Lletres

Opinió

Gandhi, Tolstoi, Dostoievski

La doctrina de la no-violència no és patrimoni de Gandhi, sinó de Tolstoi

El dia a dia dels fets esmorteeix en l’actualitat la vella polèmica sobre l’ús de la violència. Qualsevol que la defensi al marge de l’ús pretesament legítim atribuït a l’Estat és objecte d’un anatema que en altres temps l’hauria dut a la foguera. En els actuals, l’equivalent a la foguera és el silenci mediàtic. (Però el monopoli no és el de la violència, sinó el de l’ús de la força, i aquest també és més que discutible.)

La doctrina de la no-violència no és patrimoni de Gandhi, sinó de Tolstoi, de qui el polític i filòsof indi es reconeix deutor, i ho declara: El Regne de Déu és en vosaltres li va canviar la vida. “La no resistència al Mal amb la violència” era l’emblemàtica proposició de base de Tolstoi. L’origen del pacifisme actiu i militant no és budista, sinó cristià: ve del principi evangèlic de parar l’altra galta.

Però al cristianisme sense Crist li falta consistència estructural, i sense imatge mítica acaba resultant poc operatiu. Costa més congregar multituds al voltant d’una idea que d’un messies –ho sabien Lenin i Trotski–; per estructurar conceptes com a pauta d’estat falten filòsofs de la categoria de Voltaire i Rousseau. Tal com glossa Steiner en un bonic assaig, allò que encara Tolstoi des del pietisme creient però desafectat del poder legislatiu de l’Església, Dostoievski ho fa des de la desesperació existencial atea. L’un és hereu –autodesheretat– de Ciceró, Dante i els humanistes; l’altre no es fa estrany de Villon, Cellini i Shakespeare; tots dos van contra el poder de les religions. A El Regne de Déu és en vosaltres de l’un, l’altre hi havia contraposat les Memòries del subsòl, Els Dimonis i el poema d’El Gran Inquisidor, coincident amb el Tolstoi terminal quan es lamenta que, havent atorgat la llibertat als humans, Déu no deixi els afers divins als designis de l’esperit, sinó als d’una jerarquia mundana, materialista, impositiva i militar.

Tolstoi confronta la bondat divina del Sermó de la Muntanya a la culminació legislativa del Symbolum Niceum. Tolstoi brega per tornar la bondat al seu lloc, Dostoievski és el pare de la sospita moderna. Una línia de pensament travessa Eckhardt, Cusa, Bruno, Sade i Nietzsche: Déu i el Diable són el mateix, el Bé i el Mal no són ens abstractes ni absoluts, ni consistents en si, sinó tan sols inclinacions ocasionals a l’interior de cadascú. Delirava Tolstoi com un colós abatut en les articulades invectives de l’etapa senil? Ja havia anat més enllà Dostoievski per l’exactitud de la premonició de les actuals democràcies totalitàries?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)