Lletres

Opinió

La severitat de la rosa

El poema no s’aprecia tant pel sistema amb què s’ha escrit, sinó per la bondat del resultat

La postmodernitat està marcada per l’eclecticisme formal. Mal que encara algun pallús s’hi entesta, no té avui gaire sentit la polèmica sobre poesia regida per la mètrica tradicional o acollida a altres mètodes. El mallarmerià Un coup de dés té més de cent anys, i fer cal·ligrames i textos desconstruïts ja és acollir-se a la tradició tant com fer sonets.

En el punt en què eclecticisme es fon amb escepticisme, hi ha la poesia de Mireia Vidal-Conte, pel cas l’últim llibre, Severa rosa, culminació particular d’una manera de dir que, en la línia esbossada més amunt, recorda com el poema no s’aprecia tant pel sistema amb què s’ha escrit, sinó per la bondat del resultat –la commoció del lector, tant és de quina natura.

Severa rosa estén a la categoria de món propi la insistent visitació de la seva autora a Virginia Woolf i al seu entorn intel·lectual i estètic –“caldria que la mediocritat / només fos de tardes / Virginia” (p. 18). Woolf és per Vidal-Conte argument i model alhora, i un aspecte alimenta l’altre per configurar una poètica molt particular i totalment fascinant. Vidal-Conte engalza en l’univers virginià poemes de viatges, de llocs, del deslluïment i la destrucció immediata dels afectes de la vida, amb una part dedicada a la mare, una altra al pare, perduda la figura per una mort més dura que la literal –per la ruïna de l’esperit.

La gràcia –en el sentit ontològic del terme– de Severa rosa rau en com la forma es consubstancia amb exactitud i bellesa a l’objectiu poètic. Situats en els trops, parlaríem d’ironia, anacolut i hipèrbaton; en la dicció, de balbuceig i imprecació; en la sintaxi, de juxtaposició i parataxi; en la composició visual, de collage; en la música, de staccato, en el cine, de flash. Vidal-Conte dispara de forma directa, amb el neguit i alhora la precisió del qui no pot permetre’s deixar escapar la presa. Furga, hi torna –“sense ser-hi / sense hi soc / sense hi ets / sense” (p. 36)–; quan no venç –qui venç la vida?–, les restes del combat són encara més informatives i precioses –“digues / exactament / què escrius mentre escrius? / què reses mentre reses? / què promets mentre promets? / què plores mentre plores?” (p. 90). Pot haver perdut la vida, però queda el triomf de la poesia, esperit d’aquesta contradicció.

Severa rosa no és només l’evocació nostàlgica i revoltada d’un món d’intel·ligència i bellesa perdut; és la construcció d’una fortalesa al marge de la lletjor i la banalitat amb què els botiguers s’entesten a empudegar les severes disciplines de l’esperit. Dins d’aquesta realitat, Severa rosa és una valuosa excepció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)