Acaben de fer setze anys. El nom li escau perfectament, perquè en aquesta muntanya russa que està sent el segle XXI és fonamental saber caure i tornar-se a aixecar, com la joguina anomenada saltamartí. El poema de Joan Brossa els inspira: “Ninot / que porta un / pes a la base i que, / desviat de la seva posició / vertical, es torna a posar / dret. / El poble.” Com va ser engegar Saltamartí llibres?
Va ser un projecte molt ràpid i engrescador. Em vaig assabentar, casualment, que en Gerard Remendo començava a pensar a muntar una llibreria a Badalona, just en el moment que jo em plantejava un canvi en la meva vida laboral.
Era el compliment d’una mena de somni?
Des de ben petita jo sempre volia treballar en una llibreria al meu barri de Gràcia, on jo vivia, era el meu somni, així que li vaig telefonar –ell i jo no teníem cap mena de relació, ens coneixíem ben poc.
Un encert, la trucada.
Vam parlar, ens vam trobar un dia de desembre de fa divuit anys i al cap de quatre mesos, dies abans de Sant Jordi, inauguràvem Saltamartí Llibres, sense saber del cert que aquesta coincidència de somnis i d’il·lusions seria tan important per a nosaltres i penso –modestament– que també per a la nostra ciutat.
Van tenir una mateixa visió.
Tots dos coincidíem en allò que volíem que fos la llibreria: un lloc agradable, on poder fer presentacions –malauradament aquesta pandèmia les ha aturat–, un espai amb un fons de llibres important i una gran selecció de novetats. Volíem, sobretot, compartir la nostra passió per la lectura, i ens vam posar d’acord molt fàcilment, fins i tot en el nom de la llibreria, Saltamartí. Era difícil, sabíem que podrien venir dificultats. Sortosament, no les vam tenir mai, però com el ninot del poema d’en Joan Brossa, si venien, ens volíem mantenir drets.
En una entrevista a Gerard Remendo, a propòsit de la seva jubilació, posava l’accent a “desmitificar” el paper de les llibreries en la vida cultural.
Som l’última baula d’una gran cadena de muntatge on hi ha escriptores, escriptors, editores, editors, equips de correcció, traductores, traductors, distribuïdores, comercials... tot de persones que treballen al voltant del món del llibre, per tant, nosaltres no som l’important. La nostra és una feina conjunta, un treball d’equip on totes i tots ens necessitem. Les llibreries, però, i com a últim element d’aquesta gran cadena, hem de saber exposar la feina que ens arriba i només ho farem bé si ens agrada llegir, si aconseguim encomanar la nostra passió lectora i el nostre amor pels llibres. Però també hem de saber vendre; ser llibreter o llibretera és una vocació, una professió, i també un negoci.
I ara, una pandèmia.
Les llibreries, com la resta de petits comerços, sempre vivim les crisis de la mateixa manera, amb inquietud i intentant fer front a totes les despeses produïdes per les pèrdues econòmiques. Sortosament, nosaltres no hem viscut com altres negocis una precarietat laboral que ens hagi obligat a prendre mesures dràstiques com reduccions de llocs de treball o fins i tot tancaments. En el nostre cas, el principal canvi ha estat la suspensió d’activitats a l’interior.