Lletres

Opinió

LA REALITAT COM A AUTORIA

Llegir Miquel de Palol és entrar al món vast de les referències i al seu particular objectiu vital: el coneixement

“Et sento

El teu sol brilla

Et sento

Dins el meu cap

Em portes allà

Em portes

I em guies

A través de Babilònia

[...]”

Una de les moltíssimes referències (perquè llegir Miquel de Palol és entrar al món vast de les referències i al seu particular objectiu vital: el coneixement) que apareixen en aquest artefacte nou palolià, és una cançó que, per a tots els depechers del món, és divisa. I trobo que fa molta referència a coses que passen i que li passen a Mònica Mir. I al seu autor. I a la literatura. I a tota la col·lecció de matrioixques d’autoria que trobem en aquest llibre.

El lector habitual de l’escriptor barceloní es trobarà còmode com aquell que cada any fa la seva ruta de caiac per la costa o el riu, més o ments abrupte, però que coneix, tot i que sap que li demanarà sempre estar en forma perquè, malgrat les confiances, ens referim al repte d’aquell lector que Eco clamava: ha d’acabar la novel·la. La ruta la fa el rem. Per mi, aquests versos de Martin L. Gore poden fer molta referència a què sent Palol per la literatura, com es relaciona amb ella, per què la necessita... però també parlen de Mònica Mir (nom del llibre i, a la vegada, del seu personatge principal... o no... –mirarem de no avançar massa més–)... A qui es referiria Mònica Mir si digués aquests versos a un/a tercer/a? També a la literatura? Al llibre en ell mateix? A ella? A la propera matrioixca que l’embolcalla?

Fer crítica a un autor que depassa els codis amanits amb vinagretes simples que ens envolten demana lectures a dos, tres (o més) nivells. Podem entendre que, a primera vista, es pot tractar d’un joc entretingut de personatges que entrecreuen trobades i experiències de tot tipus, però el de Barcelona, com sabem, mai pot deixar de banda la crítica social, els clàssics, la importància de la música (Bach, és clar) en l’esdevenir vital i narratiu (que en ell vindria a ser el mateix), l’art, els diferents punts de vista, i el secret, que el lector no descobrirà fins a arribar a la tercera part del llibre (no en va porta per títol: “L’interior, el llibre”).

A la portada, hi trobem ja un primer avís: un fragment del Naixement de Venus, el conegudíssim quadre de Botticelli. Per què aquell fragment? Per què no el fragment de la protagonista principal, que tots coneixem, la Venus sortint de la immensa petxina? Qui és el PERSONATGE (el perquè de les majúscules el descobrireu vosaltres, si us vaga) principal?

La senyora crítica que ara se us adreça no us pot respondre a totes aquestes preguntes, a les quals creu que ha arribat a serioses respostes, perquè llavors us faria la feina, però us ben asseguro que no entendre una novel·la del Palol i quedar-se a la baraneta del balcó, només mirant-s’ho, o del gran autor que sigui (posem per cas els tan incompresos Màrius Sampere o la mateixa Virginia Woolf), no hauria de suposar fer-ne una crítica des del menysteniment per ocultar tones de bàrbara ignorància, sinó que hauria d’implicar pensar-hi, aturar-s’hi, copsar el projecte literari i/o artístic de l’autor en qüestió, i preguntar-se (potser, només potser) per què en altres països, sobretot de parla i tradició francòfona (amb tot el pes que hi tenen la seva història i crítica literàries), és tan lloat, com passa i ha passat, manta vegades, amb artistes que no es limiten a repartir margarides als porquets.

“Pensa, i ja no li cal dir-ho, que el gest supera la màscara.”

MÒNICA MIR Autor: Miquel de Palol Editorial: Angle. Barcelona 2020 Planes: 480
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)