Articles

Crítica

INICI D’UNA AUTOBIOGRAFIA

En un dels capítols finals ofereix grans descripcions de l’estat d’ànim dels mesos abans del final: “És com si visquéssim una mena de conflicte civil en què la gent pensés fins i tot més en el ‘demà’ que durant la guerra”

En una barreja de confessionalitat i simbolisme, de transmetre la vida personal mentre s’invoca el desastre de la civilització després de la Segona Guerra Mundial, Confessions d’una màscara va ser un dels primers èxits de l’escriptor japonès Yukio Mishima (pseudònim de Kimitake Hiraoka, 1925-1970), extraordinari exemple d’escriptor al límit, que va dur les seves obsessions fins al deliri i el suïcidi ritual. Hi ha molts més assajos sobre Mishima que obres seves, però sempre resulta estimulant tornar a la lectura original, encara més si ens arriba en el català d’Albert Nolla, un dels grans introductors de la literatura japonesa al nostre país.

Confessions d’una màscara és un llibre per introduir-se en una sensibilitat diferent, la fusió amb la poesia però també amb els ressons de la guerra en forma de les imatges i les descripcions que fa sobre la situació militar. Quan el vaig llegir en castellà durant la joventut em va servir per descobrir altres autors, en paral·lel a la trama de la novel·la, l’ambigüitat en el tractament de la sexualitat, un tema que va desenvolupar en la tota la seva obra. El mateix nom del protagonista, Koo-chan, és un diminutiu del nom de naixement de l’autor, Kimitake. Les noies queden en un segon pla per la fascinació del narrador de la història pel múscul, fins i tot pels excrements dels treballadors retratats o pel dibuix de molts detalls de la seva morfologia. Mishima és explícit: “[L’atracció que] havia sentit per nois més grans que jo es va anar ampliant fins a incloure nois més joves... Jo continuava amagant els meus sentiments dins el cor, però el meu amor per allò salvatge ara s’hi va afegir l’amor per allò bonic i elegant.” Arriba fins a la distinció que fa Hirschfeld sobre els “invertits” en dues categories, els andròfils i els efebòfils, o a l’explicació que a l’antiga Grècia els efebs eren els nois d’entre 18 i 20 anys que rebien formació militar. La descripció dels nois fent instrucció o gimnàstica sense les jaquetes incrementa la fascinació del narrador dins d’una novel·la que és, així mateix, una obra d’iniciació, datada explícitament dins el relat, en l’últim any de la guerra, quan Koo-chan entra a la universitat després d’acabar l’escola secundària. En un dels capítols finals ofereix grans descripcions de l’estat d’ànim dels mesos abans del final: “És com si visquéssim una mena de conflicte civil en què la gent pensés fins i tot més en el ‘demà’ que durant la guerra.”

El que resulta sempre sorprenent és l’estil en què la introspecció fa que el lector se senti en la confidència a cau d’orella, participant en les cuites d’un narrador que es despulla en cos i ànima davant del desig, ni que sigui de manera subreptícia. La tensió per mantenir l’heterosexualitat en un moment de màxima violència i exaltació del soldat nipó són elements fonamentals, tot i que el principal valor de Mishima és sempre la història, la capacitat per fer de la novel·la un art.

Confessions d’una màscara
Autor:
Yukio Mishima Editorial: Adesiara
Preu:
20 euros

UNA DE LES MILLORS GRAVACIONS DELS ANYS SETANTA D’UN CLÀSSIC

DAVID CASTILLO

Gravat a Zuric el 1974, Solo piano és un d’aquells discos que fan època i que ha quedat sepultat per tota la modernitat dels anys setanta i per la mateixa evolució del jazz. Històricament, és significatiu perquè aquest va ser el primer enregistrament del pianista com a líder en tretze anys. Fins al llançament retardat de Solo piano, es creia que el retorn de Tommy Flanagan va començar amb The Tokyo Recital el 1975 i que el seu únic àlbum complet de solos de piano no acompanyats era Alone too long, del 1977, publicat al Japó. Solo piano és un clàssic del jazz i un disc clàssic de jazz. Tommy Flanagan acaricia el seu teclat per les harmonies del swing, amb temes de llegendes com Bud Powell, Benny Goodman, Dizzy Gillespie i Thelonious Monk fins a arribar a onze peces de primera categoria. No en va, Flanagan, per exemple, va abandonar l’orquestra d’Ella Fitzgerald el 1978 per centrar-se en les seves gravacions en solitari o en trio, i sobretot en les gires per Europa, el Japó i les sales de la seva estimada Nova York, on encara es pot sentir jazz de primera. Flanagan va morir el 2001 i convé tenir-lo ben present en la nostra selecció. Val molt la pena.

Solo piano
Autor:
Tommy Flanagan
Discogràfica:
Storyville
Preu:
15 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)