Teatre

TRES tastetS DEL GREC FESTIVAL

Presentem tres models de creació, que beuen de la necessitat de connectar i transmetre idees i dubtes als espectadors

El Grec Festival presenta un centenar d’actuacions en poc més de trenta dies. Només pel que fa al teatre ja és inabastable. Per sort, hi ha peces que estan tot el mes en cartell (Amor mundi, a la Sala Beckett) o que tornaran a la cartellera (Jerusalem, al Romea). O que, amb tota probabilitat tindran segona vida en festivals i en programacions encara per determinar (Déjà-vu). Presentem tres models de creació que beuen de la necessitat de connectar i transmetre idees i dubtes als espectadors. Des de l’autoria, la direcció i la interpretació.

Autora i directora: Victoria Szpunberg

Lloc i dia: Sala Beckett, 30 de juny

AMOR MUNDI

Victoria Szpunberg fa una mirada sobre el complex món de l’ensenyament, sobre la voluntat d’ajudar i la incapacitat de fer-ho. Per culpa del sistema. O de la impossibilitat de renovar-se amb els nous models d’ensenyament (que no per nous signifiquen sempre millors). Amb Marta Angelat com a professora que admet perdre la fe d’aprendre ensenyant, amb la bomba vital de Blanca Garcia-Lladó, que s’entrega i desarma per la radicalitat dels seus personatges, i amb Aina Calpe, que interpreta el paper de la neboda exemplar que vol deixar de ser-ho per refer la seva vida a la seva mida. El pensament de Hannah Arendt tenyeix el discurs, però no l’emborratxa. Fa venir ganes de conèixer-ne més. Treball de matís però contundent.

Direcció: Julio Manrique

Lloc i dia: Amfiteatre Grec, 1 de juliol

JERUSALEM

Ha estat un dels petards d’arrencada de l’Amfiteatre Grec. Amb un Pere Arquillué dominant tots els registres (com ja ens té massa ben acostumats), Julio Manrique ataca una obra aparentment monumental. Ara bé, l’obra, o la seva lectura, queda curta, massa pretensiosa, amb personatges que no evolucionen i que només apareixen en escena per donar una pàtina (i no sempre) de la seva cosmovisió. Tots són perdedors, una èpica que s’escola pel desaigüe. No hi ha el misticisme de Timó d’Atenes. Hi ha, però, una rave desenfrenada que no porta gaire enlloc. L’obra impacta per la posada en escena, i Manrique sap trenar bé cada història i contenir l’excés. El pensament punk de No future té posat el fre, afortunadament. Potser la mística queda ofegada entre tanta rave, però sí que respira enfiladissa la capacitat de narració oral (de pub irlandès) de John Byron. En aquesta contundència festiva, però, s’esvaeixen les boires i l’èpica de la mística.

Autor i intèrpret: Manolo Alcántara

Lloc i dia: Mercat de les Flors, 10 de juliol

DÉJÀ-VU

Manolo Alcántara treballa el joc del doble que li permet enganyar la vista de l’espectador. Sense l’espectacularitat de James Thierrée (Raoul), sí que evoca la mateixa poètica. El protagonista utilitza, molt puntualment, els estris de la seva llar (el llit, el mirall, la màquina de cosir...) per desplaçar-se al seu lloc de feina. Allà és on el moble adquireix tota la seva potència. Una calaixera pot ser molt pesada per poder donar-li ritme, sorpresa, i que el personatge no quedi engolit per les sorpreses que amaga. Alcàntara supera l’espai, a diferència de propostes amb una estètica molt similar. Un bon recurs és l’entrada d’un barret de grans dimensions que pren la funció de roda Cyr. L’artista segueix trobant una mutació d’un aparell clàssic compatible amb el to de la seva trama, sense paraules, artesanalment i amb sensibilitat extrema.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)