Teatre

Tricicle en repòs

Una exposició al Palau Robert repassa els quaranta anys de trajectòria de la companyia, que dilluns va rebre el guardó Gonzalo Pérez de Olaguer dels Premis de la Crítica

JOCS OLÍMPICS
‘Slàstic’ va saber fer humor amb l’esport coincidint amb el nomenament de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics
LONGEVITAT
Un dels mèrits indiscutibles de la companyia ha estat aguantar en forma
i en bona entesa
el repartiment d’intèrprets durant quatre dècades
ALTRES CAMPS
Tricicle s’ha interessat per ser exhibidor amb 3xtr3s i per formar nous actors a través de l’Eòlia, a més de tastar, puntualment, la televisió
SALUDAR EL PÚBLIC
Tricicle convida a un humor fresc, que reuneix generacions en el mateix esclat. Surten a saludar el públic cada cop amb un somriure de pam

Les actuacions de Tricicle ja són història. O no. Perquè Carles Sans deia al FAQS del dissabte 8 de maig que els havia quedat l’espina de fer el comiat definitiu, amb unes gales amb convidats. La pandèmia els va aturar en sec la previsió, molt pocs dies abans de representar-les al Coliseum de Barcelona. Paco Mir, dilluns passat en l’entrega dels Premis de la Crítica, amb una ironia marca de la casa, també agraïa el guardó Gonzalo Pérez de Olaguer, però afegia que se’ls concedia just l’any en què gairebé no havien actuat: “És com aquell gag de Groucho Marx en què pregunta a un music del carrer: «Quant costa que toquis?» «Cinc dòlars.» «I quant costa que no toquis?» «Deu dòlars.» Això de guanyar el nostre primer premi de la crítica l’any que no hem actuat ens crea una certa confusió!” Tricicle s’ha acomiadat dels escenaris amb l’espectacle Hits. En realitat, s’han estat acomiadant des del 2016, però ara que han vist que el sector fa costat al públic s’atreviran a fer teatre “tot seriós” en clau de titelles, drama o musical, insistia càustic Mir. Volen ser nominats més enllà del fet d’haver aguantat quatre dècades a l’escena voltant per vint països d’arreu del món, com si això no signifiqués res de res. Aquest comiat de Tricicle coincideix amb la concessió del Premi Nacional del Departament de Cultura i també amb un retrat prou complet a l’exposició que s’ha inaugurat al Palau Robert. Comissariada per Juli Capella, demostra que el trio d’actors va anar construint el seu llenguatge a mesura que reforçaven la relació amb els espectadors, que mai els van fallar. Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir són més família que amb els seus propis germans de sang. Cadascú seguirà treballant en el camp artístic i de cara a la galeria dels espectadors o lectors. Com que Tricicle té una certa dosi de dinamita (com aquell programa de televisió, entre el 2000 i el 2004, que van liderar amb molt menys pressupost que el Tres estrelles del 1987) ningú pot descartar que hi tornin. Per això en el títol d’aquest article ja insinuem que Tricicle està en repòs, al garatge del Palau Robert. Si agafa una nova embranzida a l’escenari o no, serà decisió de l’imprevisible trio.

L’exposició del Palau Robert arrenca amb el vídeo del programa 1, 2, 3 de TVE (1983). S’hi exposa una de les camises mítiques del vestuari (avui aquella disfressa passaria per una camisa moderna a l’up de la Diagonal, possiblement). La història de Tricicle és la d’un coet que comença de casualitat, amb tres membres que no són els actuals i que jugaven a provar-se com a mims al Llantiol i a la I Setmana de Mim de Barcelona, una convocatòria propiciada per l’Institut del Teatre. El 1981, Joan de Sagarra escrivia a La Vanguardia que Tricicle, tot i tenir molt bon domini del mim ja podia plegar. No entenia per què el públic havia aplaudit tant. En canvi, Sagarra lloava la feina de Vol-ras, una companyia que va néixer el 1980 i que es va desfer el 2016, també amb el mim com a volta de clau, però sempre construint una trama que evolucionava, que, en certa manera, narrava. Tricicle estava format des del 1979 fins al 1981 per Gràcia, Sans i Miquel Rimbau. De fet, aquest últim va decidir plegar just abans de l’actuació a la Setmana de Mim, extrem que va obligar Sans i Gràcia a buscar un substitut. Van trucar a un col·lega però no era a casa. Van trucar al segon, Paco Mir, que va agafar el telèfon i els va donar el sí, probablement sense intuir què comportava aquella substitució. Aquell va ser l’inici d’un triumvirat que ha durat quatre dècades, fins avui.

Tot i el relatiu èxit en el seu debut en el paper imprès van seguir treballant al Llantiol, on s’atrevien a fer de tot improvisant. Fins que va sorgir la possibilitat de fer quatre actuacions comptades a La Villarroel. Van estrenar Manicòmic (en realitat, havien enganyat el programador dient que l’obra ja estava preparada i la van crear en temps rècord). El públic va riure molt durant l’hora i mitja de funció. Un altre cop, els espectadors reaccionaven per sobre de les seves possibilitats. I es van veure amb cor de convidar tres empresaris perquè s’interessin per la seva feina. El passi es va fer en buit, sense públic ni il·luminació, i quan es va acabar, no sabien on havien anat a parar els empresaris, “havien fugit”, deia dilluns Mir, incrèdul. Pocs dies després, en van anar a trobar un a la Cúpula Venus i només li van arrencar com a comentari “hi ha coses...”, però van intuir que l’empresari s’havia avorrit. I aquí va ser quan a Tricicle –com als gals d’Astèrix– els va caure el cel al cap.

Una de les dificultats de Tricicle (el 1996 van decidir eliminar l’article del seu nom, fins llavors es coneixien com a El Tricicle) era definir el seu llenguatge, sempre fora de les etiquetes. Tenien clar que es volien apartar del concepte de mim més clàssic, molt depurat (tot i la seva admiració per Marcel Marceau, a qui van convidar a fer actuacions al Teatre Victòria, ja com a empresaris amb la colla del 3xtr3s), per això van voler posar clown de cognom al seu llenguatge. Però els pallassos, en general, se’n distanciaven, perquè cap dels seus personatges responia a l’arquetip de l’august, el carablanca, els excèntrics... El 1984, amb l’estrena d’Èxit, van canviar la seva definició: es feien dir “teatre de gest” i “teatre d’acció”, perquè les diverses situacions desencadenaven unes accions surrealistes que aixecaven l’ànim i la imaginació del públic. Aquest últim, teatre d’acció, va ser el que va figurar a la seva targeta de presentació a partir de l’espectacle del 1986, Slàstic. Més tard, vindrien Terrífic (1991), Entretres (1996), Tricicle 20 (2000), Tricicle 25 (2005), Sit (2005), Garrick (2007), Bits (2012) i, finalment, Hits (2016). Més enllà de les etiquetes, però, el que va construir la clau per tancar espectacles amb una certa coherència va ser trobar un nexe que els relacionés. Manicòmic era una peça a partir de gags independents i amb un presentador que els anava donant peu. En els seus primers viatges, van començar a recollir anècdotes, i van veure que l’aeroport podia ser un punt de trobada de tots els gags. Ja no van abandonar aquest format. Ni tampoc la veu en off que ajudava a situar el gag (que ells defineixen com la unitat mínima d’humor) o la situació còmica. Slàstic el van relacionar amb el món de l’esport (ja es flairaven els Jocs Olímpics a Barcelona). El 1991, es van inspirar en les cases de terror (entraven a la casa de Freddy Krueger del Tibidabo i prenien notes) per crear Terrífic. Volien fer una peça en què tota l’escenografia cabés a la camioneta d’Exit. I sí que van omplir la camioneta, però.... també un camió de gran tonatge. L’escenografia era tan immensa que, per poder atrapar el públic, exigia una energia extra dels intèrprets. I per això tots tres van tenir clar que seria l’obra que mai reposarien. L’única peça construïda a partir d’uns personatges, com el que podria ser la trama d’una sitcom, va ser Entretres. Segons confessen a l’exposició del Palau Robert (oberta fins a principis d’octubre i amb entrada lliure), aquesta és la preferida dels tres. Tant és així que es van atrevir a entrar a l’Off-Broadway amb aquest títol. El públic dels Estats Units ja els havia aplaudit amb una breu gira d’Exit. Ara es volien implantar en una de les places mítiques del teatre mundial. Van atendre les peticions dels productors americans i hi van estrenar. La veritat és que una crítica demolidora, aquest cop sí, va refredar el públic. I van abandonar el seu somni americà (sovint diuen que han penjat aquella crítica al lavabo de l’oficina, com a broma pesada dels membres de Tricicle). És un extrem que mai ens hem atrevit a comprovar, per pudor.

¿Tricicle és la companyia més longeva de la cartellera contemporània catalana? En realitat grups com Els Joglars (1962), Comediants (1971), Dagoll Dagom (1974) i projectes com el Teatre Lliure (1976) van aparèixer abans que el trio còmic. Amb La Fura dels Baus (1979) coincideixen en l’any de naixement. El mèrit, amb raó, que han reivindicat sempre els de Tricicle és que són els únics que han mantingut la formació d’intèrprets estable des del 1981, amb algunes excepcions: Paco Mir es va trencar un peu el 1983 (el va substituir Toni Albà) i l’altre el 1989 (el va cobrir Ramon Tetas). Tricicle tampoc arribava a totes les demandes dels teatres i va crear una companyia paral·lela per cobrir aquesta segona gira. El 1998, el grup va prendre nom propi, Clownic, i fins i tot va acabar fent algun espectacle seu a partir del llenguatge de Tricicle.

Els espectacles de la companyia s’han anat estirant en el calendari, a partir que va anar augmentant la demanda de fer llargues temporades. Amb la garantia que el públic no els ha fallat mai, es van atrevir a abandonar la carretera als estius (perquè se’ls acumulaven les festes majors i els viatges esgotadors i també les dates de Nadal). És un petit privilegi que van guanyar amb el temps. D’altra banda, també van seguir treballant individualment o en grup en altres projectes professionals. Per exemple, el 1998, van dirigir conjuntament una producció d’El barber de Sevilla al Teatre Victòria. O es van atrevir a dirigir tota una icona dels seus adorats Monty Python, Spamalot (2009), a la mateixa sala del Paral·lel. Posteriorment, van repetir aventura amb Forever young, al Poliorama (2012). Joan Gràcia dirigeix espectacles en una discoteca de Palma (també va ser el responsable del projecte desaparegut al Teatre Principal de Barcelona, procurant imitar el somni del Restaurant de sopar espectacle de l’Scala de la Barcelona de finals dels anys setanta

Una PARELLA DE TRES

Carles Sans té clar que les parelles serien més estables si fossin de tres membres. A ells els ha anat molt bé. Comptar amb tres veus que decideixen i que creen, obliga a ser molt tolerant amb l’altre i a no desaprofitar gaire el que proposen els altres dos, perquè, per fer un espectacle cal un consens, i això implica que tot

el que apareix en escena els diverteix a tots tres. Un repte complicat, però que el grup ha portat fins a l’extrem. I els ha anat prou bé. Certament, tots tres han tingut l’oportunitat de compensar aquelles idees que no reeixien dins. Han permès, quasi promogut, la promiscuïtat artística.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)