Pantalla

Tota una saga

CONNERY, SIR 007

Set vegades va interpretar el mític i recentment desaparegut Sean Connery l’agent més famós de la història del cinema: James Bond. Refinat, mordaç, irònic, implacable, segur, letal... i, evidentment, conquistador de qualsevol dona que se li posés al davant. Aquest era l’actor escocès en la pell de 007, amb llicència per matar. El seu idil·li amb aquest cèlebre espia secret, que el va catapultar a la fama, va començar el 1962 amb el Dr. No, en què va estar acompanyat d’una espectacular Ursula Andress (l’escena en què surt de l’aigua en biquini a la platja ja és història del cinema). Els llibres d’Ian Fleming van servir perquè la gran pantalla fes la seva màgia i donés a conèixer popularment un superheroi ple de recursos, fascinant, amb molts matisos i certament masclista en tot el seu recorregut. A Dr. No, Connery estrenava físic i talent contra un malvat doctor, de malèfiques intencions i amb l’objectiu de boicotejar un llançament espacial nord-americà. Bond, perdó, Connery, començava a desenvolupar les seves innombrables habilitats a Jamaica, un exòtic escenari. I és que la ubicació de l’acció en països suggeridors d’arreu del planeta va ser una constant de tota la saga.

Dr. No, amb un baix pressupost, va ser un èxit i va originar molt més Bond amb Connery al capdavant: Des de Rússia amb amor, Goldfinger, Operació Tro, Només es viu dues vegades, Diamants per a l’eternitat i Mai diguis mai més. Aquesta darrera l’any 1983, ja produïda per la Warner i amb un excessivament madur Sean Connery, que es tornava a posar l’esmòquing per última vegada dotze anys després i per aclamació popular. Les bandes sonores, com la de Goldfinger, composta per John Barry i interpretada per Shirley Bassey, també començaven a ser un segell d’identitat de la taquillera sèrie, que a poc a poc va anar incorporant efectes i gadgets per al deliri dels fans més incondicionals. Unes eines per destrossar els dolents que, al Bond de Connery, potser, ser dels pocs a qui mai li van fer gaire falta. El seu enginy i presència feien la resta. Malgrat l’enorme èxit de la marca, tots aquests atributs no el van encasellar en el personatge. I aquest potser va ser el seu major triomf, sortir viu i prou ben parat de molts anys de Bond, a part de ser el millor. Sí que van patir aquest efecte Roger Moore i Timothy Dalton, a qui l’agent se’ls va cruspir sense pietat (al fugaç i puntual George Lazenby ni l’anomenem). Els que també van poder fer carrera i força prolífica van ser els dos següents: Pierce Brosnan i Daniel Craig. Això sí, amb registres força semblants, sobretot el primer.

Res a veure amb Connery, que es va saber treure l’etiqueta (mai millor dit) de James Bond amb una trajectòria molt llarga i sòlida, en què sempre va mantenir un caràcter, una perspicàcia i una presència davant la càmera envejables. Marnie, Assassinat a l’Orient Express, L’home que volia ser rei, Robin i Marian, Un pont massa llunyà, Atmosfera zero, Els immortals, El nom de la rosa, Els intocables d’Eliot Ness (li va valer un Oscar), Indiana Jones i l’última croada, La caça de l’Octubre Roig, La Roca, Els venjadors, A la recerca d’en Forrester... Una extensa filmografia, tot i que va ser el personatge de James Bond el que li va valer el títol de Sir, atorgat pel govern britànic com a reconeixement.

DR. NO
Direcció: Terence Young Música: Monty Norman Fotografia: Ted Moore Guió: R. Maibaum, J. Harwood, B. Mather Productor: A. R. Broccoli País: Regne Unit Any: 1962
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)