Arts visuals

ART & CO

AMÈLIA RIERA EN EL RECORD

Va ser una artista visionària, única, que va travessar generacions fins a despertar l’interès dels més joves avui

L’artista Amèlia Riera ens va deixar el 29 de desembre passat. Va ser una artista visionària, única, que va travessar generacions fins a despertar l’interès dels més joves avui. Ha calgut esperar una ferma reivindicació del gènere femení per reconèixer que l’Amèlia en va ser pionera en temps obscurs del nostre passat recent.

Ella, que pertanyia a la generació dels artistes informalistes, els va abandonar molt aviat per crear un llenguatge propi, el d’una dona artista a la postguerra. Ella va crear arquitectures i espais de trànsit que des de la negra nit buscaven la claror, il·luminats per una porta o una finestra obertes, per una perspectiva lluminosa a l’infinit: espais per on transitava l’ànima humana, el seu esperit. Pintures que són una invitació als secrets del més enllà, un cop s’ha travessat el mirall de la realitat més propera, quadres que conviden a no tenir por, a fer-se preguntes sobre el misteri de la vida i de la mort. Espais buits, però amb rastre humà, un llit, una cadira, una taula, un armari, una copa, un món de somni que obria les portes del teatre del fantàstic. Per això, va fascinar escriptors, de tarannà i poètiques molt diferents, com Joan Brossa, Salvador Espriu i Joan Perucho, per qui l’Amèlia era la nineta dels seus ulls, l’artista que millor reflectia el que ell volia transmetre en literatura: el misteri, la inquietud, l’arrel surrealista que ens permet viatjar pels mons inexplorats de la ment.

Amèlia Riera sempre va lluitar al costat dels homes artista, organitzant i creant noves plataformes per a l’art d’avantguarda en els primers anys seixanta, en ple franquisme, com el Cicle d’Art d’Avui, el Premi Internacional de Dibuix Joan Miró i les Mostres del MAN (Muestras del Arte Nuevo). Va participar als Salons Femenins d’Art Actual dels anys seixanta i en molts certàmens internacionals. Els artistes de la seva generació, i especialment Carlos Mensa, Carles Planell, Lluís Bosch i el suec Owe Pellsjö, la van acompanyar en les seves aventures creatives. A l’Amèlia Riera res no li era estrany, ni l’univers drapaire de l’escriptor i artista Joan Vila Casas, que em va fer conèixer, per ella tan preuat i amb qui va compartir tants secrets.

El feminisme d’Amèlia Riera era molt particular, irònic. Desmuntava i remuntava nines i maniquins per descompondre la idea de bellesa que s’associava a l’ideal femení. Seguint els embats del pop art, va construir algunes d’aquestes poupées, sota l’estela de l’erotisme crític dels anys seixanta i setanta, per denunciar la manipulació de la dona. Quan la volien fer signar només amb l’A d’Amèlia perquè no es veiés que era dona, s’hi negava. Tanmateix, per a nosaltres sempre serà l’Amèlia Riera, amb nom i cognom, aquella que des de petita va saber captar amb sensibilitat la tradició artística de la família, amb la Pastisseria Riera de fons, a la rambla de Catalunya, fundada pel seu avi Esteve Riera i continuada pel seu pare Josep Riera, un establiment folrat amb ceràmiques de Xavier Nogués i dissenyat per l’arquitecte Josep Goday, una meravella de la Barcelona noucentista desapareguda.

Ella va saber convertir l’art en un ritual associat a la vida i a la mort. La vida tenia per a ella un no sé què de teatral, i quan apareixia, érem davant de l’art en persona. Tenia un punt de mèdium, una intuïció llarga, amb mirada a l’infinit. Va ser una dona lliure i va entendre la vida com una creació a la qual es devia, i així va unir l’art amb la vida. La seva força mental contrastava amb la seva fragilitat física, sobretot els últims anys. Sabia estimar i apreciar amics i coneguts, i era molt agraïda. Com a resposta al Premi Nacional de Cultura que el CoNCA li va atorgar el 2015, va dir: “A aquests que m’han donat el premi els desitjo que tinguin tota l’alegria que m’han donat a mi, que és molta, és un regal que els faig.”

Vaig conèixer l’Amèlia Riera els primers anys vuitanta per mitjà de Joan Perucho. A ell li he d’agrair la coneixença i l’amistat d’aquesta artista de qui dos petits quadres m’acompanyen cada vespre a l’hora d’anar a dormir, aquelles “alcoves rituals” que, en paraules de Perucho, aspiren a cloure el secret de la vida sota “l’esperit poètic d’Edgar Allan Poe”. El Museu de Montserrat presentarà una exposició d’Amèlia Riera el juliol del 2020.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)