Articles

Opinió

El millor amic

Em feia molta il·lusió que vingués per Sant Joan. Era quan arribava carregat de petards que havia comprat a Can Patuel de Mataró

Cada dissabte de manera ininterrompuda. Una setmana jugaven a casa i l’altra, a fora. Així era com els pares anomenaven aquestes trobades amb els Cuyàs. El pare i ell van estudiar junts a Santa Anna de Mataró i van construir una relació d’amistat indestructible. Durant més de cinquanta anys. Per mi que vingués en Cuyàs a casa era sinònim de diversió. De petita ja escoltava les seves històries. El pare i ell tenien unes converses –jo no n’entenia de la missa la meitat– que no s’acabaven mai. Política (sobretot), història, art. Tot hi cabia. Quan fèiem un viatge llarg ens deixaven triar el cotxe on volíem anar i el tema que es tractaria. Les explicacions sobre la Segona Guerra Mundial eren les que tenien més èxit. Les que ens agradaven més al seu fill Manuel i a mi.

Entre setmana, i quan a les cases encara hi havia telèfons fixos, també es trucaven. Papa, en Manuel. Veia el pare caminant amunt i avall de l’entrada de casa, gesticulant, fregant-se les mans en aquell gest que era tan seu –i que ara començo a intuir en d’altres membres de la família, una barreja de diversió, excitació i fruïció– i les converses continuaven. I quan hi havia eleccions. I quan passava qualsevol cosa. A Premià de Mar o a Mataró. Del que fos menys de futbol. El meu pare era un gran aficionat, mentre que en Cuyàs no havia mostrat mai el més mínim interès per una pilota de futbol. Ni de bàsquet. M’agradava escoltar (encara que l’havia sentit mil cops) aquella anècdota en què es va trobar –durant els Jocs de Barcelona 92, en què ell va treballar a l’Olimpíada Cultural– Michael Jordan a l’ascensor. Ell no el va reconèixer, segurament amb sorpresa majúscula de Jordan. El dia que hi havia en Cuyàs a casa, el pare es mirava el futbol de reüll. Durant tota la tarda s’havia tancat a la cuina per fer els plats preferits per al seu amic. Si aquell dia el sorprenia amb una bona ració de tripa, en Cuyàs estava doblement content. El dissabte següent el ritual es feia a la inversa. Era ell qui es posava el davantal i cuinava per a en Jaume.

A mi em feia molta il·lusió que vingués per Sant Joan. Era quan arribava carregat de petards que havia comprat a Can Patuel de Mataró. Al meu pare, home tranquil i pausat, no se li hauria ocorregut mai encendre una metxa ni una bengala. De fet, mentre en Manuel encenia els petards per a la canalla –i gairebé gaudia més que els petits–, el meu pare s’ho mirava de lluny, divertit, dins de casa. Fa uns dies la meva germana em va recordar l’entrada al 2000. Els sopars de Cap d’Any, els millors amics també els celebraven junts. Aquella nit en què es canviava de mil·lenni, tant sí com no en Cuyàs va voler que tots baixéssim a la platja. Sense menjar ni el raïm, amb l’àpat a mig digerir i amb la taula parada. Volia que veiéssim que la naturalesa continuava fent el seu camí i que les onades ni s’immutaven. Que tota aquella histèria col·lectiva era només cosa dels humans. Aquell dia jo no vaig baixar a la platja, coses de tenir 20 anys i altres plans. Més tard, tindria l’oportunitat de seguir aprenent d’ell a l’edició maresmenca d’El Punt Avui.

Pel meu casament li vaig demanar si podia fer un escrit i llegir-lo durant la cerimònia. La comparació entre parelles cinematogràfiques i periodístiques va emocionar i agradar tant els convidats que els aplaudiments van fer retronar la petita ermita de la Cisa de Premià de Dalt. Un soroll que va emocionar i també molestar (en una església no s’aplaudeix!, que diria ell) tot un senyor de Mataró. Els últims episodis són més tristos. Recordo que quan el pare va morir ell anava repetint en veu baixa: “El meu germà, el meu germà.” Se’n va un gran periodista i conversador. Ara tindreu tot el temps del món per continuar parlant de les vostres coses.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)