Lletres

Opinió

L’hivern dels poetes

Maragall i Salvat-Papas-seit, separats en el temps, no tant en l’esperit, coincideixen en argument i escenari

És probable que gran part de la població, tret de quatre curiosos i dels practicants actius del cristianisme –no tinc ara interès a entrar en el seu volum demogràfic–, desconeguin què és l’advent, i el seu significat. Els consumidors de música –de forma deliberada utilitzo aquest terme degradant– no el perdem de vista atesa la presència dins dels cicles de cantates dels grans autors barrocs. El referent és Bach i, com tot en aquest món, té antecedents apassionants. El dia 1 del mes en curs es va recrear a l’Auditori de Barcelona una Abendmusik (vetllada musical) de Buxtehude, un dels mestres de Bach, a càrrec del grup Vox Luminis. Una ocasió no tan sols de sentir música de debò –aquesta que només els que no l’escolten en diuen clàssica–, sinó de participar de l’esperit de l’advent, un temps d’espera, com en un altre sentit ho és també la quaresma, un estat de transició, per no dir de trànsit.

Un estat, sens dubte lligat a l’evolució estacional, cap a la foscor i la fred, un convit al recolliment i la introspecció, oposat a la primavera. Un estat comú en totes les èpoques, expressat en cada temps amb els mitjans i l’estil corresponents. Presenta alguna particularitat entre nosaltres? En un moment en què podria ser conflictiu posar-se d’acord sobre aquest nosaltres, per raons que ara no tenen interès m’he trobat revisitant la poesia de Maragall i la de Salvat-Papasseit. Separats uns anys en el temps, no tant en l’esperit, coincideixen en argument i escenari. Maragall, en un poema escrit tornant a casa trasbalsat després d’haver assistit al llançament de la bomba del Liceu el novembre del 1893. Salvat, des de motivacions concretes que desconec, potser des d’un sentiment de fons; del seu poema “Nadal” en reprodueixo uns versos:

Sento el fred de la nit / i la simbomba fosca. / Així el grup d’homes joves que ara passa cantant. […] / Els de casa a la cuina / prop del braser que crema amb el gas tot encès han enllestit el gall. / […] Demà posats a taula oblidarem els pobres –i tan pobres com som–, / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar.”

Un any abans del naixement de Salvat, Maragall discorre en aquests termes:

Furient va esclatant l’odi per la terra, / regalen sang les colltorçades testes, / i cal anâ a les festes / amb pit ben esforçat, com a la guerra. / […] Mirant el fill que mama –la mare que sospira, / el pare arruga el front. / Pro l’infant innocent, / que deixa, satisfet, la buidada mamella, / se mira en ell, se mira en ella, / i riu bàrbarament.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)