Teatre

Ingressos extra

Els artistes busquen fórmules per fer aflorar la seva creació en nous formats que els permetin aconseguir uns ingressos imprescindibles per a la subsistència

BOSSES SOCIALS
On no ha arribat la creació remunerada, han entrat les ajudes econòmiques socials de la SGAE i AISGE, o el Banc dels Aliments
UNA ALTRA BERNARDA ALBA
Entrance finançarà part del seu projecte gràcies a fotografies artístiques inspirant-se en la seva adaptació del clàssic de Lorca
LITOGRAFIES
L’artista plàstic David Ymbernon aspira a recaptar 10.000 euros amb la venda de vint-i-cinc litografies fetes per ell mateix

Les companyies de teatre han hagut de superar el 2020 de la pandèmia amb un imprevisible calendari de feines guardades a la nevera. El tancament dels teatres va tallar la seva font d’ingressos habitual (a més, majoritàriament, precària). Moltes de les produccions previstes per al 2020 es van traslladar a la temporada 2020/21 i han endarrerit encara més les previsions d’artistes. L’administració ha buscat fórmules per donar unes ajudes mínimes que permetin parar el cop més greu, però sempre entenent que la Generalitat i els ajuntaments i les diputacions no tenen, avui, la clau per donar un suport mínim als treballadors de la cultura perquè no disposen de la caixa de la Seguretat Social, per exemple. Quines han estat les alternatives per buscar fonts de finançament de les futures produccions? Aquesta és una fotografia d’algunes de les fórmules amb què artistes i companyies han combatut la pèrdua d’ingressos previstos pels seus espectacles. S’ha optat per donar sortida a la partida d’altres ingressos, a la recerca de diners extres que permetin fer un reset a la seva trajectòria en el curs de les arts en viu que ara reprenem, de mica en mica.

La guardiola s’ha trencat. Aleix Fauró, director de La Virgueria, explica la travessia pel desert que han de passar els grups de teatre amb voluntat de permanència els primers anys: cal posar ingressos propis per tirar endavant les produccions que es van estrenant i marcant una trajectòria. Passada la gira, es poden recuperar els diners i (en el millor dels casos) reservar una part per assumir les despeses per al muntatge següent. Certament, les ajudes pluriannuals per a companyies que va implantar l’ICEC fa més de sis anys donen una major estabilitat a les companyies i permeten abraçar projectes més ambiciosos, perquè hi ha un reconeixement de la feina feta i es permet cobrir part de l’estructura amb ajudes públiques. Però ara, amb un 2020 pràcticament en blanc, les condicions tornen a ser tan precàries com les de l’arrencada. Potser per això, la Virgueria es va inventar la “màquina expenedora”, un projecte lúdic amb què s’ofereixen materials (inèdits) per als que tinguin la curiositat de veure què en surt. Fauró no se n’amaga: és una manera de treure recursos que salvin despeses del dia a dia. Ho fan amb la confiança que tenen molts còmplices que voldran jugar-hi. Han passat cinc mesos des de l’arrencada i comptabilitzen uns “altres ingressos” que s’apropen als 1.000 euros. Admeten que és només un joc que tindrà major repercussió quan recuperin produccions a escena com ara Snorkel i Com menja un caníbal. En aquesta màquina es pot jugar que l’atzar et doni dissenys amb frases lapidàries dels seus textos, a compartir secrets íntims dins de la companyia, a llegir entrevistes dels seus membres i també a disposar dels textos de cada obra. Surten aleatòriament, “però com que només n’hi ha cinc, es pot anar rodant fins que triïs el que busques”, diu, murri, Nil Martín, responsable de comunicació de la companyia. El que ha tingut més tirada és la redacció d’un conte a partir de tres paraules proposades per qui l’encarrega. També estan a punt d’obrir un nou podcast amb monòlegs llegendaris de les seves obres.

Aquesta és la primera botiga en línia de teatre, més enllà de les ofertes habituals de subscriure’s per veure un determinat títol, com tenen programat el TNC i el Lliure, o la clàssica venda de publicacions. Aquesta aventura de buscar abonats per veure obres editades (que contrasta amb les cessions dels drets que moltes companyies van deixar en obert a les xarxes per compensar la buidor en ple confinament domiciliari), ja el van començar a practicar el Lliure i, puntualment, la Mostra d’Igualada poques setmanes després que es tanquessin els teatres. També el Temporada Alta ha provat l’abonament per veure obres internacionals, a més de proposar fórmules imaginatives de nous productes inspirats en una nova presencialitat o, més ben dit, per donar una nova ubicació de l’escena en directe a través del servei en línia o el telefònic.

Entrance és el nom de la companyia que han creat la directora Paula Errando i l’actriu Mariona Ibáñez. Mentre el Palo Market Fest ha estat tancat per la covid, la directora ha volgut reprendre la seva carrera artística. El d’Entrance és un principi absolut. Aspiren a treballar professionalment i a aportar els ingressos que corresponguin a cada feina de la companyia. Errando ha participat en laboratoris com el d’Els Malnascuts (que fa anys que es va propiciant des de la Sala Beckett), que serveix per posar a prova dramatúrgies direccions i fins i tot un càsting d’actors que se selecciona després d’un petit taller. Ara, però, vol abordar un camí professional. Són conscients la dificultat que té una companyia que arrenca per poder accedir a les sales de petit format, alternatives. La seva proposta parteix d’una adaptació contemporània d’un clàssic de Lorca: La casa de Bernarda Alba es transforma en un misteriós La casa sin Bernarda Alba. De fons, ressona la importància dels llegats familiars i, evidentment, la falta de llibertat de les dones en aquesta obra en què Lorca posa el termòmetre en un parany forçosament explosiu. Errando ha buscat complicitat amb l’equip d’escenografia i de vestuari per bastir una cooperativa que permeti recuperar els ingressos, un cop estrenada l’obra. La covid, efectivament, ha dificultat més l’accés a les sales perquè, ara, hi ha un excedent de produccions. Entrance s’ha presentat a diverses convocatòries que donen l’oportunitat d’estrenar, com ara el DespertaLAB, però s’hi ha quedat a les portes, admet Errando. La competència és molt dura perquè hi ha molts bons projectes amb companyies molt solvents. Entrance està tastant, podríem dir, el sostre de vidre, tot i ser un equip professional amb molt coneixement de l’ofici, però que es dona a conèixer amb un nom desconegut. I això obliga a posar el comptador a zero. Davant l’embús de no trobar un espai on poder representar, Errando no es conforma (“tinc 38 anys i vaig començar al teatre als 14; soc tossuda”) ha decidit fer una edició de vídeo de qualitat per oferir-lo a programadors i sales. Ara que es veu forta en el rol de directora, no es vol aturar.

Cal trobar-hi una sortida, admet Errando: “No podem esperar la política, hem d’empènyer la pilota perquè rodi”, exemplifica. Les ofertes que plantegen són prou originals(en comptes de compensar les ajudes amb entrades a l’espectacle o les samarretes habituals). Ho fan amb fotografies numerades: set fotògrafs fan un retrat inspirant-se en la versió definitiva de l’obra. Els fotògrafs que participen són  Tanit Plana,  Elena Claverol,  Sílvia Poch,  Laura Martinova,  Àlex Sardà, Marina de Luís i Lola Errando. La proposta d’Entrance neix de l’admiració cap a la feina d’aquests fotògrafs i la resposta de tots ells sorgeix de l’estima i la cura per la professió. Tots se senten part del projecte escènic i han creat una obra a partir de la lectura de La casa sin Bernarda Alba. Tots ells, i la mateixa companyia, se senten agraïts de formar part d’aquesta cadena de favors que contribueix al desenvolupament de la cultura. De fet, alguns dels artistes que participen d’aquesta proposta, compten també amb la complicitat de persones del sector cultural per poder aixecar projectes propis. De cada imatge es faran només 20 còpies i s’enumeraran. Cada foto la cobren a 115 euros. Com que són conscients que pot ser un cost que alguns no podran assumir, donen com a alternativa una còpia de l’edició definitiva del guió, per 25 euros. S’han resistit a oferir samarretes, a 15 euros, que estiguin impreses a la Xina, o en un país subdesenvolupat. Entenen que l’opció de Verkami no és la ideal però és la que permet engegar en aquesta primera ocasió.

La campanya acaba el 10 d’abril i a partir de llavors sabran de quants recursos disposen: si venguessin totes les fotos podrien disposar de 16.000 euros. En la llarga recerca, han aparegut oportunitats. La Nau Ivanow (que convoca el DespertaLAB amb la sala Atrium) els ha concedit el mes d’agost per poder preparar el muntatge i gravar-lo al setembre, de franc. Tindran també l’oportunitat de fer una primera minitemporada (de divendres a diumenge) per presentar-lo a programadors.

Un altre exemple d’artista que busca ingressos extres a la producció és el multidisciplinari David Ymbernon. A diferència d’Entrance, l’univers de Latung La La (el personatge que sempre introdueix l’artista en les seves obres de preciosa força visual) ja té bastant recorregut. Ha coproduït amb El Més Petit de Tots, el Mercat de les Flors, el Panorama d’Olot, el TNT i el Grec. Ara, l’artista vol fer un tomb al que habitualment serveix amb música minimalista en directe, i hi afegeix coreografia. Pot ser un element que doni vivacitat al món contemplatiu de la circulació d’objectes amb la intenció de despertar la criatura que tots vam ser i som, tot i que més madura. De la sèrie de vint-i-cinc còpies (espera recaptar 10.000 euros amb aquesta acció), ja n’ha venut cinc. No s’acaben aquí els projectes d’un espectacle que espera estrenar el 2022. També ha iniciat un llibre d’artista que recollirà el procés de creació del muntatge (i que també serà útil per explicar tot el procés de producció) i, fins i tot, planteja accions al carrer amb el vistiplau dels regidors de Cultura: l’Ajuntament hi posaria l’equip de so i ell aniria a ballar pels pobles i posaria el barret “o una olla” (a més del cromatisme blanc i taronja una altra de les seves obsessions és el culinari com va quedar ben palès al Meetings 23 de Bacelona el 2017, amb Latung La La i els setze comensals). L’acció, és clar, s’acompanyaria d’un rètol que diria: “Col·labora en la producció de Latung La La en dansa.” Clar i directe. Són només algunes idees, mentre va afermant col·laboracions amb festivals estratègics, programació municipal i, en la mesura del possible, una nova coproducció amb un teatre de Barcelona.

Si no hi ha teatre presencial caldrà inventar noves fórmules. Aquesta va ser una de les reaccions primerenques del sector. Si, per una banda, es van posar a disposició a les xarxes de gravacions de les obres (de molt diversa qualitat de gravació) del repertori de companyies i productores, també es van començar a pensar amb nous formats. El Festival Temporada Alta en va acollir un grapat que indagava en aquestes fronteres, com el dramawalker de Cabosanroque Audioguia per a supermercats en temps de pandèmia. Aquest format –ara la Sala Beckett ha signat un conveni amb el Centro Dramático Nacional per desenvolupar-lo– ja es va estrenar al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT): Que se la mengin els coloms. Francesc Cuéllar va propiciar una intervenció entre espectador i actor en una mena de conversa privada: Firts casi blind date. Però el director i actor confessa a Entreacte, que no el vol repetir: «El teatre té de bonic la trobada i la presència». L’experiència només té lògica en un context de pandèmia. Cuéllar conclou que «l’online suma com a eina damunt de l’escenari, no com a canal». Més fruit sembla que pot tenir el Poeta de guàrdia (lectures de versos a cau d’orella per part d’actors) que es va fer al Grec i que es va reproduir al Temporada Alta.

El Zoom sí que va funcionar (fins i tot es van repetir format en la mateixa edició del Temporada Alta), per a representació de monòlegs. És el cas d’Ivan Benet i l’Informe per a una acadèmia. D’altra banda, Yanes Produccions (sempre amatents a nous formats) van crear el Compartir Ubicació, una mena de conte còmic i d’intriga que reproduïen en directe, sempre inspirant-se en l’estranya soledat del confinament de la tardor passada.

Pocs mesos abans de la Covid, el nou equip del Lliure, amb Juan Carlos Martel al capdavant, havien creat els ajuts Carlota Soldevila: Fins a 39 companyies van optar a ser la companyia resident el 19/20; aquest 20/21 s’ha reduït en 32 companyies per accedir a aquesta plaça, que permet programar durant unes setmanes tant obres pròpies com de còmplices. Al cap de poc de declarar-se la pandèmia, el Teatre Lliure va ser molt àgil a obrir una convocatòria extraordinària per distribuir més ajudes al sector (valorades en 50.000 euros). Van rebre 638 propostes que els van desbordar i només en van poder acollir vint. Enguany, han repetit la convocatòria d’ajudes extraordinàries, amb una partida similar. A hores d’ara, les companyies encara estan en termini de presentar-s’hi. Ja se sap que només podran donar vint beques en total. Una desproporció entre projectes presentats i guanyadors s’ha produït amb els Premis CoronaCultura, que va convocar el novembre passat la Fundació de les Antigues Caixes Catalanes i BBVA. Vuitanta-nou projectes es van presentar als tres premis, que, en total, atorgaven 10.000 euros.

També el DespertaLAB ha notat un increment de projectes al seu concurs, fins a arribar al centenar en l’edició convocada durant la pandèmia, que ha programat funcions a l’Atrium pels volts de l’arribada de l’estiu. De fet, l’edició del 2020 va haver d’endarrerir els assaigs i les representacions. S’ha optat per oferir les funcions a la mateixa Nau Ivanow aquests mesos, quan ja esperen sales d’assaig les premiades en l’edició del 2021.

Un altre cas paradigmàtic és el de l’Ajuntament de Barcelona: va decidir transformar la partida d’1,6 milions d’euros que destina anualment als Premis Ciutat de Barcelona a concedir beques per a projectes per realitzar durant el 2021. Es plantejaven fins a 225 beques en diferents categories i es van rebre més de 2.200 projectes. Pel que fa a les 169 beques adreçades a les específiques (és molt probable que algunes companyies hagin optat també per altres categories) sumen fins a 1.892 títols: només en podran premiar un de cada onze. En els apartats de Cultura - Salut hi ha 22 beques Educació i s’hi han presentat 154 propostes (una de cada set seran premiades) i a les 34 beques que promouen projectes entre Cultura i Educació s’hi han presentat 154 candidatures (una de cada cinc podran tenir beca, en principi).

Finalment, una altra de les noves iniciatives és la de la Filadora. Els regidors d’En Comú Podem retiren part del seu sou per donar suport a projectes socials. Si en les dues darreres convocatòries, es van adreçar al sector social, ara han volgut enfocar-les en el sector cultural. Són només 100.000 euros que es destinaran als projectes que dibuixin una Barcelona postcovid més resilient, justa i sostenible (tenint molt present el col·lectiu LGTBI i/o la perspectiva antiracista, per exemple). S’hi poden presentar projectes fins a l’11 d’abril. El màxim que poden destinar a un projecte són 25.000 euros, per mirar d’estirar aquesta partida al major nombre de projectes culturals.

L’Ajuntament de Barcelona, així com la Generalitat i la Diputació de Barcelona, han procurat reconvertir les seves ajudes (i puntualment oferir noves partides per donar un coixí al desemparament de les companyies que no haurà estat suficient però que ha salvat de moltes alarmes). És cert que la incertesa de les companyies i, sobretot, de les sales exigeix una atenció molt sensible durant els propers exercicis, perquè les pèrdues són milionàries i la destrucció de gires al territori deixa en la corda fluixa molts projectes empresarials. I, sobretot, en el camp de la música, com recordava la presidenta d’Adetca (Associació d’Empresaris de Teatre de Catalunya), Isabel Vidal, en la presentació dels actes de la Setmana Mundial del Teatre que s’estan fent aquests dies per donar rellevància a la programació i enfortir la relació amb el públic a patir d’accions de contextualització d’espectacles i també d’ofertes puntuals en el preu de taquilla.

Les institucions que han buscat fórmules per poder donar feina als artistes i dramaturgs en temps de pandèmia i de teatres tancats han estat moltes. Un altre exemple és la sèrie Teatre en tres minuts, impulsada per l’Institut Ramon Llull, que va encarregar a una desena de referències de la dramatúrgia en català que redactessin un monòleg interpretat en tres minuts. La intenció era traduir-los a altres llengües i interpretar-los en castellà, francès i anglès, alhora que s’entraven textos d’autors d’altres territoris i es traduïen i s’encarregaven a intèrprets dels Països Catalans. Una fórmula més d’accedir a ingressos extres que permetessin dignificar la professió i generar noves creacions compatibles amb aquesta època de distància, mans i mascareta, en espera que la vacuna sigui majoritària. I, alhora, per donar a conèixer, àgilment, les veus de la nova dramatúrgia més enllà dels noms ja més reconeguts en l’escena internacional.

La precarietat dels artistes ja existia abans de la pandèmia i, molt probablement, continuarà fins que, com a mínim, no s’assoleixi el compromís del 2% del pressupost de la Generalitat en Cultura. El que s’ha evidenciat més que mai és que mentre la societat ha somatitzat les pors a la pandèmia i ha empatitzat amb les víctimes a través de l’art gràcies al desinterès dels creadors, aquests, a més, han hagut de buscar la fórmula per trobar nous canals provisionals des d’on desenvolupar la seva supervivència artística i també humana. L’última alternativa han estat les bosses socials d’ajuda d’entitats de gestió de drets com la SGAE i AISGE als seus socis i, encara una nova línia d’ajuda: la plataforma ActúaAyudaAlimenta, impulsada per l’actriu Nora Navas, en col·laboració amb el Banc dels Aliments.

INESPERADA

L’argentina Laura Vago va presentar un dels 638 projectes a les ajudes extraordinàries Carlota Soldevila. No s’ho esperava: va resultar guanyadora i, en pocs mesos, s’estrenava pels passadissos interiors del Lliure (amb sessions per a 8 espectadors!). Ella que acabava d’aterrar a Barcelona i que alterna la feina teatral amb la investigació en el camp de la salut va sentir que havia d’expressar allò que veia en relació amb la covid i que ningú coneixia. Volia ser una visita ràpida a una realitat latent i de la qual tothom se sabia víctima potencial. Avui, ressonaria diferent, comenta, perquè ja no hi ha la vulnerabilitat absoluta dels primers mesos. Ella necessitava que la veu de les persones que morien sense poder-se acomiadar traspassés a la societat. Amb el teatre es pot observar la catàstrofe i poetitzar-la. L’obra, per cert, preveia la possibilitat que algun membre de la companyia s’hagués de confinar (com va passar al final). Com als hospitals, hi havia una feina d’equip que havia de substituir i resoldre les mancances, sense que l’usuari o l’espectador ho percebés.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)