Crítica
Des del meu racó
Josep Eugeni Sempere Reig, alcoià, és de les persones que s’ocupa de la llengua (i que més se’n preocupa) des de fa una pila d’anys
No hi pot haver un pròleg millor que el d’aquest llibre. L’escriu Verònica Cantó, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Presenta l’autor d’una manera concisa, perquè qui el llegeixi es faci una idea exacta de qui és i què ha escrit. Informa que Josep Eugeni Sempere Reig, alcoià, és de les persones que s’ocupa de la llengua (i que més se’n preocupa) des de fa una pila d’anys. En ressalta uns pocs mèrits: els justos. ¿Que els que coneixem l’autor, poc o molt, n’hi afegiríem? Segur que sí. Per als que no el conegueu, n’hi ha prou amb el que diu Cantó perquè l’estimeu. “Quan parle sobre el valencià, m’apassione”, diu l’autor més endavant. És natural que parlar amb passió sobre la llengua atregui els qui viuen igualment la llengua amb passió.
Aleshores ve el contingut del llibre. Diàfan: tants articles (79), tants estudis (17), tantes ressenyes (8), per destacar alguns dels temes que aborda Sempere Reig. El lector se sent satisfet, ben tractat, després de les primeres pàgines. ¿Un pròleg excel·lent pot precedir un mal llibre? He vist de tot, però aquest no és el cas. L’última obra de Sempere Reig també és excel·lent. Té la gràcia de les obres que apleguen articles, estudis i ressenyes: es poden agafar en qualsevol punt. Però en té d’altres, de gràcies, que són exclusives. En dic algunes.
En la introducció, l’autor hi detalla el període que comprenen els textos, els títols de les publicacions, el conjunt dels articles escrits i el subconjunt dels articles seleccionats. És informació contextual. Com també ho és l’explicitació del model lingüístic de l’autor.
El cos dels articles mostra entrellaçades diverses àrees que el lector va trobant a discreció. Una de les principals és la de les reivindicacions de formes genuïnes davant de castellanismes més o menys estesos i arrelats, però també defenses d’expressions i frases fetes: cabut que cabut, llambroixada, dos dits de la mateixa, tanda, obridor, l’endemà... El lector es deixa emportar per la gràcia de les explicacions i, en general, per totes les troballes, com la dita familiar com s’ha casat el fill del rei, enguany plantarem carxofes. O com el repertori d’insults tradicionals.
L’obra conté un munt de precisions semàntiques (com “l’absurda palla seca”... quan per definició la palla és seca; “l’absurd enginyer tècnic” perquè un enginyer és sempre un tècnic, i “l’absurda i inútil expressió antigues pessetes” davant del fet que no hi ha pessetes modernes) que, de passada, cobreixen explicacions històriques i socioculturals variades entorn del País Valencià, com la de la indústria de la seda o les festes de moros i cristians d’Alcoi. L’autor ironitza sobre moros i mores, cristians i cristianes.
Sempere Reig fa incursions dialectològiques (per exemple, les maneres de dir arc de Sant Martí), etimològiques (dels dies de la setmana, dels mesos de l’any...) i sociolingüístiques (és molt interessant descobrir com és el castellà parlat pels alcoians). També hi ha nous encunys: “castellanismes de primera”, “castellanismes de segona”, “gènere inespecífic”, “llenguatge vampir”, “menjador d’articles”... I fins i tot explica algun projecte fil per randa, com un videojoc que podria premiar la pronúncia correcta. Hauria de tenir un espectrògraf, tantes fitxes, tants enregistraments...; podrien jugar-hi tants jugadors, etc.
Tenen tanta força els articles, i els estudis són tan interessants, que potser les ressenyes d’altres obres s’haurien hagut de deixar per a un altre volum.