Pantalla

Les màquines al poder

Els soviètics en tenen la culpa. De tot, no ho sé, però sí del fet que el cinema de Hollywood dels vuitanta fos prolífic amb lectures i metàfores apocalíptiques. Perquè si ara el món està acollonit amb el Covid-19 –més conegut popularment com a coronavirus–, en aquella època el top 10 de les amenaces era la nuclear, arran de les tensions entre els blocs occidental i de l’est, el dels rojos. I apa que no ho van aprofitar, els cineastes d’aquells anys! Un d’ells va ser James Cameron, un aparent mindundi que tenia acreditat tan sols un film, l’entranyable Piranya 2 (1981), però que va saber irrompre a la primera línia de l’escena cinematogràfica amb una sorprenent proposta: Terminator, un relat futurista que evocava una societat devastada per la guerra sota el domini de les màquines. Sí, això quan encara ningú sabia què coi era internet.

Escrita conjuntament amb Gale Anne Hurd, la seva parella d’aleshores i amb qui van endegar una carrera prolífica i pròspera, la seva proposta no deixava de ser un producte de sèrie B en què confluïen diversos gèneres: thriller, ciència-ficció, acció i cine romàntic. Tot embolcallat amb una estètica freda i una iconografia pròpia d’aquells temps, el new wave. Però això no és prou per aixecar un film d’una gran transcendència com la que Terminator va tenir. Cameron ho va portar a terme amb un domini del relat impecable, marcat per un pols narratiu directe i clar, amb algun malabarisme estètic i de muntatge predicat amb plena consciència. Reviseu-la. Només començar, la primera part del film és impecable, d’un atreviment encomiable: gairebé no hi ha diàlegs i és pura cinemàtica. Cinema en estat pur.

Una altra aposta de cert risc va ser situar al centre de l’acció una heroïna, Sarah Connor, que si bé arrenca com una fleuma, en la recta final de la història es consagra a l’altar de les pioneres action heroes d’aquella era daurada, capitanejades per l’Ellen Ripley d’Alien (que Cameron, per cert, va acabar glorificant dos anys més tard, quan va dirigir la segona entrega de la saga, la mítica Aliens).

I és clar, parlant d’intèrprets, ara és fàcil dir-ho però l’elecció d’Arnold Schwarzenegger va ser un encert majúscul, aleshores un campió culturista de renom, però encara un aspirant a estrella de cine que semblava que restaria encasellat in saecula saeculorum com a Conan el Bàrbar. Lluny d’això, Arnold, Arnie per als amics, va saber tenir vista i va ser ell qui va convèncer Cameron que estava predestinat per encarnar el malvat cíborg i no pas el bo de Kyle Reese (que va acabar fent Michael Biehn), el guerrer enviat del futur pel líder de la resistència, John Connor, perquè res no canviï, no com Terminator, enviat per les màquines per fer-ho. Arnie va saber encarnar la crueltat freda i l’impassibilitat del malvat robot a la perfecció. I, amb un dels girs copernicans més antològics de la història del cine, un T-800 que es convertiria per sorpresa dels espectadors en el bo de la pel·lícula en la seqüela del 1991, catapultant l’hercúlic Mr. Olimp a la casa dels déus d’on provenia.

A imatge i semblança dels seus predecessors, Terminator no deixa de ser una revisió del mite de Frankenstein, amb la Maria de Metrópolis com a primer gran referent del setè art. Aquí, més resistent i, per tant, aparentment invencible, un replicant temut per gaudir d’un poder fins ara desconegut. Per això funcionen tan bé les seqüències d’acció i persecucions, per aquest temor davant d’una força indestructible i sense aturador que no entén d’obstacles. No hi ha lloc segur, fins i tot la comissaria de policia és pura il·lusió de seguretat.

“Tornaré!” prometia en aquell moment de la pel·lícula, com tots recordarem. I ho va fer, per emmarcar una escena antològica i, set anys després, regalar-nos una de les millors seqüeles que tota saga cinematogràfica voldria. Ara bé, sent justos, la cosa es podria haver aturat aquí, perquè la franquícia mai més va assolir el llistó qualitatiu, i als cinèfils ja només ens va quedar canviar de registre i continuar viatjant pels temps amb Retorn al futur, en aquesta ocasió acompanyant Michael J. Fox al passat i al futur per provocar el seu propi naixement. D’això, però, en parlarem en una altra ocasió, ja us ho avanço.

terminator Direcció: James Cameron Producció: John Daly, Derek Gibson, Gale Anne Hurd Guió: James Cameron i Gale Anne Hurd País: Estats Units Any: 1984
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.