Pantalla

Un home i una dona

Uns diran que la pel·lícula que ha exercit més influència en pel·lícules posteriors és, per exemple, Intolerància, de Griffith. Uns altres es decantaran per Ciutadà Kane. O per Ordet, o per alguna de Bergman, o per 2001 de Kubrick. S’entén que parlem d’influències positives. Jo conec la pel·lícula que va afectar Hollywood de manera perniciosa. És francesa, del 1966, i es titula Un home i una dona. La va dirigir Claude Lelouch i hi surten gairebé exclusivament Anouk Aimée i Jean-Louis Trintignant. Va recaptar tants diners a mig món que Hollywood la va imitar no una vegada, sinó reiteradament. Amb dos personatges, els que el títol delata, n’hi havia prou per fer pel·lícules. Es podia també prescindir de decorats i utillatge: amb un cotxe, pluja, uns eixugaparabrises i uns cigarrets es feia el fet. També sobraven diàlegs: monosíl·labs, grunys, sobreentesos, minuts de silenci... La banda sonora, en canvi, era essencial: una melodia enganxosa. Quan els personatges no sabien què dir-se per falta d’algú que hagués escrit els diàlegs, sortia la música.

Quan va ser estrenada va ser objecte de tants elogis que no vaig tenir espera i la vaig anar a veure a Barcelona. Em sembla que al Waldorf de la Diagonal. No em podia pensar que a partir de llavors el cine es poblaria de parelles lacòniques anant amb cotxe sota pluges persistents. A Hollywood, municipi de Los Angeles, no hi plou gairebé mai. Si els pioners del cine van optar per aquell enclavament quan encara no hi havia focus, va ser per aquest motiu. Tot d’una, Hollywood va tenir grans precipitacions. Si haguessin vist Un home i una dona, els productors haurien obligat John Ford a fer El gran combat amb un sol indi i un sol cowboy i Cecil B. de Mille hauria enllestit Els deu manaments amb Charlton Heston, Yvonne de Carlo i una mullena per tota plaga bíblica. Els manaments, al capdavall, es resumeixen a dos. Kramer contra Kramer va ser la culminació del que explico. La parella aquí no s’enamora, sinó que tracta de divorciar-se, però Un home i una dona s’adaptava a totes les circumstàncies. “No t’estimo.” “M’estàs dient que no m’estimes?” “T’estic dient que no t’estimo.” “O per Déu, m’està dient que no m’estima.” I coses així. A les pel·lícules d’acció tampoc ningú deia res consistent. El diàleg es confiava a les pistoles. Un “sempre ens quedarà París” hauria estat una extravagància.

El cine clàssic americà havia donat fins llavors molta importància als personatges secundaris perquè ajudaven a fer avançar l’acció. Shakespeare ja ho havia descobert. I Cervantes. I Hergé. Un home i una dona va despatxar tots els subalterns de la nòmina dels estudis i també Shakespeare, Cervantes i Hergé. Spielberg, Coppola, Scorsese i tots els que estimen el cine clàssic han anat a rescatar secundaris, guionistes i dialoguistes. Però res no passa impunement, i si tan sovint diem que el cine americà no és el que havia estat, creguin-me que és per culpa d’Un home i una dona.

UN HOME I UNA DONA Direcció: Claude Lelouch Guió: Pierre Uytterhoeven País: França Any: 1966
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor