Teatre

Les 18 reines de Leenane catalanes

La gira de ‘La reina de la bellesa de Leenane’, protagonitzada per Marta Marco, Marisa Josa i Ernest Villegas, carregarà de boires i tempestes els teatres de Catalunya i les Illes aquesta tardor. Resseguiu-ne el mapa i no us la perdeu!

La Biblioteca de Catalunya va viure l’hivern passat una mena de tempesta interior amb l’estrena de La reina de la bellesa de Leenane. Un muntatge, dirigit per Julio Manrique, que va saber proporcionar el drama personal dels personatges amb la comicitat del cataclisme despreocupat. Deu mesos després, aquesta producció ha engegat gira. Va començar el cap de setmana passat al Kursaal de Manresa i s’allargarà fins a mitjans de desembre, quan arribarà a Manacor, probablement, on s’entendrà millor que enlloc aquesta situació quasi claustrofòbica de viure tancat en un poble, sense escapatòria. Precisament, Manrique també ha dissenyat (per al Grec) un altre quadre similar amb Jerusalem, del qual parlàvem tot just fa un mes en aquesta mateixa secció.

A La reina de la bellesa de Leenane, la llum potencia el fum del tabac i del te i remarca subtilment l’espai. Tot viatja a favor de narrar el que podria ser una història romàntica, o un thriller, o una peça de conflicte de personatges tòxics, o un espai on es respira la Irlanda oral, que tots coneixem encara que mai no haguem anat a visitar. El text de Martin McDonagh té alguns paral·lelismes amb La calavera de Connemara. Forma part d’una trilogia. Per això, hi ha personatges citats en una obra que són protagonistes en l’altra. Hi ha una presència dels joves molt excèntrica. En aquesta ocasió, Ray (Enric Auquer) frena l’expansionisme còmic d’aquest jove malgirbat més alt que madur. L’actor escolta la resta del repartiment, tot i que el seu personatge no ho faria. Per això, el seu paper, que és detonant involuntari, no trepitja el drama dels altres, que no poden respondre a la seva lluminositat esbojarrada perquè parteixen d’una psicologia que els tira molt més endins. Ernest Villegas (Pato) és un tendre homenàs. Marissa Josa (la mare) sap aixecar el seu personatge gairebé sense moure’s del balancí: simpàtica, víctima, malèvola, puntimirada, egoista fins a la medul·la. Finalment, Marta Marco (la filla) desplega tots els registres. Dona tòxica amb la seva mare i encantadora amb la resta. Amb un món que quedarà intuït i que s’anirà veient que cada cop és més distant de la realitat.A l’obra, hi ha unes transicions precioses. El moviment dels personatges al voltant del casalot, com si fossin les agulles d’un rellotge, deixen clar el pas del temps i també li donen l’aire feréstec d’aquella Irlanda rural. En aquesta ocasió, no es demostra la seva habilitat d’explicar històries al pub (com a El bon lladre). La peça s’enganxa molt més endins dels personatges. I no els deixa anar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)