Lletres

El conseller perseguit

Un llibre ressegueix les pressions del govern franquista per aconseguir l’extradició del conseller de Cultura Ventura Gassol, exiliat a França des dels primers mesos de la Guerra Civil

DOBLEMENT PERSEGUIT
Abans de ser perseguit pels franquistes, Gassol es va convertir en objectiu dels anarquistes i es va veure obligat a abandonar el país el 23 d’octubre del 1936
CAPGIRAR LES ACUSACIONS
La sentència va deixar clar que “el bisbe de Barcelona era viu després que Ventura Gassol marxés de Barcelona, i que aquest darrer hauria salvat diverses persones de la mort”
FUGIDA A SUÏSSA
El 20 de novembre de 1942 la prefectura francesa va permetre que Gassol abandonés el país en direcció a Suïssa

Hi ha històries que sembla que es repeteiexen com un bucle infinit. O, com a mínim, que ens conviden a establir paral·lelismes amb situacions actuals, malgrat els canvis en els protagonistes i els escenaris. Una d’aquestes és la que va viure el conseller de Cultura durant bona part de la República, Ventura Gassol (la Selva del Camp, 1893 - Tarragona, 1980), perseguit fins a l’extenuació per les autoritats franquistes durant el seu exili francès. La història era desconeguda, com a mínim en allò que fa referència als detalls. Però un llibre publicat recentment per Manuel Castellet i Rosa Anna Felip recupera un munt de documents inèdits extrets dels arxius espanyols i francesos i permet reconstruir una etapa clau en la vida de Gassol i, al mateix temps, un episodi ben il·lustratiu de la persecució que van patir els exiliats catalans per part de la dictadura.

Paradoxalment, abans de ser perseguit pels franquistes, Gassol es va convertir en l’objectiu dels anarquistes, per la qual cosa es va veure obligat a abandonar el país el 23 d’octubre del 1936. El conseller, que va deixar el càrrec poques setmanes després, es va establir amb la seva família a París, a prop del bosc de Boulogne. Tanmateix, la seva tranquil·litat, com la de milers de ciutadans republicans i catalanistes que es van exiliar el 1939, es va veure aviat alterada pels intents del govern franquista, obsedit a perseguir els suposats “enemics” del règim a partir de l’aplicació de l’anomenada llei de responsabilitats polítiques, una autèntica paròdia legal en què els colpistes es convertien en jutges i els lleials, en jutjats.

En el cas de Gassol, l’expedient que se li va incoar incloïa alguns informes paranoics sobre la seva trajectòria política, com ara un de la Guàrdia Civil en què se’l qualificava com un separatista que actuava sempre “d’una manera nefasta per a la nació”. Les acusacions anteriors es van reproduir fil per randa en la sentència, emesa el 7 de desembre d’aquell any, en què es resseguia tot el seu historial polític anterior al 1936 i, com a fet, suposadament provat, se l’acusava de dirigir-se “per ràdio, incitant a les masses contra les persones d’ordre, entre elles el bisbe Dr. Irurita, que després va ser vilment assassinat”.

Falsejar la història

En realitat, la trajectòria de Gassol havia estat totalment a la inversa i les seves gestions en defensa de les persones perseguides l’havien convertit en un objectiu dels anarquistes, tal com reconeixia un informe de la delegació de la FET i de les JONS, que remarcava que el conseller havia estat “amenaçat i víctima de dos atemptats de la CNT-FAI, per la qual cosa es va haver de refugiar a la Generalitat”. La sentència, la més greu que permetia la llei, li va imposar la “pèrdua total dels seus béns, la inhabilitació absoluta de càrrecs públics, estranyament i pèrdua de nacionalitat”.

El càstig no devia satisfer les autoritats franquistes, perquè un any després que fos emesa, es començaven les gestions per recopilar més informació. En un informe del director general de Seguretat a l’inspector de l’anomenada Causa General, amb data del 9 de gener del 1941, es reproduïen bona part dels antecedents recollits en l’expedient de responsabilitats polítiques “per si estima convenient interessar l’extradició d’aquell individu”. De fet, entre la sentència del Tribunal de Responsabilitats Polítiques i aquesta primera gestió del procés d’extradició, l’escenari internacional havia canviat de forma radical. L’exèrcit alemany havia ocupat França i establert un govern de palla a Vichy, per la qual cosa el govern franquista disposava d’un aliat de primer ordre. El cas de Lluís Companys, detingut per la Gestapo el 13 d’agost del 1940 i lliurat a les autoritats franquistes pocs dies després, n’era un bon exemple.

L’1 de febrer del 1941, el govern espanyol posava en marxa la maquinària diplomàtica per aconseguir l’extradició de Gassol i altres polítics catalans, entre els quals hi havia Josep Tarradellas i Frederica Montseny. El govern de Vichy es va veure atrapat per un dilema existencial. En un document localitzat per Manuel Castellet i Rosa Anna Felip al Centre d’Arxius Diplomàtics de La Courneuve, es reconeixia que “si aquests personatges haguessin de ser lliurats [...] això provocaria una forta indignació a tot el continent americà”, ja que allí no se’ls considerava “com a criminals de dret comú, sinó com a homes polítics”. Malgrat tot, existia un acord signat el 13 de febrer entre el ministre d’Exteriors espanyol, Ramon Serrano Suñer, i el vicepresident francès, François Darlan, a través del qual el govern de Vichy es comprometia a lliurar les “persones que les autoritats franquistes considerin responsables de delictes comesos a Espanya, tant els delictes de dret comú com els polítics”. Afortunadament, però, l’acord no es va aplicar al peu de la lletra i molts refugiats van aconseguir evitar l’extradició.

En tot cas, Ventura Gassol va viure un autèntic calvari. A principis d’agost del 1941, va ser detingut i empresonat a Ais de Provença juntament amb Josep Tarradellas, on van restar pendents de la decisió del tribunal d’apel·lació. El cas es va convertir en un duel diplomàtic entre diversos estats americans, amb Mèxic al capdavant, i les autoritats franquistes, amb el ministre d’exteriors que interrogava contínuament el seu homònim de Vichy: “On són les extradicions? Per què dubten a concedir-les? Ens volen fer entendre que continuen protegint amb l’excusa política els malfactors i els criminals?”

Les autoritats franceses, però, dubtaven. Resulta prou significatiu, en aquest sentit, un informe de l’ambaixador francès, adreçat al seu ministre, en què remarcava que Gassol i Tarradellas gaudien “d’una bona reputació i la seva integritat està fora de tot dubte” i, en el cas concret del conseller de Cultura, afegia que “amb un coratge meritori, va salvar de la massacre, emportant-se’n ell mateix amb el cotxe, diversos bisbes catalans, i que va facilitar la fugida dels monjos del famós monestir de Montserrat, amenaçats de la persecució roja”. Es feia difícil, doncs, donar credibilitat a les acusacions de la justícia franquista.

La sentència

Finalment, el 15 de setembre es va donar a conèixer la sentència del tribunal d’apel·lació. El document ignorava els acords entre el règim franquista i el de Vichy i se cenyia a un tractat subscrit el 1877 entre els governs espanyol i francès, en el qual s’establia que “cap persona acusada o condemnada no serà lliurada si el delicte pel qual es demana l’extradició és considerat per la part requerida com un delicte polític o un fet connex a un delicte semblant”. I, en referència a l’acusació d’haver incitat l’assassinat del Dr. Irurita, argumentava que “el bisbe de Barcelona era viu després que Gassol marxés de Barcelona, i que aquest darrer hauria salvat diverses persones de la mort”. En altres paraules, desmuntava completament les acusacions de les autoritats franquistes i passava de considerar-lo un “incitador de l’assassinat” a definir-lo com un “salvador” de vides. I allò que resulta més important, denegava la petició d’extradició.

Fugir de França

Després de sortir de la presó, Gassol es va haver de mantenir un temps sense abandonar el país. El govern de Vichy es trobava en una situació delicada. En una carta del ministre d’Afers Estrangers al seu homònim d’Interior, enviada el 29 d’octubre, el primer insistia a retenir els exiliats catalans pel fet que “un cop a l’estranger i definitivament protegits dels perills que els amenaçaven, no deixarien d’exercir una activitat hostil respecte al govern espanyol”. I, per aquest motiu, es negava “a provocar, en aquest afer tan delicat de les extradicions, una nova controvèrsia, de la qual no es beneficiarien les relacions entre els dos països”.

Gassol es va comprometre a abandonar definitivament qualsevol activitat política, però això no va ser suficient per permetre el seu trasllat a Mèxic. La situació va empitjorar amb l’ocupació de la França de Vichy per part de l’Alemanya nazi l’11 de novembre del 1942. Davant l’escenari d’una ocupació imminent de Saint-Raphaël, el dia 20, la prefectura francesa va permetre que Gassol, Tarradellas i Martí abandonessin el país en direcció a Suïssa. Allà, Ventura Gassol va iniciar una nova etapa de la seva vida, allunyat de la vida política i del seu país, on no va tornar fins quaranta anys després d’haver emprès el camí de l’exili.

Retrobament

El llibre de Manuel Castellet i Rosa Anna Felip es tanca amb una trobada emotiva que es va celebrar a Friburg l’11 de setembre del 1943. Asseguts en una mateixa taula, Rafael Patxot i Francesc Vidal i Barraquer, el mecenes i el cardenal van poder agrair al polític les gestions que aquest havia dut a terme per afavorir la seva sortida del país el juliol del 1936 i, al mateix temps, el polític, Ventura Gassol, ho va poder fer de les gestions que ambdós havien fet a favor de la no extradició, capgirant de dalt a baix les acusacions de la justícia franquista, que no havia dubtat a falsejar la història per tal d’aconseguir l’extradició del conseller de Cultura. Un reconeixement mutu i una mostra dels ponts establerts en uns moments especialment complexos. A les seves memòries mecanoscrites, el secretari particular del cardenal, Joan Viladrich, recordava: “[Ventura Gassol] havia fet escriure al cardenal a Itàlia demanant-li que volgués donar testimoni escrit del que havia fet per salvar-lo.” Les cartes enviades per Patxot i Vidal i Barraquer es van convertir en dues peces decisives per desmuntar les acusacions de la justícia franquista i en un testimoni viu de catalans de sensibilitats ben diverses que es retrobaven a l’exili.

Rastrejar per arxius

Manuel Castellet (Barcelona, 1943) i Rosa Anna Felip (Tremp, 1964) ja havien col·laborat en un estudi sobre el segrest de la Verge de Núria, un episodi clau de la lluita antifranquista. En aquesta ocasió, l’origen del llibre es remunta a la novel·la de Castellet La mitra de l’exili (Gregal, 2019), en què es ressegueix la relació entre tres exiliats catalans: Rafael Patxot, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer i Ventura i Gassol. A partir del fil de la sentència sobre l’extradició del conseller de Cultura, conservada als Arxius Departamentals de les Boques del Roine, els dos autors van seguir el fil fins a construir una història fascinant, explicada amb detall a través de disset capítols i un devessall de documentació que satisfaran des dels lectors més erudits fins als que desconeixen aquest capítol de la nostra història. En el llibre es reprodueixen alguns dels documents localitzats, amb alguns escrits confidencials entre les autoritats franceses i els informes previs a la sentència del Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)