Pantalla

clam d’una generació

“Talkin’ ’bout my generation” (‘parlo de la meva generació’) diu la lletra d’una de les cançons mes emblemàtiques dels britànics The Who, inclosa en el disc de debut My generation. Composta el 1965 per Pete Townshend, anava dirigida a la joventut rebel britànica anomenada mod, com a resposta a la sensació que les persones grans “no els entenien”. Això no és tot, a continuació, la cosa anava de davallada i en una de les frases més nihilistes de la història del rock exclamaven: “Hope I die before I get old” (‘espero morir abans de fer-me gran’). Keith Moon, el bateria del grup, s’ho va agafar al peu de la lletra i el 1978 va morir per una sobredosi de pastilles. La resta dels membres van continuar cantant la cançó anys i panys...

Enmig de tot això, el 1973, The Who va publicar Quadrophenia, una obra cabdal de la història de la música que, com va succeir amb Tommy, l’anterior èxit de la banda, va tenir una versió cinematogràfica en forma d’òpera rock que va esdevenir un portentós retrat social i generacional de la joventut de mitjan dels anys seixanta. La seva. Ho van fer mirant enrere sense ira, quan ja no tenien acne, però això no va impedir que oferissin una visió dura i realista d’aquella època, marcada per l’abisme que separava dues grans generacions: els de la vella i la nova societat d’un Regne Unit abocat a una gran crisi econòmica i de valors. El film, titulat homònimament Quadrophenia, es va estrenar el 1979, el mateix any que Margaret Thatcher va pujar al govern. D’això, per situar-se, fa exactament 40 anys. Ara, el país només està abocat a una incertesa majúscula, anomenada Brexit.

L’any de la seva estrena, l’enviat especial d’El País a Canes, va titular la crònica: La pel·lícula de l’escàndol.” La comparava amb films polèmics com L’últim tango a París, El imperio de los sentidos i Saló, en el seu cas adjectivant-la com a film “ferotge, fascinant i sòrdid”. Això dona una idea de com es va percebre en aquell moment la irrupció d’aquell film, tot un èxit de crítica i públic, del que va ser, i continua sent, una aproximació sense didactisme ni moralismes al fenomen de les bandes.

Quadrophenia, dirigida per Franc Roddam, un jove valor del free cinema anglès, narra la setmana horribilis que viu Jimmy, un noi de classe treballadora (la common people) que fa girar la seva vida al voltant d’una ridícula scooter mentre busca un lloc al món. La seva vida, com la dels seus amics de colla, gira al voltant d’una feina de merda per pagar-se la gasolina, les cerveses i altres substàncies, i passar un cap de setmana a Brighton (el seu Salou o Lloret) no sense fotre merder amb alguna banda rival i, amb més sort, fotre un clau. Tot el que sigui per sortir del feixuc entorn familiar. I si no s’enfronten amb els progenitors i altres representants de la vella moral, el duel està servit: Lambrettas i Vespas contra Harley Davidson; parkes contra jaquetes de cuir; rock mod contra rock clàssic. Aquí neix el hooliganisme.

Musicalment, és gloriosa. La primera part és més expositiva i la segona, més dramàtica a mesura que es despleguen les cançons de Quadrophenia (el disc).

En el tram final, en ple descens emocional i autodestructiu del protagonista, quan deixa la feina i els amics i la noia a qui estima no el correspon com ell voldria, es fot una hòstia contra la dura realitat. Aleshores, sona Bell boy i els espectadors descobrim com Jimmy que la icona mod, el mascle alfa de la tribu, Ace Face (encarnat per Sting) és un grum al servei de tot allò que rebutja. Més postureig, impossible! Jimmy, no suporta aquesta bufetada de realitat i decideix robar-li la moto, enfilar-la a un penya-segat i perpetrar allò que al principi ja havia dit al seu únic amic rocker: “Vull ser diferent de la gent i, si no ho ets, millor que et tiris per un barranc al mar...”

Dit i fet. I’ve Had Enough es titula la cançó del seu final antològic (i influent, d’on si no Ridley Scott copia a Thelma i Louise?), quan despenya la Vespa, qui sap si com a metàfora perfecta del que suposa el final d’una etapa de la vida. Ara només queda començar de nou.

QUADROPHENIA Direcció: Franc Roddam Producció: The Who Films, Polytel Guió: Dave Humphries, Franc Roddam, Martin Stellman, Pete Townshend País: Regne Unit Any: 1979
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)