Articles

ENRIC GOMÀ

ESCRIPTOR

“Vull treure amargor a la llengua”

L’EVOLUCIÓ
“No podem tenir una llengua fossilitzada. Hem de potenciar-ne l’evolució i tot el que neix des de dins del propi idioma”

La llengua és tema de debat permanent al nostre país. Enric Gomà (Barcelona, 1963) és, en el bon sentit de la paraula, un polemista pertinaç en aquest àmbit. Acaba de publicar El català tranquil (Pòrtic).

El català tranquil és el que ara es parla que històricament ha contraposat la llengua popular al normativisme?
Una mica però no del tot. D’entrada, hem de tenir clar que si podem referir-nos al català que ara es parla és perquè el català es parla. Això és una gran notícia i ho hem de valorar. El català és una llengua espontània, rica, divertida, familiar, social, amical, plena de recursos, que s’escapa de la normativa estricta. Amb això no vull dir que haguem d’obrir les portes a tota mena de castellanismes haguts i per haver.
De fet, els exemples que posa vostè quan proposa obrir les portes no són tant a castellanismes, sinó a formes genuïnes.
Li poso un exemple. El diccionari descriptiu de l’Institut d’Estudis Catalans obra de Joaquim Rafel té 110.000 entrades. Aquest diccionari té uns filtres i no hi ha castellanismes flagrants. D’altra banda, el diccionari normatiu, el DIEC2, té 70.000 entrades. Hi ha 40.000 entrades de diferència, que corresponen a un català natural, espontani, que té cap i peus i que al DIEC no hi caben, com si fossin fora de la llei.
Què vol dir fora de la llei?
Que quan arriba un corrector de mitjans de comunicació, de llibres, ho veta. Fins i tot s’arriba a esmenar textos d’abans de Fabra i es canvia el lèxic per fer-lo normatiu. Per exemple, Josep Pla i Prudenci Bertrana escrivien lot. Doncs el corrector ho agafa i hi posa llanterna. Això fa que paraules normalíssimes que no es poden fer servir desapareguin. I fa uns mesos, l’IEC va admetre lot com a paraula catalana. En el llibre en parlo d’un centenar llarg. Però n’hi ha 40.000!
Així vostè no proposa una certa laxitud en la incorporació de barbarismes, sinó mots generats pel mateix català?
Exacte, tot el que ha sortit de dins. I de vegades per raons que no són del tot correctes, com ultracorreccions, deformacions, errors, modismes. Un exemple, en els anys vuitanta vam decidir que hi havia unes postres que es deien xarrup perquè sorbet no ens agradava. Els lingüistes ens van advertir que xarrup estava molt malament perquè sorbet ve del turc i aquesta és l’etimologia correcta. Collonut, doncs que convisquin totes dues. Durant moltes dècades els catalans no podíem dir misto ni en broma. Havíem de dir llumí. Fa uns anys es va acceptar. Ve del castellà mixto, ja ho sabem, però curiosament en castellà aquesta paraula ha desaparegut, per tant ja no és un calc. Tot el que neix de dins, hauria de ser bo.
Per què aquesta tendència a l’encotillament? És una visió de la llengua massa proteccionista?
Sí. I a més, és una visió molt etimologista. La normativització del català ha sigut importantíssima i ha ajudat en molts aspectes, sobretot a fer del català una llengua respectable, per a l’administració, per a la ciència, per a l’empresa, per als estudis. Ara bé, de vegades trobo que hi hem perdut en un terreny, que és el de la irrespectabilitat, el de la naturalitat, la vida social.
La pressió del castellà hi té molt a veure, però.
Sí, però de vegades no hi té res a veure. Un altre exemple. El mot recolzar. Va sortir de manera popular contraposada al castellanisme apoiar. És perfectament català, tot i que busca una solució en el mateix sentit. Doncs Fabra va dir, no, no diguem recolzar, que és exercir una força d’amunt cap avall, sinó que hem de dir donar suport. Diguem recolzar i recolzament i tirem endavant!
La llengua també va mutant.
Mira, en català hi ha una expressió que és fer denteta. Molts diem fer dentetes. Doncs aquesta última no és normativa. Per què? I també soc partidari que paraules contingudes en frases fetes tinguin vida autònoma. Si hi ha l’expressió fer-se l’orni s’hauria de poder dir no siguis orni, per exemple.
Gairebé tothom que conec diu istiu, però tampoc és normatiu. Tampoc conec ningú de Torroella de Montgrí que no digui Tarruella.
Això és perquè som molt etimologistes. Per què no s’hauria de poder dir? Ha passat amb Puig-reig, que es pronuncia purreig, o amb Castelldefeels, que va perdre la segona e.
Aviat es podrà dir Castefa.
Si s’imposés, per què no? És més difícil, perquè la toponímia és el que està més fossilitzat, però.
Els de fora de Barcelona hem estat dient des dels anys vuitanta que baixàvem a Barna. No ha sigut mai normatiu i ha acabat gairebé extingint-se...
Aquest exemple és molt bo! El 1814, a la gramàtica de Pau Ballot, aquest senyor fa una recomanació curiosa: de Barcelona no en digueu Barna, perquè es podria confondre amb una ciutat búlgara que es diu així. Per tant, no és un mot dels anys vuitanta del segle XX, al 1814 ja es deia. Ara ha caigut una mica en desús. Però la gent ho havia arribat a posar als remitents de les cartes. Ara es posa BCN, com a l’aeroport. Tot el que són formes col·loquials i malnoms és un món molt ric que l’IEC el té una mica deixat de la mà de Déu.
En el seu llibre vostè fa èmfasi en el fet que en els prop de mil anys d’història de la llengua catalana només n’hi ha un centenar que hagi tingut una institució que la vetlli. Es podria dir que l’Institut d’Estudis Catalans neix quan l’idioma comença a morir?
No. Neix per donar-li rang i codificar l’idioma com a qualsevol altra llengua seriosa del món. Hi hem perdut alguna cosa, però, que és la part deformada, embarbussada i canviant que el català tenia en el segle XVII o XVIII. Això ho diu Francesc Pujols, no ho dic jo. Ell diu que Fabra fa una gran tasca, però deixa fora el català del segle XVI al XIX. Jo no t’ho diré d’una manera tan taxativa, però alguna cosa s’ha perdut. Et poso un altre exemple: en el segle XVI, senzill era un castellanisme. En català dèiem simple. Si haguessin tingut una normativa, els haurien dit: “No diguis senzill, digues simple.” Senzill va anar guanyant terreny i ara conviu amb simple, potser és més freqüent i té un significat lleugerament diferent. Hem tingut llibertat durant nou-cents anys i, de sobte, hem posat el fre. Un fre molt encertat, però que ens ha fet perdre alguns aspectes de naturalitat i espontaneïtat. No podem tenir una llengua fossilitzada. Hem de potenciar-ne l’evolució i tot el que neix des de dins.
L’arribada de la normativa de Fabra coincideix, però, amb l’expansió del castellà a Catalunya. No ve d’aquí també el proteccionisme?
De tota la gent que ha anat arribant, molts s’han incorporat al català. Alguns sectors no, i en són molt reticents, però no es tracta només dels parlants individuals. Això és un aspecte. Un altre aspecte és YoutTube, les teles, les músiques, les modes...
Com es pot guanyar presència del català en el rap o a TikTok?
Jo no tinc solucions per a això, és més el terreny de la política lingüística, però a mi em sembla que una llengua al més espontània i natural possible, sempre dins d’uns paràmetres que tinguin cap i peus, ajuda que la gent se la senti seva i que la faci servir. I aquí hi entren els joves, que són un món a part. Els joves diuen joder, me la suda. Però aquesta gent als 40 anys no parlarà així. El seu català haurà evolucionat. Al llarg de la vida enriqueixes la llengua. Jo als 17 anys ni borratxo hauria dit una frase feta de l’estil “no hi veig de cap ull”. Ara que en tinc 57 li dic al meu fill “ets un tanoca”, paraula que m’hauria mort si l’hagués hagut de pronunciar als 17 anys. La llengua que parlem evoluciona i va agafant matisos depenent de amb qui et fas, on treballes, què llegeixes i què t’influeix. Jo no em preocuparia pel fet que pensem que el català dels joves és dolent o pobre o castellanitzat. Ho és. Però també té molt argot.
Fins ara cada generació ha tingut el seu ecosistema cultural en català, per exemple en el món de la música des de la Nova Cançó fins al rock català, etc. Amb les noves músiques urbanes, per exemple, això no es veu tant. No hi ha l’equivalent.
En aquestes músiques que menciona potser no, però el cert és que avui dia hi ha una quantitat de música en català que no te l’acabes. En els anys vuitanta hi havia Duble Buble i para de comptar, era molt escarransit. Avui dia hi ha molta gent i en van sortint, de manera que els Manel avui ja són com iaios. I Els Amics de les Arts, també. Perquè al seu costat hi ha gent de 20, 22, 24 anys que també fan música en català. No sé quina sortida tenen, però veig que van tirant. El seu català no és normatiu al cent per cent, però això no ens ha d’amoïnar. Recorda la polèmica als noranta pel Boig per tu, perquè deien reflexat en comptes de reflectit? Tots els mals fossin com aquest! I la Rosalía, a Fucking money man, diu cumpleanys. D’acord, és un barbarisme. Però al costat de cumpleanys fa una promoció internacional del català espectacular. Per una incorrecció no ens hem de posar pedres al fetge. No tot el lèxic juvenil és una merda. No tot l’argot juvenil és un calc del castellà. Ho nego de mig a mig. Hi ha molt argot propi.
El Club Super3 hi ha tingut molt a veure, però ara sembla que va de baixa per la gran competència.
Espero que l’esforç que llegeixo que vol fer TV3 es faci i acabin reforçant un canal infantil. De totes maneres, estan més ben assistits els nens que els joves. Fins a 12 anys hi ha material, en català. Dels 12 als 30 és on patim més. Ara, que patíem igual en els anys setanta i vuitanta. Jo soc partidari que hi hagi material, encara que als grans no ens agradi. Als anys seixanta hi va haver una polèmica molt forta a Cavall fort. Albert Jané defensava la traducció dels còmics belgues de moda i va tenir una gran oposició dels que deien que no podia ser, que no era nostre, que era una cultura importada. Jané tenia tota la raó del món! S’havien de fer còmics belgues i avui s’ha de fer manga.
El subjecte del català tranquil del títol del seu llibre és l’idioma. Però els catalans que hem d’utilitzar el català tranquil, hem de ser tan irònics com vostè en escriure’l?
L’he escrit amb humor perquè tractar de llengua per al gran públic sense humor és dur. He pretès treure una mica d’amargor al tema de la llengua. Que el català sigui una llengua divertida. A més a més, és important que el català no faci vell. Hi ha gent que es meravella de com escrivia Sagarra. Molt bé!, però Sagarra escrivia en els anys trenta del segle passat i ara som al 2021. Som uns altres, parlem d’una altra manera, fem servir unes altres expressions i tot el que ens neix de dins és bo vehicular-ho i que tingui vida.
Per cert, que a la pàgina 117 del seu llibre hi surt uatzap. Així, sense cursiva ni cap marca? És una provocació?
Tinc notícies que l’IEC això ho té al cap i ha de resoldre una grafia pròpia que ens ajudi a no posar la w, ni la h i les dues p de whatsapp.

.

EL CATALÀ AMB CASTELLÀ

Últimament han sorgit algunes fórmules que introdueixen el castellà a les novel·les en català. Per què en una novel·la en català un noi de Sant Adrià ha de parlar en castellà i, en canvi, quan hi surt algun suec o americà parlen en català?

Durant dècades, els escriptors havien de portar el pes de la correcció i la normativa. I hi havia uns correctors tremendament estrictes que vigilaven molt que el català fos hipernormatiu i que no s’escapés cap badada. La literatura havia adoptat un paper diguem-ne de zelador de la llengua, quan no hi havia ni tele, ni ràdio ni l’administració escrivia en català. Ara no és així. Els escriptors que facin el que vulguin. Llibertat total. Un híbrid català i castellà ens fa por i ràbia perquè ens fa por que el català perdi genuïnitat i s’embastardeixi. Però pensi vostè que és un llibre. Quants en vendrà? 1.200? El que em preocupa més és un informatiu que veuen 800.000 persones.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)