Lletres

miquel martín i serra

escriptor

“Si treballes bé, l’èxit arriba”

LA DRECERA Editorial: Edicions del Periscopi Pàgines: 160 Preu: 17 euros
LA HISTÒRIA
“L’essència del relat és la recerca de la identitat, de com ens fem grans i com anem assumint els fracassos i les mancances, i per a mi això és atemporal”
EL REGISTRE LINGÜÍSTIC
“Que el personatge fos creïble depenia també que parlés d’acord amb un registre que la gent de la meva generació d’un àmbit rural feia servir amb absoluta naturalitat”
SEGELLS INDEPENDENTS
“En la majoria de les editorials petites saps què t’hi trobaràs i que tot està molt cuidat. Hi ha editorials que s’han sabut guanyar la confiança del lector”

En aquest estrany estiu de l’any 2020 una narració de 160 pàgines s’ha convertit en el fenomen literari de la temporada. El llibre es diu La drecera (Edicions del Periscopi) i l’autor n’és Miquel Martín i Serra (Begur, 1969), un escriptor de llarga trajectòria que fins ara havia transitat pels marges i que, amb aquesta novel·la breu, s’ha instal·lat amb força entre els més llegits i també entre els més valorats per la crítica. La drecera explica el trànsit d’un nen de poble de la infància a l’adolescència entre finals dels setanta i principis dels vuitanta del segle XX, entre les rutines familiars i veïnals rurals i el contrast generat pels estiuejants de Barcelona dels quals els seus pares són masovers.

El seu llibre ha estat qualificat per molts com una defensa del medi ambient, del món rural com a paradís perdut i, sincerament, no sé veure que aquesta lectura sigui la principal. Sí que interpreto el llibre com un relat sobre paradisos perduts, però no crec que aquest sigui el principal.
Aquesta lectura es pot fer a més a més. D’entrada, perquè és la veu d’un nen, que no n’és ni conscient, d’aquesta pèrdua. El nen s’adona que li tapen una bassa, o que uns senyors rics han comprat el mas i ja no hi podrà passar amb la bicicleta, però no té cap consciència que s’està destruint un entorn. Per a mi bàsicament el llibre és la recerca de la identitat per part del nano protagonista, en aquests anys tan essencials que passem tots de desconcert i descobriment. Qui soc i quin lloc tinc al món. I hi ha aquest entorn natural que té importància, però que ell viu amb naturalitat. Potser un lector adult pot fer la reflexió que aquest nano tenia tot això que ara no existeix perquè ens ho hem carregat, però això no és el que explica la història.
Quin són els principals paradisos perduts del llibre, doncs?
Hi ha el de la relació amb la natura, la natura amfíbia que deia Gaziel, amb les feines del camp i els pescadors, i això sí que s’ha perdut. Però el protagonista també perd la innocència, amb totes les patacades que rep al llarg de la novel·la, que accelera el seu pas cap a la vida adulta. Els senyors rics, que al principi admira molt, no són el que es pensa, gent que parla en castellà perquè fa fi i per marcar distància social, que tot ho compren amb diners; perd la innocència quan veu el tracte que donen a la criada; quan el mosso es penja, les relacions amb els amics; unes pèrdues que al final són guanys, que fan créixer per dins. Aquests seria, per a mi, el nucli de la novel·la, aquestes petites coses que va perdent, però que alhora va incorporant a la seva experiència i que el fan madurar i acabar amb una certa plenitud, la de l’escena final a la platja.
És un llibre amb contingut social? Per exemple amb aquesta reminiscència d’Upstairs, Downstairs que té la relació entre els masovers i els senyors?
El protagonista veu un món molt de prop al qual, però, no té accés. Hi ha una escena que més d’un lector m’ha dit que l’ha colpit, la de la piscina com una temptació on només es banya un dia. Efectivament, hi ha una reflexió sobre aquesta distància social enorme entre la gent rica de segona residència i una família treballadora.
Aquesta gran distància social potser s’ha retallat una mica amb el temps? Avui no tothom té piscina, però hi ha piscines municipals.
Les diferències socials en l’època de la novel·la eren molt més marcades. Ha canviat la relació entre classes, entren més en contacte. En la nostra infantesa era molt més marcat.
El llibre està tenint un èxit considerable. No sé si un escriptor quan s’hi posa busca un tipus de lector concret, però si és així, a quin públic va dirigit?
Pot agradar a un ventall molt ampli de lectors. L’essència del relat és la recerca de la identitat, com ens fem grans i com anem assumint els fracassos i les mancances, com anem descobrint el món i totes les petites injustícies que l’envolten, i per a mi això és atemporal. Ho hem viscut els que ara tenim a la vora de 50 anys, ho han viscut els nostres pares abans i ho viuran els nostres fills. La meva filla està en plena adolescència i té els mateixos problemes que aquest nano de fa trenta o quaranta anys.
L’ha llegit la seva filla, el llibre?
L’ha llegit.
I què li ha semblat, si no és indiscreció preguntar-ho?
La meva filla té 12 anys, més o menys l’edat del protagonista. Em va anar molt bé que el llegís, perquè jo pensava que la força de la novel·la havia de ser la veu del nano, que havia de ser creïble i no podia grinyolar ni el to, ni el llenguatge. Li vaig deixar llegir dos o tres capítols del principi sense dir-li res. I quan va estar li vaig preguntar quina edat posaria al protagonista i em va dir que més o menys com la seva. “Sembla que m’ho estigui explicant un amic meu”, em va dir. I això em va fer veure que el to i la veu eren encertats.
Posar-se en la pell d’un preadolescent o d’algú que no té l’edat de qui escriu té un risc, el de caure en l’infantilisme excessiu, en aquest cas. En el seu llibre hi ha un equilibri i es fa creïble que sigui un noi potser no de 12, però sí de 13 o 14 anys, un adolescent madur, si de cas, però que és creïble. Potser també ho fa que fa trenta o quaranta anys els nens maduraven més de pressa?
Segurament la nostra generació va madurar d’una altra manera. El context social, històric, la manera de relacionar-nos, de comunicar-nos, aquest parlar amb els adults.
Un altre tret molt remarcable del llibre és l’extremada cura pel llenguatge. Ha fet molta recerca de vocabulari empordanès? O ja el porta de fàbrica?
Que el personatge fos creïble depenia també que parlés d’acord amb un registre determinat i amb un vocabulari determinat, que la gent de la meva generació d’un àmbit rural feia servir amb absoluta naturalitat.
En tot cas no és un llenguatge planià, que consisteix més a elevar el llenguatge col·loquial, sinó que es manté en el nivell col·loquial i popular amb gran frescor.
He buscat la naturalitat, que tu sentissis parlar aquell nen i no trobessis expressions o girs posats amb calçador.
Per cert, que seguint la seva trajectòria, vostè és més de Vinyoli que de Pla.
Josep Pla és essencial. El que passa és que a mi m’agrada molt la poesia i trobo que Vinyoli és un dels autors de referència.
Pla no tenia precisament la poesia en gaire estima...
Certament, però com a narrador és el que modernitza la prosa catalana. Pla, Ruyra, Gaziel, Rodoreda són els meus referents literaris en prosa. En poesia hi ha Vinyoli, però també Carner i Foix.
Com arriba a aquesta certa especialització en Vinyoli?
Bé, n’he escrit articles, estudis, pròlegs sobre la seva obra. Vinyoli fa un tipus de poesia que lliga molt amb el que jo entenc per literatura. Aquesta literatura que acaba plantejant-se les grans preguntes de la vida. Al final, tots ens fem les mateixes preguntes. Voldríem saber què hi fem aquí i per què hi som, quin sentit té i cap a on anem, no? La poesia de Vinyoli és aquesta indagació i, a més, ho fa amb molta sinceritat i autenticitat.
Vinyoli no és avui un poeta precisament gaire conegut, suposant que avui la poesia sigui un gènere que interessi a la societat catalana, que ja és molt suposar. El pas del temps no l’ha afavorit?
A Vinyoli això ja li va passar en vida. És reconegut pels seus contemporanis poetes, per Foix, per Espriu, per Manent, per Riba, però fa un tipus de poesia molt personal, molt lírica, molt existencial, en un moment en què potser es fa una poesia més política, més compromesa, més social. Ell va bastant a la seva i no forma part de certs àmbits d’influència intel·lectual, de capelletes, i això també compta. Però crec que entre les noves generacions de poetes se l’ha anat reivindicant.
No creu que avui la poesia en general ha quedat molt circumscrita a l’entorn immediat dels poetes? Avui no tenim referents poètics en la cultura popular, de l’altura d’Espriu o de Martí i Pol, que en els seus moments històrics van ser una mica poetes del poble.
La poesia és un gènere literari que costa que arribi a cercles més amplis. Costa, per exemple, que es llegeixi poesia en clubs de lectura. Costa molt que la gent perdi la reticència a llegir poesia. Potser hauríem de fer entendre al lector que cal llegir poesia d’una manera més intuïtiva, sense voler entendre-ho tot, sense analitzar cada poema, no crear barreres.
Costa molt que cantants musiquin poemes d’autors actuals com es feia als anys seixanta o setanta. Per què?
És molt difícil d’analitzar, però sí que és veritat que la poesia ha perdut presència social. Potser hi té a veure que hem canviat la manera de relacionar-nos. La poesia requereix temps i un tipus de vida més calmat i contemplatiu, i ara estem en una època de molta acceleració. És una possible raó.
En l’àmbit de la prosa, en canvi, no sé si es llegeix més o menys, però sí que en els últims anys hi ha hagut una certa eclosió de la literatura catalana a partir d’editorials petites com, per exemple, la que ha publicat La drecera, la majoria sorgides justament durant la crisi anterior. Són segells petits que publiquen amb molta cura i que generen un boca-orella, permeti o no viure’n als que s’hi dediquen. Hi està d’acord, amb aquesta vitalitat?
Sí, crec que les editorials que en diuen independents, que han sorgit en els últims anys, han fet una feina extraordinària, perquè són editorials que han permès publicar productes no comercials i de qualitat.
Alguns d’aquests productes acaben tenint ressò comercial, amb els paràmetres de la literatura catalana.
Acaben arribant a la gent, però hi arriben per altres vies que no són necessàriament autors mediàtics o que tinguin al darrere una campanya de màrqueting molt costosa, sinó que funcionen perquè les editorials s’han convertit en segells de referència. Per exemple, Edicions del Periscopi ha aconseguit un prestigi de manera que el lector ja sap que el que publica Periscopi és bo, després caldrà veure si l’estil de cada llibre encaixa amb els gustos de cadascú, però hi ha una qualitat editorial. En la majoria d’aquestes editorials petites saps què t’hi trobaràs i que tot està molt cuidat. Hi ha editorials que s’han sabut guanyar la confiança del lector.
I la confiança dels autors?
També. Tenen cura amb tot. Des del moment que ells tenen l’original i et diuen que els interessa fins que es publica és molt destacable com es cuida tot el procés i com l’autor hi participa, des dels canvis que et proposen, les correccions, el mateix disseny, com treballen conjuntament amb tu amb la consciència que hi ha un producte bo que s’ha de polir. La feina d’editor, precisament, consisteix a veure com es pot millorar un text, asseure’t amb l’autor i com entre tots, editor i autor, es pot publicar un bon text. I això no vol dir que l’editor no sigui molt respectuós amb l’opinió i el criteri de l’autor. En el cas de La drecera puc dir que no m’han manipulat el text ni hi han tocat res que jo no hi estigués d’acord, hi he treballat molt a gust.
Com veu la literatura catalana actual?
Soc optimista. Cada vegada hi ha més lectors, tenim la sort de tenir un grapat d’editorials independents que saben el que fan i saben molt bé on van i que han aconseguit autors que potser no publicarien mai en els grans grups perquè no fan una literatura comercial. Al capdavall, però, com que fan una literatura de qualitat, al final el lector ho acaba apreciant. S’està demostrant que no cal rebaixar la qualitat per fer literatura que es vengui. Si l’editorial hi aposta i ho sap comunicar, funciona. En diem editorials petites, per la dimensió que tenen, però no vull que sembli que dir-ne petites sigui menystenir-les. Són editorials grans perquè la feina que estan fent és gran. La grandària els la dona la qualitat.
Un element dinamitzador són els clubs de lectura. D’entrada això xoca amb l’estereotip clàssic de l’escriptor solitari reclòs a casa escrivint tot el dia. Com porta la socialització?
Bé, al principi em costava més, sobretot la relació amb els mitjans, les entrevistes i la promoció. Però fa anys que tinc assumit que forma part de la meva feina i ho faig encantat. I anar a un club de lectura al final és un plaer. Tu escrius perquè algú et llegeixi i el procés d’escriptura acaba quan arriba al lector, que en fa la seva lectura. En un club de lectura on hi ha vint persones que han vist vint coses diferents en el llibre, que de vegades són complementàries, algú es fixa més en els personatges, d’altres en la trama, o en el llenguatge, i tot plegat fa créixer el llibre. I és curiós, perquè sovint et fan adonar de coses que no sabies sobre el teu propi llibre. És bo el contacte amb el lector i sortir d’un tancament necessari per escriure; també cal respirar.
I també permet sortir de l’endogàmia de la relació entre autors.
Sí, de vegades sembla que la literatura consisteix a fer que els autors ens llegim els uns als altres. Cal tenir contacte amb el lector corrent, que també forma part de l’àmbit literari.
Fa un moment vostè ha dit que escriu perquè el llegeixin. Hi ha escriptors que no hi estarien d’acord, amb aquesta intenció, que escriuen principalment perquè necessiten escriure.
Bé, l’escriptura parteix de la necessitat d’escriure. El motor bàsic és que jo necessito explicar una cosa, però necessito explicar-la per compartir-la. No escric pensant si em llegiran deu, vint o trenta persones, escric perquè crec que la història que tinc al cap cal ser explicada. Però a partir d’aquí el que vull és compartir, és clar. I que La drecera hagi tingut bona rebuda em fa feliç, i com més exemplars se’n venguin, millor.
Vostè també és professor d’escriptura. Les escoles i els tallers d’escriptura també estan de moda. Són lectors tan apassionats que diuen: “Va, provem d’escriure nosaltres mateixos”?
Quan faig un taller, tot i que sembli una contradicció, sempre dic als alumnes que no crec que es pugui ensenyar a escriure. No enganyem ningú. Tothom pot millorar fent un curs, però no tothom pot ser escriptor. És com tocar un instrument. Pots aprendre a tocar el piano amb certa fluïdesa, però d’aquí a ser un concertista de piano, un músic, hi entra un talent que no tothom té. Això passa amb tot.
Però la gent s’apunta a un taller perquè vol ser escriptor, o simplement perquè vol saber escriure millor?
Hi ha de tot. La immensa majoria ho fa perquè hi disfruten, volen millorar i volen aprendre alguna cosa més i sobretot compartir l’experiència.
En tot cas, els tallers d’escriptura dinamiten la dita que el llegir fa perdre l’escriure, perquè en aquest cas el llegir fa venir ganes d’escriure.
Sí. En general són apassionats de la lectura. Pot haver-hi gent que vingui d’un àmbit més tècnic, que no llegeixi tanta literatura de ficció i que ve per millorar l’estil, però també són lectors d’un altre àmbit.
Està treballant en algun altre llibre?
Tinc dues coses de ficció en marxa, però encara no en puc dir res perquè estan molt verdes.

DEFUGINT LA NOSTÀLGIA

És un llibre nostàlgic?

Crec que no. Els que som de l’època que es relata en el llibre podem sentir una certa nostàlgia perquè hi reconeixem coses de la nostra infantesa o adolescència, perquè hi trobem referents. Però no és nostàlgic en el sentit d’idealitzar aquest passat. No he pretès idealitzar ni el passat ni la gent de pagès, la vida dels masovers o dels pescadors. En Pitu, el mosso del mas veí, que és un personatge amb molt de pes en la novel·la, fa reflexionar el protagonista sobre que ell no podria fer mai aquella feina de masover, sent esclau del bestiar, sense cap dia de festa i estant sempre pendent de si hi ha una pedregada. La infantesa de la nostra generació tenia coses bones, però també en tenia de dolentes.

El llibre és, en un cert sentit, autobiogràfic?

La història és ficció. El que sí que hi ha d’autobiogràfic és l’atmosfera, l’ambient. Conec molt bé el paisatge, l’entorn; conec també l’ambient del món dels rics, perquè els meus pares van fer de masovers una bona temporada per a gent rica. L’ambientació parteix de la meva pròpia experiència, però la trama és inventada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)