Articles

Ales per ainfanfs

Un documental retrata la gran feina que realitza la Fundació Gavina amb els infants i joves més vulnerables del barri del Raval de Barcelona des de fa quaranta anys

TESTIMONIS
TESTIMONIS
L’Ani era una nena que el 1979 vivia al carrer amb els seus germans, de qui havia de tenir cura mentre la seva mare exercia la prostitució

“Que què em va oferir Gavina? Doncs em va donar la mà i no me la va deixar anar perquè aprengués a caminar. Això va ser Gavina per a mi.” Ella és Carmen Fernández, un dels molts testimonis del documental elaborat amb motiu dels quaranta anys de la Fundació Gavina, d’ajuda als infants i adolescents del barri del Raval de Barcelona. La cinta, que es va presentar a finals del mes passat a la Filmoteca de Catalunya, està codirigida per Vicens Tomàs i Ignasi Oliveras i vol ser un homenatge fílmic al treball constant de desenes de persones que, segons dades de la mateixa entitat, ha donat resposta a les necessitats més bàsiques de més de 7.500 infants i joves en aquest període. El fotògraf i productor audiovisual Vicenç Tomàs recorda que va entrar en contacte amb l’entitat gràcies a un seguit de fotografies per completar els dossiers de les activitats. “Quan entres allà i veus com treballen els voluntaris amb la canalla i com aquesta els respon amb entusiasme, t’adones que els has de donar alguna cosa més que fotografies”, assenyala.

L’inici del documental cal buscar-lo en unes càpsules audiovisuals anomenades Vides, en què en una durada de no més de dos minuts, algunes persones presentaven experiències personals del seu pas per la Fundació Gavina. “Ens parlaven del que havien viscut en aquell reforç escolar després de classe des dels 3 anys fins a acabar la secundària”, relata Tomàs, que afegeix: “La celebració dels quaranta anys va ser l’excusa perfecta per cercar altres testimonis, més antics, que ens compartissin com havia canviat la seva vida a partir del moment que van entrar en contacte amb la fundació”. La gran majoria de les vivències no són gens amables. “Molts vivien al carrer i robaven per subsistir i alguns van acabar morint pels efectes devastadors de les drogues”, diu el codirector del documental. Però si hi ha alguna escena comuna entre tots, alguna memòria compartida, és la de lligar la Fundació Gavina amb aixoplug, amb caliu, amb estimació. “Recordo no tenir res de menjar a les nou de la nit i esperar l’endemà per poder esmorzar a Gavina”, explica un altre dels testimonis, Jordi Callejo.

QUAN TOT VA COMENÇAR

Vicens Tomàs comenta que en la recerca prèvia per teixir el guió van poder localitzar la creadora de la fundació, Conxita Mata, en un geriàtric de la Garriga. “Aquell dia estava prou bé per parlar amb ella i ens va confirmar que abans de Gavina ella havia estat durant els anys setanta a Xile fent casals per als infants i joves que passaven gana”, assenyala. Mata, una dona de gran coratge, va moure cel i terra quan va haver de tornar a Barcelona per traslladar la seva experiència xilena a un dels barris més marginals de la ciutat. “Primer era un centre obert on els infants anaven a fer un berenar sopar, sovint l’únic àpat del dia, però aviat la Conxita els va convèncer que a banda de menjar havien d’estudiar per poder tenir una oportunitat a la vida”, comenta Tomàs.

Dels voluntaris inicials s’ha passat a un equip d’educadors, però aquells que volen ajudar per vocació encara tenen un lloc destacat a la fundació. “Fan de suport als professionals i continuen sent una part essencial de l’entitat”, puntualitza.

Un dels personatges que més apareix a la cinta, segons destaca el codirector és Germà Adrià. “En tenim moltes referències i era un home molt conegut i admirat al Raval, perquè a les 7 del matí ja tenia la xocolata desfeta a punt amb les pastes que li havien donat els comerços i ho repartia entre els més necessitats”, recorda Vicens Tomàs. Malgrat que el centre de la Fundació Gavina són els infants i joves, Tomàs assegura que el vincle que es crea també afavoreix la família “que rep assessorament i suport en coses tan simples com la lectura d’una factura de la llum o els passos que han de seguir per evitar un desnonament”.

El documental, de 75 minuts, segueix un fil cronològic de la història de la Fundació Gavina, i entre els testimonis que han volgut parlar davant la càmera, Vicens Tomàs no dubta a destacar el de l’Ani, que el 1979 era una nena que vivia al carrer amb els seus germans, de qui havia de tenir cura mentre la seva mare exercia la prostitució. “Ens explica que a l’hivern s’havien de pixar a sobre per poder mantenir l’escalfor, que robaven peces de roba estesa per poder-se vestir o els abrics de nens rics que passejaven pel barri perquè quan ells arribaven a casa segur que en tenien un altre, d’abric”, diu.

La realització del documental li ha permès, segons destaca Tomàs, redescobrir un barri que malgrat que encara arrossega l’estigma de la pobresa i la marginació “té una gran activitat social i cultural desconeguda per a molta gent”. Un barri que s’ha hagut d’adaptar a l’arribada massiva d’immigració estrangera, però que disposava de l’experiència necessària per afrontar el repte. El recorregut del documental no acaba amb la projecció de l’estrena a la Filmoteca –al gener se’n farà una altra–, sinó que hi ha converses amb diversos cinemes perquè se’n puguin fer més projeccions.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)