L’assassinat considerat com a art recreable

Segu­ra­ment deuen recor­dar la vella història del supo­sat metge Jean-Claude Romand que el 1993 va assas­si­nar tota la seva família: dona, fills i pares i, després, amb una mala pun­te­ria escan­da­losa, va fallar en l’intent de suïcidi. L’escrip­tor Emma­nuel Carrère, en una emu­lació de l’A sang freda, es va posar en la pell de Tru­man Capote per recrear el judici i també la per­so­na­li­tat d’un men­ti­der com­pul­siu, que ni era metge ni res del que apa­ren­tava des de l’ado­lescència, quan va començar a ser víctima dels seus deli­ris, molt a l’estil del nos­tre país, on tot­hom maqui­lla el currículum com si això importés a algú. Una façana heroica té molta accep­tació en els temps més avor­rits de la història.

L’èxit de L’adver­sari, fa més de vint anys, va pro­vo­car una sèrie de novel·les simi­lars de Carrère i altres escrip­tors com el gai­rebé por­nogràfic Karl Ove Knaus­gard –que, a més, és guapo de cara– o Javier Cer­cas, que s’ha fet un fart de ven­dre arreu les seves novel·les repor­tatge. En aquests vint anys, Carrère ens ha par­lat sobre el seu avi matern d’ori­gen rus, de morts, de pobresa, de pede­ras­tes i de la seva immersió en el cato­li­cisme en l’extra­or­dinària El regne, totes a Ana­grama.

Fa exac­ta­ment vint anys que el segell d’Her­ralde va pre­sen­tar aquesta tra­ducció de Marta Mar­fany a la col·lecció que ales­ho­res coe­di­tava amb Empúries. Ha plo­gut molt, però les con­duc­tes estra­nyes són a l’ordre del dia, i l’inti­misme entre lec­tor i autor s’ha con­so­li­dat com una tendència. En rea­li­tat, no ho és gens, perquè des de l’Ilíada, pas­sant pel Qui­xot, Proust i els ame­ri­cans del nou peri­o­disme, aquesta nar­ra­tiva sobre fets reals –tal com la deno­mina Jordi Amat en el pròleg de l’edició actual– es manté vigent. No exclu­si­va­ment en la novel·la, sinó en gai­rebé tots els gèneres lite­ra­ris, inclo­ent-t’hi el peri­o­disme. Ficció i rea­li­tat són les dues cares de la mateixa moneda perquè és la ima­gi­nació i la men­ta­li­tat de cadascú el que con­di­ci­ona el que pensa i escriu. És la sopa d’all. El que no ho és, en el cas de Carrère, i del mateix Cer­cas, són les bones històries que pro­po­sen i, en defi­ni­tiva, la seva manera de redac­tar-les i d’esta­blir com­pli­ci­tats amb els lec­tors. Aquí radica l’èxit, com sem­pre, de la comu­ni­cació de l’artista amb el món. Sense Carrère, o sense Capote, els assas­sins no hau­rien pas­sat de la crònica periodística d’unes pato­lo­gies no detec­ta­des fins a l’irre­me­ia­ble. De fet, si fos­sin en una sèrie de novel·la negra pro­vi­nent de la crònica de suc­ces­sos, també els com­praríem. Emma­nuel Carrère juga amb como­di­tat en aquesta no distància entre emis­sor i recep­tor. M’agra­da­ria saber l’opinió que en té el botxí Romand, que l’any pas­sat va sor­tir en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal.