Arts visuals

(Re)descobrir Gaudí

Una exposició al MNAC intenta alliberar Antoni Gaudí dels tòpics, els mites i les visions reduccionistes que envolen la seva figura

PRIMERS TREBALLS
En l’exposició es poden contemplar els primers dibuixos i esbossos de Gaudí, com ara el seu projecte de final de carrera
UN ARTISTA DEL SEU TEMPS
Un dels tòpics més estesos és el que presenta Antoni Gaudí com un geni incomprès, aïllat del món que l’envolta

“Antoni Gaudí no era el geni aïllat i incomprès que bona part de la bibliografia ens ha donat a entendre.” Aquesta és la frase que es pot llegir en el primer plafó de l’exposició que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (el MNAC) dedica a l’arquitecte català més universal i que es pot visitar fins al 6 de març del 2022. Tota una declaració de principis. El comissari de la mostra parla amb propietat. És Juan José Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya i autor de diverses monografies sobre l’arquitecte. El repte que es va plantejar fa quatre anys, quan va rebre l’encàrrec de definir el discurs de l’exposició, no era gens senzill. Tal com assegura el director del MNAC, Pepe Sierra: “Quan una obra té tant d’èxit i la veuen milions de persones, tota la complexitat es va polint fins que al final només resta una bola llisa. El resultat és un Gaudí epidèrmic: formal, decoratiu, aïllat i fora del seu temps.” La imatge que ens ha arribat de Gaudí ha estat teixida a partir d’un munt de mites i tòpics, fins a convertir-se en una veritable icona turística. I, malgrat tot, no són pocs els llibres o els estudis que pretenen descobrir-nos un vessant nou o rellegir alguns aspectes de la seva trajectòria.

L’exposició ens ofereix un quantitat aclaparadora de peces, moltes de desconegudes o que han estat exposades en comptades ocasions. I totes originals. Un feinada increïble i un plaer per als sentits. El director del MNAC destaca: “Hi ha peces que no s’han vist mai. La família Güell, per exemple, ha cedit coses que no presta mai.” En total, es poden veure més de 650 elements, si comptem les obres d’art, els objectes arquitectònics, els plànols, les fotografies i les pàgines de la premsa escrita. Un devessall de material extret d’un centenar llarg de col·leccions estatals i internacionals, entre les quals la del mateix MNAC. D’entre les obres que es poden contemplar hi ha un enorme tapís que Josep Maria Jujol va fer per encàrrec de Gaudí i que estava destinat als Jocs Florals del 1907; o la increïble reconstrucció del rebedor de la Casa Milà, que va ser desmuntat el 1960 i que reneix de l’oblit després de dos anys de restauracions. L’esforç, en aquest sentit, és encomiable, i ben poques vegades es tindrà l’oportunitat de passejar-se en tants pocs metres quadrats per tot allò que va crear Antoni Gaudí o que va influir en la seva obra. Mentre ens submergim en el seu univers podem fer-ho acompanyats d’una narració suggeridora, amb la veu de l’actor Josep Maria Pou.

Trencar tòpics

Davant aquesta acumulació d’objectes, el visitant té el repte de captar el discurs que ens proposa Lahuerta: la voluntat d’allunyar-se dels tòpics. Un d’aquests és el que presenta l’arquitecte com un geni incomprès, aïllat del món que l’envolta. “Sempre s’ha dit que Gaudí hereta una tradició artesana de la seva família, quasi com un sentiment atàvic, i que ho aprèn tot quan de molt petit passeja pels camps que envolten el mas de la Caldereta, i veu els arbres, les flors, els insectes i els ocells; que menysprea l’ensenyament acadèmic i que està completament separat del món que l’envolta i desconeix què passa a París o a Londres”, explica Lahuerta. L’exposició malda per encaixar-lo en el context arquitectònic de l’època: “La seva escola són Edward Welby Pugin, William Morris, John Ruskin…La seva obra neix de la genialitat, és veritat, però també d’una base molt complexa que és l’ambient artístic i estètic de la Segona Revolució Industrial”, afegeix el comissari de l’exposició.

En el recorregut que se’ns proposa es poden contemplar els primers esbossos de Gaudí, com ara el seu projecte de final de carrera, un paranimf universitari, i els seus primers treballs, entre els quals hi ha l’emblema de la cooperativa La Mataronense i algunes peces de mobiliari urbà, com ara suports per a anuncis o quioscos de premsa. Després dels primers treballs arquitectònics, com ara els Pavellons Güell i la Casa Vicens, van arribar els encàrrecs d’Eusebi Güell, i les cases Batlló, Calvet i Milà. L’exposició ens parla dels clients de Gaudí. Davant el tòpic de la “incomprensió”, Lahuerta es pregunta: “Si era un incomprès, com és que era l’arquitecte preferit de la més alta burgesia, dels Güell i els Comillas? Com és que era el preferit de l’església a Barcelona i Mallorca?” En l’apartat dedicat a l’empremta que vaig deixar al passeig de Gràcia, el principal aparador del modernisme, hi trobem la resposta.

Un dels apartats més sorprenents de l’exposició són els panells fotogràfics de la gran exposició que Eusebi Güell, el seu principal mecenes, va muntar a París. El taller de l’arquitecte es va dedicar en cos i ànima a preparar maquetes de guix, dibuixos i fotografies que ara es poden veure al MNAC. Tanmateix, la crítica a la capital francesa no va ser excessivament favorable, amb algunes veus que parlaven directament de mal gust. De fet, una cosa era tenir el favor de la burgesia i una altra, ben diferent, esdevenir un arquitecte popular o estalviar-se les ironies de la premsa. A l’exposició es reprodueixen un munt de vinyetes, com una de ben coneguda publicada a L’Esquella de la Torratxa en què el dibuixant Picarol converteix la Pedrera en un immens garatge.

El “problema social”

A l’exposició es dedica una atenció especial a la Sagrada Família, un temple expiatori de la lluita de classes. Va ser impulsada per l’Associació de Devots de Sant Josep i la violència que es va viure a Barcelona a finals del segle XIX i principis del XX va deixar-hi la seva empremta en diverses ocasions. Després de l’atemptat del Liceu, que va costar la vida a vint persones el 7 de novembre del 1893, Gaudí va esculpir un dimoni que, en comptes de la maleïda poma que va provocar l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís, posa una bomba Orsini (la mateixa que Santiago Salvador va llançar al patí de butaques del Gran Teatre) en mans d’un obrer.

El principal ensurt, però, es va viure l’estiu del 1909, arran de la Setmana Tràgica, quan la ciutat sencera es va convertir en una immensa foguera contra l’Església. L’episodi va sacsejar profundament escriptors com Raimon Casellas, que va entrar en una profunda depressió, i el mateix Gaudí, que a partir d’aleshores va abandonar tots els encàrrecs i es va recloure al seu obrador. Paradoxalment, però, aquell “refugi de la fi del món” seria devorat per les flames l’estiu del 1936, deu anys després de la mort de l’arquitecte, quan la fúria iconoclasta es va dirigir de nou contra qualsevol rastre de la cultura catòlica. Encara avui, però, les torres flamígeres i flamejants s’alcen fins al cel com un símbol de la redempció humana.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)