Teatre

L’Hora de provar i de recollir

Epidèmia Teatre s’atreveix a tensar un thriller fins a convertir-lo en una comèdia musical quasi ‘gore’

Finals de juny sona a tovallola humida dins la motxilla escolar: s’acaben les classes i arriben les vacances. A la cartellera teatral, es produeix una insòlita aturada, en espera del castell de focs final de temporada del Grec. Per això, sovintegen treballs d’intèrprets que debuten professionalment. Posen a prova el taller de final de curs. És el cas del muntatge Pornopop, com l’any passat ho va ser del 9 to 5, que ara arriba amb una nova versió a una sala més petita. Finalment, Carla Rovira, després de dos anys d’haver-lo estrenat, aconsegueix entrar Màtria a la cartellera. Per fi, farà parlar (molts cops, fins que una obra no arriba a Barcelona, passa molt desapercebuda). Es mereix gira. La seguirem.

Direcció i dramatúrgia: Laia Alberch

Compositor i director musical: Marc Sambola

Intèrprets: Maria Codony, Iskra Bocanegra, Blanca Guerrero, Clara Solé, Gina Munné

Lloc i dia: Sala Versus Glòries, 20 de juny (fins al 7 de juliol)

PORNOPOP

La proposta de Pornopop respira l’aire de la primera vegada. És una comèdia amb tints dramàtics de provatura. En realitat, és un camp de proves per entendre què vol dir actuar cada vespre davant d’un públic ben diferent. Aquest és el repte de les intèrprets: tenir els seus moments de solo i guanyar consistència en escena, des de personatges ben extrems que les obliguen a trobar nous ressorts per aprendre l’ofici. Segurament, l’obra juga a aquesta radicalitat, i per això queda molt qüestionada la justificació dramatúrgica. Perquè el to és absolutament volàtil (des de la comèdia amb l’escena de sexe insinuada fins als moments íntims i delicats per mostrar instants de desesperació, de desamor, de desesperança). Laia Alberch juga al recurs de construir un passat com a grup de pop d’aquestes amigues. I ara es retrobaran i provaran de recuperar (o no) els ponts d’amistat trencats o abandonats durant anys.

En realitat, rere la nostàlgia de retrobar-se, totes tenen una ombra, una insatisfacció a sobre que pretenen amagar. La direcció ha mirat que cada intèrpret posi a prova les seves habilitats, siguin vocals o mímiques. Per sobre de tot, però, els planteja reptes vocals i interpretatius complexos. Tant pujar i baixar sense gaire sentit fa que la peça no estigui ben tensada, que el ritme decaigui i que trigui a arribar un final. Tot i això, és una peça distreta que mentre permet exercitar rols diferents (Clara Solé mostra un rol antagònic al de Fun home) diverteix amb uns arquetips ben extrems: Gràcia és una borratxa i roba compulsivament, mentre que la seva germana Greta s’ha fet monja de clausura, per exemple. Els personatges masculins són com mascotes sense ànima, gossos faldillers o conills desbocats. És pràcticament l’única raó per introduir la sexualitat al quadre, que hi arriba molt forçada. Musicalment, Marc Sambola, en comptes de refugiar-se en el teclat opta per tocar la guitarra, que lliga molt bé amb la veu sense micròfon de les intèrprets. Juga amb una partitura exigent, preciosista, que fuig de les tornades enganxifoses, amb una sensibilitat similar a la de Per si no ens tornem a veure (Maldà, 2017). Ara, en comptes de viure un amor romàntic, es presenten unes vides truncades que semblen que es reconcilien. De fet, apareix latent la idea de l’ambigüitat sexual en el personatge de Marcel/a.

Companyia: Epidèmia Teatre

Direcció escènica: Xavi Morató

Composició musical: Dolly Parton

Adaptació musical: Joel Riu Intèrprets: Marta Borràs, Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Anna Marquès, Joan Sáez

Lloc i dia: El Maldà, 19 de juny (fins al 7 de juliol)

9 to 5

Epidèmia Teatre ha reelaborat el musical 9 to 5, que la temporada passada els va servir per llicenciar-se a l’Institut del Teatre i, posteriorment, per debutar en un escenari professional, el Teatre Gaudí Barcelona. Ara, aquesta nova revisió al Maldà pretén donar-li un to molt més còmic. És un musical en què la trama fa uns girs, potser un pèl previsibles, però que sempre desemboquen en el despropòsit més bestial. En el fons, és una revolució en tota regla d’un departament d’oficinistes.

El joc d’anar doblant-se en personatges (sobretot l’actor), en comptes de penalitzar-la com a producció precària, es resol com una producció desenfadada que revela la seva espontaneïtat. Epidèmia Teatre ja va signar un primer treball, fa pocs mesos, al Teatre Gaudí Barcelona: Bed & breakfast. També bevia d’aquesta frescor. Vistes les dues propostes, es percep com que el grup està buscant el seu espai, trobant des d’on se senten còmodes interpretant i fent una incitació a assistir-hi a un públic molt ampli. La seva frescor (i el fet que coincideixin també al Maldà) les emparenta amb The Feliuettes. Pel que fa al musical, juga amb les eines de la desproporció del grand guignol que, en clau musical, es pot emparentar també amb l’opereta musical. No és tan important quina és la psicologia dels personatges, sinó de quina manera s’expressa.

Autoria i direcció: Carla Rovira Pitarch

Intèrpret: Marc Naya Díaz, Àngela Pitarch Isart, Carla Rovira Pitarch

Lloc i dia: Fira Tàrrega, 6 de setembre del 2017 (a l’Escenari Joan Brossa, fins al diumenge 30 de juny)

màtria

Carla Rovira és una artista insubornable. Que s’entossudeix en un tema fins que aconsegueix que la mare surti d’actriu a escena. Que gosa donar una informació aparentment nociva a la canalla perquè creixin sent responsables (Most of all, you’ve got to hide it from the chicks). Ara s’enfronta a la memòria històrica, arran del judici i l’execució d’Enrique, un tiet avi seu. Ho fa sense obviar la primera persona del singular. Fent jugar la Carla a entrevistar la Carla i que cap d’elles sigui la mateixa artista. És un joc de miralls que podria marejar, però que en escena esdevé lúcid. En poc més de noranta minuts, Màtria passa per molts estadis, reals i fantasiosos, en els quals el públic se sent seduït, com si estigués enmig d’una dolça teranyina textual. Rovira juga a ensenyar les costures del procés creatiu. És honesta, perquè ensenya quan es perd, i explica com reprèn el fil dramatúrgic.

L’obra sap entrar i sortir de la veritat per transmetre una realitat nova, la de la representació: els temps, així com les generacions familiars, es confonen en una mena de barreja impossible en què la mateixa artista reconeix la falta de sensibilitat per voler estudiar el cas del seu heroi familiar i obviar les històries amagades, tapades, de totes les dones familiars. Volia parlar de la conseqüència de la guerra d’algú que ho havia patit i havia obviat la branca paterna, en què encara viu la seva àvia, que recorda amb quina vitalitat aconseguia els productes bàsics per sobreviure durant la guerra.

Carla entra i surt. Enreda l’espectador en una història carregada de documents, de referències, d’empaties, de silencis. I, al final, descobreix, a part de la falsedat de la transició democràtica, que la veritat pot estar al costat i que ningú sigui capaç de veure-la. Sense els ossos del seu tiet avi, amb la seva història explicada a pedaços, finalment redimeix la recerca amb la veu coratjosa de la seva àvia. Gir radical i coherent a la seva trajectòria. Després d’aquest treball, Rovira va presentar Calla, Hamlet, calla, en què posava en qüestió la censura de la política actual espanyola. ¿Shakespeare hauria estat detingut com un raper si hagués estrenat el seu Hamlet a l’Espanya de la detenció arbitrària dels Títeres desde Abajo? Són preguntes que Rovira no defuig ni amaga.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)