COM BEURE LA VIDA

De tant en tant, arriba a les pan­ta­lles, i en mol­tes oca­si­ons des del cinema euro­peu, alguna pro­ducció que ens remou després de viure un procés diver­tit, extrem, enginyós i dramàtic. Rius, plo­res i pen­ses, tot a la vegada, per aca­bar sor­tint de la sala en un estat d’embri­a­guesa emo­ci­o­nal. I mai millor dit si ens refe­rim a Otra ronda (titu­lada Druk en la versió ori­gi­nal danesa), en què l’alco­hol és el nexe con­duc­tor per expli­car les frus­tra­ci­ons, els som­nis i els dub­tes que aguai­ten i asso­len, irre­me­ia­ble­ment, la con­dició humana.

Aquest excel·lent film danès tre­ba­lla aquest con­cepte i molts més a par­tir d’una pre­missa que gai­rebé comença, en un ins­ti­tut, com un joc. Qua­tre vete­rans pro­fes­sors volen con­tras­tar la teo­ria del psi­quia­tra Finn Skar­de­rud, que asse­gura que un con­tin­gut de 0,05% d’alco­hol en sang et fa més cre­a­tiu. Sense tallar-se un pèl, el quar­tet pro­ta­go­nista ho posa en pràctica davant els seus alum­nes i també com a teràpia per­so­nal per afron­tar els seus pro­ble­mes fami­li­ars. Els resul­tats ini­ci­als són sor­pre­nent­ment posi­tius, però no tot seran som­riu­res a mesura que apro­fun­dei­xen en el curiós expe­ri­ment, que no deixa de ser una excusa per reo­ri­en­tar les seves dinàmiques per­so­nals. No hi fal­ten el drama ni les con­tra­dic­ci­ons, en aquesta obra coral i rodona diri­gida per Tho­mas Vin­ter­berg, que li ha val­gut amb justícia l’Oscar a millor pel·lícula estran­gera fa pocs dies. Mads Mikkel­sen esce­ni­fica a la per­fecció aquesta crisi entre els 40 i 50 que ens arriba a tots quan veiem que mol­tes de les fites pro­po­sa­des durant la joven­tut s’han que­dat en l’oblit o a mig camí. L’alco­hol, com era d’espe­rar, dona a Mikkel­sen i com­pa­nyia aquest grau de segu­re­tat i rela­xa­ment per tor­nar a enfo­car les seves vides, però no sem­pre amb èxit. Tot i els mals tràngols que Otra ronda també ens fa pas­sar, no deixa de ser un cant a la vida, agre­dolç i real. Vin­te­berg, que també ha col·labo­rat en el magnífic guió, ens recorda els efec­tes supo­sa­da­ment posi­tius i els evi­dent­ment nega­tius de l’abús de l’alco­hol, la seva cul­tura i reper­cussió social, i sem­bla que avisi els joves a l’inici i al final del metratge del que es poden tro­bar. El resul­tat és mera­vellós. No és fàcil con­ju­gar un film entre­tin­gut amb un mis­satge sense caure en tòpics, qüestió difícil trac­tant-se d’aquesta tema. El des­ple­ga­ment inter­pre­ta­tiu i nar­ra­tiu dels qua­tre madurs pro­ta­go­nis­tes, en la seva par­ti­cu­lar recerca de la feli­ci­tat, ens recorda en alguns moments Full Monty. I la història en si mateixa i el to, també. No dei­xen de ser més o menys uns per­de­dors, que per un motiu dife­rent, volen can­viar el seu destí amb un mètode estra­fo­lari. Mikkel­sen, molt allu­nyat dels papers de Hollywood de mas­cle dur i segur (El rey Arturo, Casino Royale, Lluita de titans, Polar), recu­pera la sen­si­bi­li­tat de Rogue One i Arc­tic i mos­tra tota la vul­ne­ra­bi­li­tat d’un pare sen­zill, que s’ha allu­nyat molt de l’home que va ser anys enrere. I el pit­jor és que se n’adona tard. Aquest pati­ment queda ben palès gràcies al seu gran tre­ball, amb un final èpic, magnífic. El seu carisma, el seu ros­tre i la seva mirada pene­trant fan la resta. En resum, una delícia indis­pen­sa­ble per remoure la nos­tra pròpia consciència men­tre fem després unes copes. O no.