Teatre

Les mines i Modric

‘Encara hi ha algú al bosc’ és el primer treball de Cultura i Conflicte. Presenta en format d’exposició, teatre i documental la realitat de les dones violades durant la guerra de Bòsnia i la dels seus fills fruit de l’abús

DIFONRE UNA VEU CALLADA
Des de Cultura i Conflicte posen el focus en la impunitat: difonen el clam de les dones silenciades
TRES FORMATS
Tots els productes (documental, teatre i exposició) mostren les supervivents amb extensions diverses

Cultura i Conflicte, entestada a transmetre el missatge pels màxims canals possibles, també escolta i desperta la veu dels alumnes d’institut en les sessions postfunció escolars. El 27 de gener es va fer al TNC la primera sessió d’aquest any marcat per la pandèmia en horari lectiu. Els alumnes de batxillerat dels Maristes la Immaculada, de l’Institut del Teatre, del Col·legi de Teatre, de l’Eòlia i de la UPC van quedar captivats per una peça explicada des de la delicadesa de tractar les violacions sense necessitat de representar-les, ni de reproduir el dolor, ni d’estigmatitzar més les víctimes. En la sessió de preguntes dels alumnes, una noia de la darrera fila, va fer l’apreciació clau: “Això va passar fa vint-i-cinc anys, però sembla que ens vulgueu recordar que avui també estan passant crims a Síria, i nosaltres, com la societat barcelonina del 1992 que estava celebrant els Jocs Olímpics, seguim sense immutar-nos.” “La injustícia i l’abús de poder estan molt més a prop del que es pugui imaginar. El teatre ajuda a despertar consciències. És un camí de responsabilitat”, sentenciaven els actors de Cultura i Conflicte davant dels alumnes. Aquest 26 de febrer, es prepara una altra sessió postfunció després del passi previst per a instituts de Figueres. El col·lectiu té clar que el seu repte és contagiar als espectadors amb sensibilitat i incitar-los a una revolta que impedeixi aquesta impunitat.

Ben mirat, Cultura i Conflicte pretén impulsar un canvi en l’espectador (ja sigui al teatre, a la pantalla o mitjançant l’exposició). Han desenvolupat els tres formats per mirar d’arribar al màxim de gent. Són relats centrats en el mateix tema (la violació de 25.000 a 50.000 dones durant el conflicte de l’ex-Ioguslàvia), però donant preponderància a determinats testimonis, depenent de si es plasma en un format o en un altre. L’objectiu és clar, remataven en la postfunció al TNC: “Nosaltres podem ser protagonistes perquè la realitat canviï.” El projecte es remunta dos anys enrere, quan Joan Arqué i Anna Maria Ricart van pensar a fer una adaptació d’un llibre que narra aquests fets. Quasi per casualitat, van despertar la veu que els menaria al format actual: la periodista Teresa Turiera havia estat corresponsal internacional i havia seguit tant la guerra dels Balcans com els posterior judicis per crims de violació: no tenia sentit donar vida als personatges literaris si es podia reproduir la veu de les dones que ho van patir en primera persona. Una de les dificultats, reconeixia Anna Maria Ricat, va ser trobar el to: “Quin dret teníem de parlar d’allò?” Joan Arqué en la sessió escolar deia que havien fugit de la pornografia emocional. Podia ser molt potent reproduir un abús, però no dignificava les dones. Per això, el punt de partida va ser la seva veu, que els demanava que ho difonguessin, que se sabés. Perquè, vint-i-cinc anys després dels fets, encara no senten que s’hagi fet justícia. El punt de vista, doncs, és el de les supervivents (“no els agrada identificar-se com a víctimes”, comenta el director sovint) que expliquen el fet des del seu present. I també s’hi inclou la veu dels fills que, si no els mataven les famílies de les mares violades, acabaven sovint en reformatoris. Ara, han volgut conèixer les mares i, de mica en mica, les han ajudat a treure’s una culpa que duien a sobre. Per contrastar la situació criminal de les ciutats de l’ex-Ioguslàvia (Sarajevo també va ser orgullosa ciutat olímpica anys enrere, com Barcelona) l’obra de teatre convida els actors a explicar què feien en els anys noranta i comproven que l’agitació olímpica va arraconar un digne comentari del president Pasqual Maragall en el discurs d’obertura dels Jocs, a Montjuïc, demanant una “pau olímpica” que no es va produir. De fet, la connexió amb les testimonis arriba via l’oficina que Barcelona va obrir per solidaritzar-se amb Sarajevo (també s’hi van vincular ciutats com Sabadell).

La referència d’Encara hi ha algú al bosc (amb què es completa tant l’obra de teatre com el documental) és una cita d’una de les valentes testimonis. No s’atreveix a anar gaire més enllà del camí conegut. Perquè, un quart de segle més tard, encara tem aquell soldat que li va advertir que tornaria, sense ni l’ànim d’amenaçar-la. Certament, la situació no ha millorat gaire, segons ha pogut veure l’equip de Cultura i Conflicte, perquè es continua difonent un cert discurs d’odi entre les diferents comunitats, tot i que fins molt poc abans de la guerra, tothom havia estat convivint sense posar cap pega als diferents sentiments religiosos. La majoria dels agressors viuen a prop de les dones violades. Elles van ser repudiades per les seves famílies; d’altres van preferir callar (per això la xifra de violacions és tant variable).. La ferida segueix oberta. Les mares encara veuen sovint en els fills els pares que les van violar fa vint-i-cinc anys. “Elles no volen venjança, volen justícia”, resumeixen des de Cultura i Conflicte.

La noia de qui parlàvem al principi de l’article comentava als seus companys i a l’equip artístic que feia dos anys havia fet un viatge per Bòsnia i Hercegovina i Croàcia. Van voler anar a la casa on el jugador de futbol del Madrid Luka Modric va viure de petit, durant la guerra dels Balcans. Els seus compatriotes estaven eufòrics perquè la selecció havia accedit a la final del mundial, i el migcampista era un dels referents indiscutibles. Quan van arribar al domicili (que, suposadament, era prou popular perquè figurés com a possible emplaçament turístic) es van trobar que era inaccessible: l’envoltaven cartells en què s’advertia que era un camp ple de mines antipersones encara per retirar. Una altra vivència ressona a Encara hi ha algú al bosc: el corresponsal de l’Avui Eric Hauck, sortia vençut de Sarajevo amb el cos mort del fotògraf i amic Jordi Pujol Puente la nit en què els aficionats del Barça celebraven el gol de Koeman que va permetre guanyar la primera copa d’Europa, el 1992. Tanquem el cercle: De Modric i les mines, en fa quatre dies; de Jordi Puente i la joiosa Barcelona olímpica, prop de trenta anys.

Disset places catalanes

De moment, quatre municipis de Catalunya han acceptat el repte de programar les tres expressions d’Encara hi ha algú al bosc: Igualada (Teatre Aurora n’és coproductora), Girona, Barcelona i Olot. Sabadell va fer una presentació del documental al Saló Imperial (11 de desembre) i, només dos dies abans, la versió escènica al Teatre Principal. Figueres, que el divendres 27 de febrer munta una sessió per a escolars, a més de la d’adults, també ofereix del 22 al 28 d’aquest mes la instal·lació fotogràfica a l’Auditori Caputxins. També es va passar el documental pel programa Sense Ficció (285.000 espectadors, 10% de quota de pantalla) poc abans de l’estrena a la Sala Petita del TNC. A hores d’ara, encara està accessible a través del servei a la carta. Fins dilluns passat, s’havien comptabilitzat per aquest canal 11.321 reproduccions. El documental s’ha penjat a Filmin i es pot visionar en català, castella i anglès. També està penjat en altres canals, com ara el de TV holandesa NPO i a Amazon Prime Video per als Estats Units i el Regne Unit.

Sovint, a la programació d’una actuació, s’hi incorpora una taula rodona per poder compartir el procés de recerca de Cultura i Conflicte, que va suposar moltes visites a les dones, ja que moltes vegades no s’atrevien a revelar el seu cas a uns desconeguts, fet que obligava a programar un altre viatge mesos després.

La gira d’actuacions és tant ambiciosa com el projecte. S’ha vist a Igualada (10 d’octubre), Girona (27 de novembre), Sabadell (9 de desembre), Mataró (18 de desembre), el Prat de Llobregat (10 de gener), Barcelona (del 14 de gener al 7 de febrer), Palma (11 i 12 de febrer), Manacor (13 de febrer) i Vic (19 de febrer). La gira continua a Granollers (avui, dissabte), Cornellà de Llobregat (demà), Figueres (27 de febrer sessió doble), Vilanova i la Geltrú (28 de febrer), Manresa (5 de març), Olot (6 de març), Parets del Vallès (7 de març), Montcada i Reixac (13 de març) i Reus (20 de març). Ja s’està programant una gira internacional. El documental, l’exposició i l’obra de teatre (en català sobretitulat en bosnià)es presentaran al MESS Festival de Sarajevo i també tenen gira prevista per Zagreb, Ljubljana i Viena. A hores d’ara, estan en converses per traslladar els tres formats a Madrid, a més d’altres ciutats de l’estat espanyol i altres capitals europees.

A LA MODEL

La temporada a la Sala Petita del TNC (amb més de 2.000 espectadors i una ocupació superior al 85%) va estar precedida d’una exposició a la Model, on 415 persones van visitar l’espai per veure la mostra o assistir a un debat. L’exposició rebia el visitant amb un mapa dels centres de confinament de les mares, on sovint eren violades i retingudes perquè no poguessin avortar. Les fotos dels fills (com la d’aquesta pàgina) expliquen com va ser la retrobada amb les seves mares. Les dones han estat retratades en el seu context domèstic (menjador, parc amb els nets, bosc...). A la galeria, que s’ha deixat com era com a centre penitenciari, les fotos de les dones s’intercalaven amb llençols, per representar com els ciutadans fugien dels franctiradors amagant-se entre la roba estesa per assegurar els trajectes quotidians.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)