Teatre

Fins a 55 cops en l’1-O

La Villarroel tanca la gira d’‘Alguns dies d’ahir’, una mirada ràpida de Catalunya des dels atemptats del 17-A fins a la reacció de la sentència del Tribunal Suprem de l’1-O. Poca broma

FLAIX INFORMATIU
L’obra evita basar-se en la sentència del Tribunal suprem, tot i que aporta llampecs informatius durant els canvis d’escena

Dilluns passat es va estrenar oficialment, a Barcelona, Alguns dies d’ahir. En realitat, ja havien acumulat algunes funcions prèvies a la mateixa sala i, de fet, aquest muntatge de Jordi Casanovas s’acomiadarà fent temporada a Barcelona, després de fer una notable gira per Catalunya. Comptant les funcions a La Villarroel (i que els dissabtes fan doblet) sumaran 55 funcions, una xifra considerable en aquests temps de pandèmia i teatres a mig gas. El dramaturg (aquest cop ha cedit la direcció a Ferran Utzet) s’ha atrevit a fer una mirada ràpida, una crònica sobre els fets de l’1-O. No és oportunisme; és un tema que l’ha tractat sovint, com ho demostra la seva trilogia sobre la identitat catalana (Una història catalana, Pàtria i Vilafranca). Quan encara ressonen amenaces (en forma d’indults reversibles, per exemple), aquesta obra, amb alguns moments d’efervescència i d’altres d’una amargor molt humana, fa un retrat que tothom pot identificar al menjador de casa seva, del veí. O de la seva escala. Prudent, no s’ha atrevit a fixar la història amb aquesta crònica en calent, per això titula alguns, conscient que queden capítols per completar un volum en què una àmplia majoria de catalans demanen un referèndum i (segons els resultats de les eleccions al Parlament) el 52% aspira a una república independent. Això, però, ja seria en una segona obra. Alguns dies d’ahir ensenya les contradiccions d’una família i d’una societat, sense renunciar als ideals.

Jordi Casanovas és un autor que sap captar les tensions del teatre de menjador. Al voltant de la taula, aconsegueix que cada membre de la família exposi i reiteri els seus desitjos i les seves pors. També se sobreentén quan hi ha una conversa en què algú no vol entrar, de la qual s’escapoleix. Ho va fer amb Vilafranca, per exemple (tota una mostra de producció feta des de fora de Barcelona). En la intimitat, troba els ressorts d’uns personatges d’èpica petita i forta vulnerabilitat. Ara, ha decidit analitzar fixament el terratrèmol social i polític que es va produir a Catalunya des de l’atemptat del 17-A de la Rambla fins al 155 del govern de Mariano Rajoy, passant per les manifestacions a conseqüència de les condemnes dels presos polítics. És un quadre nítid: amb quatre personatges ben apuntalats (Míriam Iscla, commovedora; Abel Folk, esmunyedís; Marta Ossó, contradictòria, i Francesc Cuéllar, abrandat) i que permet veure una diversitat d’opinions a l’interior d’una família catalana (que obre el focus amb els personatges citats del carrer). Vist, amb només tres anys de distància, provoca uns sentiments contradictoris: d’orgull i de ràbia pel referèndum defensat pel poble davant les porres policials, i de buidor en comprovar que faltava un desplegament polític eficaç per fer realitat el desig de la ciutadania.

Ferran Utzet és un director a qui li agrada el teatre polític. Bona prova d’això és el Sopa de pollastre amb ordi, estrenat el febrer del 2018. En aquesta ocasió, no hi ha el món conceptual de la revolta d’aquells esquerranosos d’Anglaterra, sinó un espai realista. Sí que és cert que, en cada trencament d’escena es produeix una mena de gir de la taula que marca la desorientació de cada protagonista i amb què prova de refer la seva opinió sobre les coses que el preocupen, que l’alteren. I és que, Casanovas ha introduït en la trama una situació personal traumàtica de la mare, que queda mig amagada pel brogit de fora, per les declaracions solemnes i sonades, per l’èpica i la barbàrie del carrer.

El dramaturg, que ha sabut generar peces de teatre documental a partir de declaracions judicials com ara Ruz-Bárcenas, Port Arthur o Jauría, ha preferit obviar la sentència de l’1-O, perquè resultaria massa òbvia, possiblement. Per això, ha abordat les diverses sensibilitats al voltant d’una taula, demostrant el dolor que produeix fer autocrítica. La producció, sí que esquitxa talls de veus de referents polítics que traslladen l’espectador a la situació viscuda íntimament i que converteix la situació en una mena de nuvolosa entre record, desig i desencant.

Per a sorpresa de tothom, el maig del 2013, amb l’estrena de Barcelona, de Pere Riera (que parlava dels bombardeigs de les tropes italianes a la ciutat de Barcelona el 1938), el públic aplaudia al final onejant banderes independentistes i amb la cantarella in-inde-independència. En l’estrena de Montcada i Reixac a ningú se li va acudir fer bandera de res. Perquè, a la persistència obstinada per defensar uns drets se suma la incomoditat de veure que, efectivament, seguim al cap del carrer.

Guai!

El dramaturg i director Jordi Casanovas s’atreveix amb quasi tot. Ha estat l’inventor de propostes com el Torneig de Dramatúrgia al Temporada Alta, que ha fet fer un tomb a la relació entre autors a Catalunya. També va ser un dels impulsors de l’Àrea Tangent. Més tard, va obrir la Flyhard amb la seva companyia (n’acabaria marxant per fortes desavinences). És un defensor del teatre de comèdia que remou, però també s’ha atrevit a fer vistoses adaptacions de clàssics o rigorós teatre documental. És un defensor del teatre a comarques. Ha fet una excepció a Sopar amb batalla, que s’ha vist unes setmanes al Teatre Borràs, i que ara prepara una gira per Catalunya a la tardor.

Tot i que no para d’escriure (algun dia desencallarà el seu projecte documental sobre Jordi Pujol) ha reescrit una peça estrenada el 2010. Amb set actors a escena, que aviat és dit. És una peça que enganxa diverses generacions. Cal dir, però, que aquesta valentia parteix d’una peça que atrapa des del minut 1 tant els que van ballar amb els vinils Maxi Disco o El tec i la teca com els que escolten la música que els tria l’Spotify La situació de comèdia romàntica va derivant en una divertida intriga un punt gore. Els girs són molt eficaços i agafen desprevingut els espectadors, que riuen de sorpresa en sorpresa. Tot i els riures, l’escena deixa al descobert les petites hipocresies, enganys i vergonyes d’un grup d’amics que semblava exemplar.

Francesc Ferrer (Ramon) és un antiheroi que funciona d’antagònic del grup amb la seva voluntat de semblar modern amb jocs de paraules que estaven de moda fa tres dècades (tipus chachi piruli, nasti de plasti, guai). L’acompanya com a antagònica la Gina (Júlia Barceló), que prova de posar en pràctica un tècnica de resolució de conflictes que va ser un èxit a la residència d’avis on treballa i que acaba sent el còctel explosiu que la comèdia necessitava. Peter Vives i Meritxell Calvo són la parella d’intel·lectuals, que van d’escriptors de moda i d’influencers, que es pensen que poden calmar la tempesta, quan en realitat són els més vulnerables de tots. Jordi Coll fa el paper de sobrat, el més depredador de tots i també amb una vergonya que no s’ha atrevit a expressar mai fins llavors. Mar del Hoyo és la parella i amiga ideal (amb alguna feblesa per la claustrofòbia i algun amor extraviat que també s’insinua). Majo Cordonet s’ha guanyat el títol de l’artista del grup( i, si no cal, ningú li qüestionarà).

En l’acció trepidant, es crea una mena de frontera entre la cuina i el menjador. En alguns moments, puntuals, la conversa en cada estança es manté en paral·lel. En la majoria, els d’un espai queden en fosc per poder posar el focus en l’altre, i viceversa. El ritme supera l’estranyesa. I el final, esclatant, trenca amb la definició de comèdia romàntica. Segurament, és el més creïble, després d’aquest castell de focs d’artificis i mentides.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)