Arts visuals

Opinió

Art o no art

Es poden imaginar en les obres antigues projeccions inconscients i culturals com les actuals?

De tant en tant, va bé revisar fons de biblioteca (no pas amb l’esperit com es revisen fons d’armari, però en fi). Ociosament imagino l’aprenent d’artista plàstic en l’exercici de variar Le Cub de Giacometti, de parodiar La Palais à 4 heures du matin, complagut en la connexió amb Giorgio di Chirico, aspirant a la síntesi formal amb Le Muse Inquietanti, a partir de la tesi que són Melpomene i Talia. D’estudiar com es pot materialitzar en tres dimensions les perspectives sense que el punt de vista en malmeti l’efecte, el camí invers dels pintors, que malden per expressar el volum en dues dimensions.

Giacometti té la virtut de fer reflexionar sobre la condició dels sentiments projectats en l’obra d’art moderna. Comparades les seves formes amb les de l’art clàssic, Fídies, Miró (el del Discòbol, no el de Mont-roig), Miquel Àngel, Velázquez, és immediat apreciar la precarietat expressiva, el menyspreu per la mimesi aspirant a l’equilibri i a la bellesa. Giacometti s’adreça a la sensibilitat a través de filtres intel·lectuals. Ara bé, de manera objectiva i deslligada de contextos sociohistòrics, què el diferencia de l’art primitiu? De les Venus paleolítiques, de les pintures rupestres, de l’art africà que fascinava Picasso? Es poden imaginar en les obres antigues projeccions inconscients i culturals com les actuals? Com distingirien uns extraterrestres arribats a la Terra d’aquí a milers d’anys, amb les civilitzacions extingides, l’art del neolític de l’actual? Amb el de l’Atenes de Pèricles, la Roma d’August, la Florència dels Medici, cap problema; però quins trets objectius, no estrictament psicològics, ens diferenciarien dels troglodites? Desproveïts del discurs addicional, què els semblarien les pintures negres d’Ad Reinhardt? Vet aquí una nova perspectiva des d’on replantejar-se la pregunta perpètua (i irresoluble) sobre si l’art ens fa millors o no.

Provem-ho des d’una altra banda. Giacometti és un autor transcendent. No busca l’expressivitat, sinó l’essència –que no necessàriament ha de ser matèrica–. Repeteix un cop i un altre les mateixes imatges dels mateixos models, cada cop més distorsionades, incidint més durament en la irrealitat. En els dibuixos i els quadres guixa i reguixa com si més que afegir coses les volgués arrancar, les volgués extreure d’una mina, extirpar d’una ossamenta, i com que no les troba va aprofundint, gratant, tallant, eliminant per acumulació. La fúria omplidora es torna buidadora, i no obté substància expressiva, sinó no-res. Ronda allò que va observar en Cézanne: no reflectir, no acabar; tot plegat, no satisfer, en tots els sentits del mot.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)