Teatre

De Nàpols a Barcelona

Oriol Broggi insisteix en la relació entre Catalunya i Nàpols a través del teatre traslladant un clàssic d’Eduardo de Filippo a la Biblioteca de Catalunya

NÀPOLS A BARCELONA
Els germans Sirvillo van presentar al Lliure i al Temporada Alta De Filippo. El 2005 també se’n va fer un cicle al Poliorama
BARCELONA A ITÀLIA
Avui, la dramatúrgia catalana ha copsat aquell món degradat quotidià, tan italià, amb firmes com Lluïsa Cunillé i Pau Miró

Diuen, els qui l’han visitada, que Nàpols té molta relació amb l’urbanisme de Barcelona. La d’ahir i la d’avui. Són ciutats abocades al mar, multitudinàries, de carrerons plens de balcons amb la roba estesa. Aquells balcons que es troben pel Poble-sec, al darrere d’El Molino i el Teatre Condal, carena amunt, també queden retratats en aquesta Nàpols d’avui. O els que proven de llepar el sol per Ciutat Vella, on es troba la Biblioteca de Catalunya. Pedres antigues com les que il·lustren la fotografia amb un verd que combat per guanyar suficients hores de sol i humitat, a parts iguals. La fotografia trasllada un brogit constant, de ciutat que batega les vint-i-quatre hores del dia. Amb un caràcter similar (i amb la llengua napolitana resistint a la immersió de l’italià, un conflicte paral·lel al del català amb el castellà), fa uns quinze anys es va provar de trobar punts en comú en un festival Nàpols-Barcelona al Teatre Poliorama. La crisi deuria fer estralls i va escombrar una proposta que demanava l’atenció del col·lectiu italià de Barcelona, però també que volia connectar amb el públic autòcton.

L’ombra dels personatges de la commedia dell’arte té molta retirada amb aquestes peripècies d’Eduardo de Filippo, però no tant amb la literatura de Josep Maria de Sagarra (les obres que l’han popularitzat beuen de les comèdies dramàtiques com L’hostal de la Glòria i El cafè de la Marina, que alhora beuen de Guimerà (Maria Rosa, Terra baixa...) o Santiago Rusiñol (L’auca del senyor Esteve). Tot i així, és cert que a Catalunya hi ha hagut molta tradició d’adaptar les obres més sonades de De Filippo i del seu veí de la punta de la bota italiana Luigi Pirandello (vinculat a Sicília). Potser perquè, després d’espolsar-se la dictadura molts directors catalans van voler plasmar en escena el món tapat de querides menystingudes (com aquella La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda). El bullici napolità, amb el brogit de les Vespes i la cridòria del mercat responia al bategar d’aquesta Barcelona que havia connectat amb la filmografia d’un realisme romàntic i social italià. Un realisme que Josep Maria Benet i Jornet va plasmar contínuament (a Una vella coneguda olor, per exemple) i que, fins i tot Joan Brossa insinuaria dins del seu parateatre entre burgès i absurd (Diumenge). Amb l’esclat de la dramatúrgia catalana contemporània, aquell món íntim i pervers tolerat per la societat, ha tingut viatge de tornada amb obres com les de Pau Miró (Girafes, Lleons i Búfals) i Lluïsa Cunillé (Barcelona, mapa d’ombres),per exemple.

Anem a pams. La Biblioteca de Catalunya presenta aquesta setmana l’última adaptació de Filumena Marturano. És un text d’Eduardo de Filippo, que gaudeix de molt bona salut a Itàlia, segons comentava Oriol Broggi fa uns des, i que s’ha pogut veure puntualment a la cartellera professional catalana. Consten produccions com la de Pepita Serrador, el 1951, i d’altres de gira pels anys vuitanta o la que Frederic Roda va estrenar al Goya el 1995. Una peça, doncs, que fa vint-i-cinc anys que no revisita de manera visible Barcelona.

El director de La Perla 29 admet que té una certa predilecció per aquest autor i aquesta generació d’artistes (d’escena i de gran pantalla). Només cal revisar alguns dels títols que Broggi ha fet pujar a escena. Va insistir (sense prou sort) a mirar de repetir la producció Natalle in casa Cuppiello que es va fer a la Biblioteca de Catalunya el 2010 (hi va tornar el 2011 i el 2013). La producció era la mateixa, però s’anava renovant el repartiment, a partir d’aquesta filosofia del director de recuperar títols emblemàtics sense la necessitat de fer grans revisions dramatúrgiques, simplement servint el text i la peripècia teatral als espectadors que no l’han pogut veure en directe. La voluntat de Broggi amb Natalle in casa Cuppiello era traslladar la tradició napolitana de representar aquest títol en la cartellera nadalenca a Catalunya, com aquí es fa amb Els Pastorets. A Barcelona, ironies del destí, aquesta ben trobada proposta de La Perla 29 es va acabar veient superada per una adaptació molt insòlita de La Ruta 40 d’un text americà de Thornton Wilder, El llarg dinar de Nadal, al Maldà. Broggi ja va voler entrar en la peripècia més còmica a Questi fantasmi, el 2012 (en coproducció amb el Centro Dramático Nacional). L’aventura va permetre connectar amb l’actor napolità Enrico Ianniello, que en va fer la traducció juntament amb Pau Miró.

Ara, Ianniello (un actor molt popular a Nàpols, però desconegut a Barcelona) interpreta el paper de Domenico Soriano, un home que ha mantingut econòmicament durant vint-i-cinc anys Filumena Marturano. Ella està decidida a casar-s’hi perquè necessita que els seus fills guanyin el cognom del marit. Lluita per la dignitat dels seus tres fills (tots tres ben diferents), que és la seva pròpia dignitat. Durant tot aquest temps, Marturano ha estat pal de paller familiar i social, però Soriano sempre ha refusat les peticions de casament. En aquesta posada en escena, en què les portes del vodevil han de funcionar com un rellotge, hi ha un divertit engany que el públic anirà coneixent. Una trama que els fa còmplices d’aquesta estratègia de supervivència. Al costat d’Enrico Ianniello i Clara Segura hi ha altres habituals de La Perla 29: Marissa Josa, Xavier Ruano, Montse Vellvehí, Sergi Torreccilla i d’altres que van teixint complicitats amb la companyia (Jordi Llovet, Eduard Muntada, Josep Sobrevals i Carla Vilaró).

Deia Ricard Salvat que De Filippo era un dels millors exponents de personalitats capaces de ser actor, dramaturg i director d’escena. Potser la millor peça que el defineix és aquell L’art de la comèdia que va interpretar i dirigir Lluís Homar al TNC, el 2015. El 1992, Jordi Mesalles ja n’havia fet una versió en una producció que es va estrenar al Sant Andreu Teatre (SAT!) abans de la reforma, que el convertiria en multisales i teatre a la italiana. L’èxit a la Sala Gran va confirmar el bon maridatge del públic català amb De Filippo, després del Dissabte, diumenge i dilluns de les temporades 2002 i 2003, un dels èxits de la història del TNC (69.682 espectadors). Posteriorment, la va superar Agost, (2012) i produccions com El mètode Grönholm, Mar i Cel o La importància de ser Frank van poder multiplicar el seu públic en poder fer segona temporada fora del teatre de les Glòries. Dèiem que el TNC té en gran estima De Filippo, i potser per això, Xavier Albertí se’n va reservar una producció per al 2020 (Les veus interiors), que no es va poder dur a terme pel tancament dels teatres a causa de la pandèmia.

Filumena Marturano també s’hauria d’haver estrenat l’estiu passat. El tancament dels teatres ho va impedir. Es va intentar un altre cop per Nadal, però la limitació d’aforament del moment i, sobretot, els protocols per evitar contagis feien desaconsellable aquest muntatge amb deu actors en escena. Per això, Broggi i Segura van improvisar un íntim i dramàtic La guerra no té rostre de dona, de Svetlana Aleksiévitx.

Ara, el plantejament escènic incorpora, gairebé, els espectadors dins del pis de Filumena i Domenico, per on transiten els personatges més pintorescos. El mobiliari i el vestuari juguen amb l’habitual atemporalitat de La Perla 29. És un pis dels anys cinquanta, però podria ser habitat per personatges (una mica passats de moda) de l’actualitat. En l’escena, es confonen contínuament el català, el castellà, l’italià i el napolità. Ha sorgit de manera orgànica, durant els assajos i ha semblat interessant mantenir-ho en un espai obert que ha amagat la tradicional sorra de la Biblioteca sota d’unes rajoles hidràuliques que poden evocar un pis distingit de l’Eixample. Fins i tot la taula dels tècnics s’ha incorporat a l’espai, com si fossin els veïns del replà de dalt. La producció, que estarà en cartell fins al 31 de juliol, i que evitarà les representacions en cap de setmana, (només es preveuen sessions matinals els dissabtes),molt probablement tindrà vida en una gira per tot Catalunya a partir de la temporada vinent.

Deia Lluís Pasqual que al Lliure sempre li demanaven comèdies italianes. El púbic tenia la sensació que ell n’havia dirigides moltes, però no és cert, mirant la seva llarga llista d’espectacles. Tanmateix, sí que és cert que les seves propostes italianes són feliçment més ben rebudes per part dels espectadors. Carlo Goldoni va ser un dels seus èxits (Els feréstecs , el 2014, va ser l’obra que va popularitzar l’actriu Laura Aubert, que posteriorment va interpretar L’hostalera a la Biblioteca de Catalunya, dirigida per Pau Carrió). Pasqual també va voler fer una aturada amb Di Filippo (i repetint amb Aubert, per cert): A teatro con Eduardo (Lliure, 2016) provava d’enllaçar un parell de textos de l’autor (Home i senyor i La gran il·lusió). El 2014, havia pogut convidar els germans Servillo perquè servissin La voci di dentro, un veritable temple a De Filippo. El Teatre Akadèmia, per acabar amb el repàs de la presència de De Filippo en la cartellera més recent, també en va fer una còmica mirada a Sik, sik y otros (2017) que presentava tres títols en castellà: Amistad, Peligrosamente i Sik, Sik, el artífice mágico amb el joc del teatre dins del teatre.

La crònica que ressegueix les relacions entre l’autoria italiana i l’escena catalana ha sortit desendreçada, emparellant mitjons de forma equivocada, distraient-se pel so que entra de les finestres obertes. Nàpols ha entrat a Barcelona. Esclata en mil olors.

Sempre, Segura

Clara Segura és la dona italiana. Més que mai. Perquè si ara interpreta el paper protagonista de Filumena Marturano, fa unes temporades era la dona feliçment casada i amb fills que es preocupava per un home que provava d’escapar del duce Mussolini que ella tan apreciava a Una giornata particolare. De fet, part d’aquell passatge ja l’havia empastat en aquella proposta tan creativa de 28 i mig (tot evocant el 8 ½ de Fellini). Fora de l’esfera d’Oriol Broggi, la versàtil actriu també va presentar un personatge sicilià a La rosa tatuada, en què patia aquell encegament pel marit, visceral i mediterrani, en aquesta peça de gran format presentada al TNC i dirigida per Carlota Subirós.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)