Pantalla

Crítica

QUIEN A HIERRO MATA

Plaza dirigeix molt bé el suspens en una història freda, fosca... La vida i la mort es barregen al límit

Els ulls de Luis Tosar. La seva mirada... Una profunditat insuperable, que s’adapta a la perfecció a qualsevol història complexa, i més a un thriller fosc com Quien a hierro mata. L’actor gallec porta el pes d’aquesta pel·lícula fent gala un cop més de la millor mirada del cinema espanyol. La més profunda i inquietant, la que porta sempre el seu personatge i l’espectador a un altre esglaó. Ja ho ha demostrat al llarg de la seva carrera en films com Mientras duermes, Celda 211, Plan de fuga i Te doy mis ojos. I en aquesta setena obra de Paco Plaza com a director torna a exhibir aquesta sublim característica de la seva interpretació.

Tosar és Mario, un infermer exemplar i empàtic d’una residència d’un poble costaner de Galícia, que està a punt de ser pare i que veu com s’altera la seva plàcida existència i el seu controlat univers amb l’ingrés d’un nou pacient, Antonio Padín (interpretat per Xan Cejudo), un narcotraficant de renom i malalt, que ha sortit de la presó. A partir d’aquí, i pel que fa al protagonista, res serà el que sembla. Luis Tosar canviarà de registre en algunes fases de la pel·lícula a causa d’un dolorós passat i d’una transcendent decisió que prendrà. Un sobtat viatge de la normalitat a l’extrem més perillós en mode antiheroi, que produirà calfreds. Els negocis dels fills del narcotraficant no aportaran res de bo, ni a la trama ni als personatges, que patiran les conseqüències de tot plegat.

Tot l’argument es desenvolupa a un ritme adequat i contagiós, amb el segell particular de Paco Plaza, acostumat a moure’s al llarg de la seva carrera en films de terror (Romasanta, la caza de la bestia; REC; Verónica). En aquest cas dirigeix molt bé el suspens en una història agra, freda, esquinçadora, fosca... molt ben acompanyada musicalment. I és que la vida i la mort es barregen al límit en Quien a hierro mata, on tot és cent per cent explícit. Poc queda per a la imaginació o la suggestió. Per això les escenes dures estan a l’ordre del dia, ja que la venjança i la violència naveguen lliurement per les ries gallegues. La pressió dels dos fills del narcotraficant, interpretats per Ismael Martínez i un sorprenent Enric Auquer, incrementarà encara més la temperatura del film, que acabarà desencadenant una tragèdia darrere l’altra.

El guió i el resultat és efectiu i meticulós, i la posada en escena, excel·lent. Tot encaixa i tot és cada cop més dramàtic. La pel·lícula és una història negra, addictiva i que intenta fugir afortunadament dels tòpics del gènere. Els primers plans són el punt fort. I és que Plaza explota aquella mirada impassible i sense vida que tenia Tosar com a narcotraficant (curiosament) a la versió cinematogràfica de la popular sèrie dels vuitanta Miami Vice. Fins i tot aquí n’abusa. Potser és l’únic camí perquè l’infermer Mario ens expliqui el com i el perquè del seu viatge als inferns de l’ànima. No és fàcil passar d’àngel a dimoni, però Tosar pot amb això i més en una història que no s’ha de veure com un thriller de narcotraficants, ja que només són l’excusa per aprofundir en les conseqüències que tots coneixem que comporta embarcar-se en el món de les drogues. Profunditat i desesperació. Com en els ulls de Tosar.

QUIEN A HIERRO MATA Direcció: Paco Plaza Producció: Vaca Films, Atresmedia, Film Constellation i Playtime P. Fotografia: Pablo Rosso Guió: Juan Galiñanes i Jorge Guerricaechevarría País: Espanya Any: 2019
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)