Lletres

Opinió

LA REALITAT COM A AUTORIA

Llegir Miquel de Palol és entrar al món vast de les referències i al seu particular objectiu vital: el coneixement

“Et sento

El teu sol bri­lla

Et sento

Dins el meu cap

Em por­tes allà

Em por­tes

I em guies

A través de Babilònia

[...]”

Una de les moltíssi­mes referències (perquè lle­gir Miquel de Palol és entrar al món vast de les referències i al seu par­ti­cu­lar objec­tiu vital: el conei­xe­ment) que apa­rei­xen en aquest arte­facte nou palolià, és una cançó que, per a tots els depec­hers del món, és divisa. I trobo que fa molta referència a coses que pas­sen i que li pas­sen a Mònica Mir. I al seu autor. I a la lite­ra­tura. I a tota la col·lecció de matri­oix­ques d’auto­ria que tro­bem en aquest lli­bre.

El lec­tor habi­tual de l’escrip­tor bar­ce­loní es tro­barà còmode com aquell que cada any fa la seva ruta de caiac per la costa o el riu, més o ments abrupte, però que coneix, tot i que sap que li dema­narà sem­pre estar en forma perquè, mal­grat les con­fi­an­ces, ens refe­rim al repte d’aquell lec­tor que Eco cla­mava: ha d’aca­bar la novel·la. La ruta la fa el rem. Per mi, aquests ver­sos de Mar­tin L. Gore poden fer molta referència a què sent Palol per la lite­ra­tura, com es rela­ci­ona amb ella, per què la neces­sita... però també par­len de Mònica Mir (nom del lli­bre i, a la vegada, del seu per­so­natge prin­ci­pal... o no... –mira­rem de no avançar massa més–)... A qui es refe­ri­ria Mònica Mir si digués aquests ver­sos a un/a ter­cer/a? També a la lite­ra­tura? Al lli­bre en ell mateix? A ella? A la pro­pera matri­oixca que l’embol­ca­lla?

Fer crítica a un autor que depassa els codis ama­nits amb vina­gre­tes sim­ples que ens envol­ten demana lec­tu­res a dos, tres (o més) nivells. Podem enten­dre que, a pri­mera vista, es pot trac­tar d’un joc entre­tin­gut de per­so­nat­ges que entre­cre­uen tro­ba­des i experiències de tot tipus, però el de Bar­ce­lona, com sabem, mai pot dei­xar de banda la crítica social, els clàssics, la importància de la música (Bach, és clar) en l’esde­ve­nir vital i nar­ra­tiu (que en ell vin­dria a ser el mateix), l’art, els dife­rents punts de vista, i el secret, que el lec­tor no des­co­brirà fins a arri­bar a la ter­cera part del lli­bre (no en va porta per títol: “L’inte­rior, el lli­bre”).

A la por­tada, hi tro­bem ja un pri­mer avís: un frag­ment del Nai­xe­ment de Venus, el cone­gudíssim qua­dre de Bot­ti­ce­lli. Per què aquell frag­ment? Per què no el frag­ment de la pro­ta­go­nista prin­ci­pal, que tots conei­xem, la Venus sor­tint de la immensa pet­xina? Qui és el PER­SO­NATGE (el perquè de les majúscu­les el des­co­bri­reu vosal­tres, si us vaga) prin­ci­pal?

La senyora crítica que ara se us adreça no us pot res­pon­dre a totes aques­tes pre­gun­tes, a les quals creu que ha arri­bat a seri­o­ses res­pos­tes, perquè lla­vors us faria la feina, però us ben asse­guro que no enten­dre una novel·la del Palol i que­dar-se a la bara­neta del balcó, només mirant-s’ho, o del gran autor que sigui (posem per cas els tan incom­pre­sos Màrius Sam­pere o la mateixa Vir­gi­nia Woolf), no hau­ria de supo­sar fer-ne una crítica des del menys­te­ni­ment per ocul­tar tones de bàrbara ignorància, sinó que hau­ria d’impli­car pen­sar-hi, atu­rar-s’hi, cop­sar el pro­jecte lite­rari i/o artístic de l’autor en qüestió, i pre­gun­tar-se (pot­ser, només pot­ser) per què en altres països, sobre­tot de parla i tra­dició francòfona (amb tot el pes que hi tenen la seva història i crítica literàries), és tan lloat, com passa i ha pas­sat, manta vega­des, amb artis­tes que no es limi­ten a repar­tir mar­ga­ri­des als por­quets.

“Pensa, i ja no li cal dir-ho, que el gest supera la màscara.”

MÒNICA MIR Autor: Miquel de Palol Editorial: Angle. Barcelona 2020 Planes: 480
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.