Lletres

Crítica

ELS PRÍNCEPS BLAUS QUE FOLLEN

Inconsistents en la seva mateixa fragilitat, les proses poètiques, també els aforismes, que Maggie Nelson (San Francisco, 1973) ens ofereix a Bluets ens omplen i ens fascinen mentre les podem rebutjar o considerar irrellevants. Aquesta dualitat entre la profunditat i el més trivial són els angles des d’on podem valorar el grau de comunió que Nelson manté amb el lector. Si em preguntessin si m’agraden o no, només podria respondre amb ambigüitats. També contestaria amb contundència. Sé que valen la pena, que t’aporten sensacions durant la lectura.

Un altre aspecte important és la destil·lació de les proses, que ens introdueixen en unes xarxes de dolor, d’hipersensibilitat ben actual. Tot farcit de referències a poetes i filòsofs clàssics, així com a icones de la cultura pop, ja siguin Leonard Cohen, Billy Holiday o l’entrada del començament de la sempre poc valorada Joni Mitchell, que tantes històries ens explica a les seves cançons. Nelson sempre viatja amb el pretext del blau que coordina els blues rondinaires i apaivagats: “He conegut un home que és el principal productor d’indi orgànic del món, i un altre que canta Blue, de la Joni Mitchell, en un número de drag corprenedor, i encara un altre amb cara de rodamon, a qui els ulls, literalment, li regalimaven blau, i vaig batejar-lo com el príncep blau, que, de fet, era el seu nom.”

Som en un territori equidistant entre la fantasia i la poètica, entre la realitat i el desig, amb la lleugeresa que ella mateixa reivindica en aquest conjunt de proses unificades pel blau de la tristesa. El príncep blau acabarà amb la bragueta descordada: “Una tarda càlida de principis de primavera, a Nova York. Vam anar a follar a l’Hotel Chelsea. Encabat, des de la finestra de la nostra habitació, vaig veure el tendal blau onejant en un terrat a l’altra banda del carrer. Tu dormies, de manera que va ser el meu secret...” Els moments epifànics que omplen les proses són un dels al·licients dels poemes narratius de Nelson, que converteix el vers en vivència, sovint trencada i repudiada, mentre les proses ens mostren de manera diàfana els seus estats d’ànim, d’un lirisme contingut i ferit.

Diríem que els Bluets, traduïts amb cura i empatia per la poeta Míriam Cano, es podrien associar als moviments realistes de la poesia americana de postguerra, tant a l’histerisme dels beatniks –sobretot el Coney Island de Ferlinghetti– com als representants més inspirats i urbans de l’Escola de Nova York, i també als del San Francisco Renaissance. Confessional i autobiogràfica, Nelson coincideix amb els seus predecessors californians perquè introdueix elements filosòfics i estètics, sobretot en les apreciacions literàries, que poden anar de Duras a Novalis o John Berger amb un desordre que és, així mateix, el signe caòtic de perdurabilitat. Nelson és una poeta excel·lent, que busca fórmules en territoris de frontera. Passejar per un jardí aquestes proses fa despertar les flors.

Bluets
Autora:
Maggie Nelson
Editorial:
L’Altra Editorial
Preu:
16 euros

Els contrabaixos inspirats de Marc Johnson

Fent ballar, cridar i fins i tot transpirar el seu contrabaix, el veterà Marc Johnson ens ofereix una masterclass del seu instrument a Overpass, un altre disc revolucionari de la factoria ECM, que tanta felicitat ens ha donat al llarg de les dècades amb els seus àlbums sempre amb el llistó alt. Vuit temes componen aquest treball únic, alguns propis i d’altres en què pot recrear interpretacions de Miles Davis o l’extraordinària adaptació que fa del tema central de la pel·lícula Spartacus. El potencial de Johnson amb el contrabaix és fascinant, un exercici només apte per a les mans privilegiades d’un talent indescriptible. No hem d’oblidar que som davant una llegenda del jazz, que a prop de fer els setanta anys ha tingut companys de viatge que són una referència en la música popular del segle XX, com ara Woody Herman o Bill Evans, fins a la mort del pianista el 1980. També amb altres figures com Bill Frisell, John Scofield, Peter Erskine i Pat Metheny. Cada nota que emeten els seus dits és una carícia, i qui s’atreveixi a dir que publicar un disc d’un contrabaixista només és una parida és perquè no s’ha acostat a aquest univers colorista.

Overpass
Autor:
Marc Johnson
Discogràfica:
ECM
Preu:
16 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)