Teatre

MANTENIR EL FIL TENS

Si Sutottos reincideix en un món absurd i cafre, Roberto G. Alonso vola a l’univers surrealista de Maruja Mallo a ‘Marúnica’, una obra a punt per estrenar
Campi Qui Pugui escenifica, amb vitalisme, la victòria d’aprendre enmig de grans dificultats; Elisa Díez Quintanilla aborda la buidor més profunda en una obra entre ambigua i existencial

La Mostra d’Igualada ha hagut d’anul·lar una edició (prevista per a aquest cap de setmana, del 26 al 29) per primera vegada en trenta-un anys. També ha estat baixa la Quinzena de Dansa Metropolitana, en la seva tercera edició (tot i que s’intenten rescatar funcions incloent-les al Grec, potser durant les setmanes d’agost). Casualment, hi ha dues peces que s’havien d’estrenar en aquests dos esdeveniments que es van poder veure durant uns dies al SAT! de Barcelona. Són funcions que ajuden a sincronitzar interpretacions, a comprovar la recepció del públic. Vam poder assistir a aquestes prèvies i ens vam comprometre a publicar-les un cop passés la data d’estrena. Atesa la situació absolutament insòlita, ens atrevim a penjar la crítica (advertint que potser hi ha algun canvi, però que no modificarà la seva mirada conceptual). Ho completem amb dues peces que van veure escurçada (i molt) la seva temporada a Barcelona. Quan torni la necessària normalitat, tornaran a estendre la seva poètica pels escenaris. Un elixir? Una vacuna, segur, a la indiferència. La cultura transforma i ajuda a créixer entenent l’altre. Cal mantenir el fil tens, que estigui amatent.

Companyia: Campi Qui Pugui

Direcció: Rosa Díaz

Intèrprets: Aitana Giralt, Cristina Garcia, Alicia Buil, Jordi Pedrós

Lloc i dia: SAT!, 15 de febrer (l’estrena estava prevista per a la Mostra d’Igualada)

camí a l’escola

Ambiciosa i valenta producció de Campi Qui Pugui, amb la direcció sensible de Rosa Díaz (La Rous). S’inspira en alguns testimonis dels documentals Camí a l’escola, de Pascal Plisson. L’obra i la sèrie de reportatges retraten les dificultats per accedir a l’escola de canalla del món subdesenvolupat i com converteixen el risc en aventura i joc. L’ambició és gran perquè encara que aparentment es jugui en un espai buit, en realitat hi ha tota un maquinària de sorpreses que es converteixen en fets màgics.

El director Lluís Pasqual diu sovint que és màgic per a l’espectador que, en un escenari, una aixeta d’una cuina ragi aigua. Si ho és per a obres com La reina de la bellesa de Leenane (per citar un muntatge amb una cuina on es fa tota la vida), ho és molt més en aquest desert aparentment erm que tres noies creuen per arribar a l’escola. Amb la simplicitat i els recursos més senzills aconsegueixen traslladar i homenatjar els alumnes voluntariosos i els seus pares, que entenen la importància de l’escola per prosperar. En aquest viatge no es veu la duresa, ni la por, sinó les ganes d’arribar-hi, la festa, el joc. Perquè superen el tràngol i les incerteses del viatge ballant, esquitxant-se amb l’aigua del riu que han de travessar i ajudant-se per compartir la poma que ha madurat a l’arbre. El moment de la coreografia, indispensable, guanya una brillantor que eixampla el cor.

És una obra feta amb una gran estima que traspua al públic. És pedagògica i positiva. Demostra com els nens són líquids i superen les dificultats per a un repte que entenen imprescindible. Els agrada aprendre, de la mateixa manera que als intèrprets els agrada actuar (es nota que disfruten). Als espectadors se’ls fa la boca aigua tanta bellesa i harmonia.

Autoria i direcció: Elisa Díez Quintanilla

Intèrprets: Judit Farrés, Marta Marco

Lloc i dia: Espai Lliure, 11 de març. Única funció (suspeses la resta per l’ordre de tancament dels teatres)

LA NOSTRA PARCEL·lA

El text de Lara Díez Quintanilla té molt poc d’amable. La seva estrena, en plena amenaça per als teatres (de reduir a un terç la seva ocupació) el va fer encara més estrany. En l’estrena, no hi va haver dispersió, però sí una tensió que coincidia molt amb la incertesa dels personatges, que es van escolant per aquella mena de ring existencialista. Al lloc on l’autora fixa la mirada, un estadi aparentment intermedi entre la vida i la mort o entre la consciència i la inconsciència, apareix la gran buidor. La que expressava Beckett a Dies feliços, per exemple. O la que insinuava Sartre a A porta tancada. La posada en escena és intel·ligent, amb unes entregades i funambulistes Marta Marco (sempre versàtil, que sorprèn tant en to còmic com amarg, com a Les noies de Mossbank Road, com en to dramàtic, com a L’espera) i Judit Farrés (amb una puresa que magnetitza, com a Qui ets?). L’obra trasllada aquesta agra mirada, desesperada, quasi apocalíptica, amb un humor absurd que el relativitza. Practiquen el mateix teatre existencialista que Fando y Lis i Yes, potser, per exemple, però amb una pintura més fàcil. No rebaixa el to, només el gust en boca. Aquests dos personatges que esperen qui sap què –la referència a Esperant Godot és clara– sembla que estiguin al coll del rellotge de sorra que els empeny avall. Tota insistència per trencar amb les convencions que, suposadament, unes terceres persones els imposen (jeràrquicament per sobre) és inútil. La ciència tampoc resol l’equació, en tot cas, demostra una comprovació empírica fallida, però el joc, el malson, torna a començar. En la buidor de l’espai (els encenalls de suro substitueixen la sorra i mitiguen la pols però no l’eliminen) té un element preponderant la il·luminació. Un joc genial de leds a càrrec de Cube.bz que tant aviat esquitxa llampecs de llum com juga amb els camins, també de llums, que es persegueixen. Sense preguntar-se res ni arribar enlloc, però amb la necessitat de ser i d’expressar-se, la unitat mínima indivisible de tot artista.

Companyia: Sutottos

Intèrprets: Gadiel Sztryk, Andrés Caminos

Lloc i dia: La Villarroel, 7 de març (anul·lada la resta de la temporada)

PERDÓN

Sutottos van divertir amb Inestable a La Villarroel fa unes setmanes. Ara hi tornen amb un altre quadre absurd: el dels adults que decideixen quedar-se al seu món de la infantesa. Poc a afegir al que van proposar en la producció anterior. Es nota, en tot cas, que és una peça molt més fresca, encara que s’equivoquen de text i riuen. S’ho passen bé, mantenen les ganes d’explicar-se i d’entretenir, com el Tricicle, per exemple.

El punt de partida és tan infantil com genial. Què passaria si un amic de la infància truqués a un altre, tres dècades més tard, i el convoqués a una reunió per posar a prova el pla de tornar a estudiar primària? A la trobada, només seran dos. Una mica com aquell La dona d’abans, de Roland Schimmelpfennig, que es va fer a la Beckett el 2006 en un cicle específic. Potser la pega, encara, d’aquest Perdón és que la idea aguanta un estona del muntatge, però acaba sent massa repetitiva. Ells poden ajuntar el que volen, de la manera més barroera, com l’escena de la guitarra engiponada sense manies i que s’accepta sense qüestionar-la, però l’efecte que la peça s’allargassa és el pitjor dels perills. Perquè de l’entreteniment es pot passar a l’ensopiment en segons. És molt probable que a mesura que la vagin rodant, apareguin nous gags (la solució definitiva seria fer-hi entrar un tercer personatge, probablement) que permetin eliminar tot allò que fa flaire de repetit. Un dels pitjors enemics de la comèdia és que sigui previsible. Ara, en general, la peça és molt divertida i permet imaginar una amistat de la infància bastant cafre.

Coreògraf: Roberto G Alonso

Intèrprets: Borja Fernández, Laura Marsal, Laia Vancells

Lloc i dia: SAT!, 23 de febrer (l’estrena estava prevista per a la Quinzena de Dansa Metropolitana)

Marúnica

Roberto G. Alonso s’ha deixat impregnar per un personatge, avui molt arraconat, que va ser bandera del surrealisme. El seu autoretrat del cartell de l’espectacle, aparentment de traç ràpid i esquitxades de colors, evoca un treball espontani, d’aquarel·la. Però, en canvi, la pintora va treballar amb rigor i amb molta autoexigència a l’oli. Retrat del surrealisme, en comptes de formigues i pans, imagina com el blat surt de les mans fortes dels camperols.

Entusiasta de viure, i de descobrir, es deixa seduir per les festes i les altres cultures. El joc de màscares trasllada la coreografia momentàniament a la commedia dell arte. Potser la pega és que desactiva els rols dels personatges, els presenta descontextualitzats, com un titella sense la mà que el manipuli. El coreògraf s’ha deixat persuadir per les formes, però perd l’oportunitat d’aprofundir en el submón dels arquetips. Si fa uns anys Viu el Teatre va transformar la novel·la gràfica d’El Petit Dalí en elefants de llargues cames a dalt de l’escena, ara és Marc Rosich (company d’escena de Roberto G. Alonso, amb qui han signat peces com la preciosa A mi no me escribió Tennessee Williams) qui ha treballat aquests dies amb una altra estrena, amb Dalí i el surrealisme esquitxant per les parets del Lliure de Gràcia: La bruixa de la tramuntana. La fantasia més irreflexiva pica a la porta. En realitat, sota la forma de personatges, d’excentricitat, hi ha un treball curós en els pintors que, en el cas de Marúnica, sembla que es queda només en l’aparença. Es percep una obsessió per l’art en l’última escena, en què el maniquí i les voltes evoquen les ombres de Chirico. Marúnica, tan surrealista, prefereix viure en un món paral·lel de perfecció, d’equilibri amagat entre les ombres (que disparen a llocs antagònics).

La coreografia és vistosa, però obvia tenir una veu narradora que l’estructuri. Com qui va a veure en una exposició la retrospectiva d’un pintor (Quadres d’una exposició), cada corografia, cada quadre viu un món diferent. I no poder entendre el salt racional d’una pintura a l’altra, fa pensar que tenen autories diferents, de corrents desordenades. L’obra es va veure abans que s’estrenés oficialment a la Quinzena de Dansa. Per a les sessions oficials preveuen passar un vídeo al vestíbul que ordeni la vida i obra de Maruja Mallo. Sens dubte, un element indispensable que ajudarà a ordenar i fer coherent aquest treball tan dispers. Com a Laika, o Paquito forever (dos món ben distants) saber que aquell personatge o situació parteix de fets reals dona una consistència indispensable. La dansa de Roberto G. Alonso, de tuls i transparències, sembla més abocada a l’aquarel·la. En canvi, ha volgut entrar en un món més profund, el de l’oli de Maruja Mallo, que l’alinea més amb La fragilitat dels verbs transitius, tot i que momentàniament hi hagi el joc de Laberint Striptease.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)