L’epopeia dels apatxes i altres històries
La conducta canviant dels apatxes, l’expedició i el paisatge hostil ens condueixen a una civilització en trànsit de desaparèixer
Hi ha novel·les que tems que s’acabin per la sensació d’orfandat que et provocarà el final de la lectura, per la por que el llibre següent no et repercutirà de la mateixa manera, per les sensacions d’una aventura transformadora. Tot això ve a tomb per Ahora me rindo y eso es todo: una epopeia en diferents plànols, que com a argument central té els apatxes, alguns de ben famosos com Gerónimo, Cochís, Mangas Coloradas i Nana, que hem conegut per la seva ferocitat en les pel·lícules de Hollywood, sempre fent el paper de dolents, malgrat la defensa de la seva terra i sense tenir en compte la cobdícia dels colons europeus. En paral·lel al dietari en primera persona, del treball addicional biogràfic de militars mexicans i dels Estats Units de la segona part, el nexe principal de la història és la persecució per part del tinent coronel José María Zuloaga d’un escamot d’apatxes que han arrasat un ranxo, han matat els seus habitants i han escapat amb unes vaques i la mestra cap al territori de l’Apachería, més o menys a les fronteres actuals de l’estat mexicà de Sonora i Nou Mèxic, Oklahoma i Arizona, tres dels territoris que els Estats Units van robar a Mèxic després de la guerra i la sortida dels espanyols.
La conducta canviant dels apatxes chiricahues, la mateixa expedició i el paisatge hostil ens condueixen a un enfrontament complex, on una civilització està en trànsit de desaparèixer des del mateix títol, extret de la frase de rendició del cabdill xaman Gerónimo. El lector queda absort dins d’aquesta gran aventura, en alguns moments quixotesca, en d’altres amb la plenitud dels relats de Rulfo, García Márquez i Stevenson, davant l’alta literatura disfressada de western crepuscular, que fa pensar i plorar mentre atrapa de manera hipnòtica en un relat únic.
Ahora me rindo...
Quan el swing és l’antídot de la depressió i la negativitat
Malgrat que tots associem el jazz modern amb un vel de malditisme i mals hàbits, a la vinya de Miles Davis hi ha de tot. I, en cas contrari, que l’hi preguntin al bateria de Nova Orleans Herlin Riley, que amb el seu segon disc a Mack Avenue fa una lliçó d’optimisme més enllà de la llegenda ideològica del títol. Des del primer tema dels deu que conté el disc, i en gairebé totes les peces en format de quintet, Riley ens endinsa en les dimensions més vitalistes del swing, en un disc per ballar ni que sigui pel passadís de casa sol com un mussol. En les carpetes, el bateria ens diu: “Sempre miro endavant, sense importar el que passi a la vida. Si es troba patint o enfrontat a un desafiament emocional, recordi: si encara respira, hi ha la possibilitat que ho pugui superar, i prosperar.” El Sèneca del jazz ens fa moure cos i ànima.
Perpetual optimism
