cir­cumstàncies. “No t’estimo.” “M’estàs dient que no m’esti­mes?” “T’estic dient que no t’estimo.” “O per Déu, m’està dient que no m’estima.” I coses així. A les pel·lícules d’acció tam­poc ningú deia res con­sis­tent. El diàleg es con­fi­ava a les pis­to­les. Un “sem­pre ens que­darà París” hau­ria estat una extra­vagància.

El cine clàssic ame­ricà havia donat fins lla­vors molta importància als per­so­nat­ges secun­da­ris perquè aju­da­ven a fer avançar l’acció. Shakes­pe­are ja ho havia des­co­bert. I Cer­van­tes. I Hergé. Un home i una dona va des­pat­xar tots els sub­al­terns de la nòmina dels estu­dis i també Shakes­pe­are, Cer­van­tes i Hergé. Spi­el­berg, Cop­pola, Scor­sese i tots els que esti­men el cine clàssic han anat a res­ca­tar secun­da­ris, guio­nis­tes i dia­lo­guis­tes. Però res no passa impu­ne­ment, i si tan sovint diem que el cine ame­ricà no és el que havia estat, cre­guin-me que és per culpa d’Un home i una dona.