“Mentre no hi hagi igualtat, calen les quotes”

La història de la germana de Shakespeare d’Una cambra pròpia sempre l’explico, perquè és molt significativa. En cada societat hi ha unes dificultats diferents per a les dones (l’accés a l’educació, a la cultura...). A partir de Wolf, les dones escriptores van començar a construir una genealogia que, més endavant les nostres, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, van ajudar a construir. Ara, òbviament, ho tenim més fàcil, perquè els estudis ja els tenim (estem en doctorats, càtedres...), però continuem estant infrarepresentades. En la literatura, respecte a altres sectors culturals, és on hi ha més representació de dones, però és una dada enganyosa, perquè vam fer un informe que diu que les dones només guanyem el 18% dels premis literaris. Això vol dir que la consolidació de les carreres literàries de les dones és infinitament més difícil.

Perquè hi ha moltíssims jurats que encara són molt masculins; perquè hi ha una inèrcia que diu que els llibres fets per homes són més interessants, més importants i potents, i perquè hi ha una homosociabilitat masculina per la qual encara molts homes donen suport a altres homes amics seus; és a dir, que hi ha molt intercanvi de premi. Passa exactament igual amb les editorials: exceptuant aquesta moda molt recent del feminisme, que fa publicar llibres que fa cinc anys ningú no volia, resulta que a les editorials segueixen publicant una majoria d’homes. Vam trobar premis que no s’havien atorgat mai a dones. La realitat sembla més igualitària, però no ho és.

Sí, aquí és on hi ha la contradicció. És una vergonya nacional. No només no ens deixen participar com a agents, sinó que, sabent que som majoria consumidora, no respecten aquesta majoria. Estan perdent pel camí una comunicació directa amb el públic perquè donen uns productes que no interessen directament aquell públic. Aleshores, trobem una sèrie de dones llegint una sèrie d’homes que fan coses ja molt antigues i, en canvi, s’estan perdent traduccions o coses d’aquí que són molt interessants i que les hem de publicar en editorials petites i fent esforços gratuïts. Per això, al meu criteri, tenim un nivell literari molt baix. Avui les dones estem molt més preparades que els homes (tenim més títols, més doctorats, més idiomes...) i, en canvi, se segueix premiant el talent masculí encara que estigui per veure. A les dones ens demanen que siguem Shakespeare per poder fer una conferència en un lloc important. Tenim una infrarepresentació manifesta.

Sí! Un exemple el tenim en els suplements culturals dels diaris: hi ha una majoria flagrant de col·laboradors homes i de llibres ressenyats que són escrits per homes. Hi entren molts llibres d’homes mediocres, i només hi entren dones que en aquell moment estan de moda i no tenen més remei que posar-les, siguin bones o dolentes, cosa que tampoc ens convé i, en canvi, els llibres interessants generalment no hi entren. Ho dic per experiència, perquè fa gairebé trenta anys que em dedico a la crítica literària, i ha estat una feina difícil intentar introduir continguts de dones.

La llei d’igualtat no preveu sancions, de manera que no la compleix ningú. Això s’ha de revertir, i allà on hi hagi un sol euro de diner públic, ja sigui en un diari, una editorial, un equipament cultural o una institució, s’ha d’invertir de manera repartida.

Sí. L’estadística diu que si ets dona només et donaran el 18% dels premis literaris, i si ets home, el 82%. Jo he estat infinitat d’anys sense presentar-me a premis perquè veia aquesta proporció. I també hem de parlar dels jurats, molts formats per homes. Des de fora, la percepció és que hi ha molta dona, però després la realitat dels números diu que no. No ens autoenganyem.

Totalment. Les quotes són absolutament necessàries mentre no s’assoleixi la igualtat. Quan hi ha una infrarepresentació de qualsevol sector, les quotes són un mal menor. Si un museu l’ha dirigit durant trenta anys un senyor, en fer un canvi la prioritat l’ha de tenir una senyora; igualment en un premi literari, a iguals capacitats, si no s’ha donat mai a una dona, s’hauria de donar durant uns anys a dones. Les quotes són un mal menor.

Zero. Hi ha moltes mentides sobre les quotes. Diuen que es tracta de posar dones dolentes en lloc d’homes bons, però això no és així. Tenim un món ple d’homes mediocres. A iguals capacitats, allà on hi ha una absència, cal prioritzar. Per exemple, si en una escola de primària no hi ha ni un mestre home, en la primera plaça que sortís hauria de tenir prioritat un home, perquè aquella escola mereix una representació variada. Quotes a les dues bandes, allà on calguin, per fer la societat més repartida. Però no hi ha cap voluntat política. Entre els partits polítics que neguen les quotes, com Ciutadans, i altres com Vox que neguen la violència de gènere... ho tenim complicat. La resta, en el tema de les quotes, haurien de ser molt taxatius i aplicar-les immediatament.

Sempre hi ha perill, però estem en un moment d’unitat mundial de difusió del feminisme i de consens sobre unes mínimes bases. Ara bé, l’amenaça hi és, i per això s’han de fer complir les lleis, perquè les persones que van en contra de les llibertats i de la igualtat es trobin més entrebancs.