Arts visuals

MIGUEL GALLARDO

DIBUIXANT I GUIONIOSTA DE CÒMIC

“L’humor és la meva eina”

Pocs ho saben, quan fem l’entrevista, que li han tornat a detectar un tumor cerebral. És el tercer cop en molt poc temps. “No és just.” Ho pensa ell i qualsevol ho faria. Ha explicat el seu procés en un llibre

MARIA
“Vaig fer humor amb el llibre Maria i jo’, sobre la meva filla, que té autisme. Aquell era un dol important i ho vaig fer amb humor”
INJUST
“Quan es va tornar a reproduir el tumor, ho vam pensar: “Quina injustícia. Som bones persones, no hem fet mal a ningú. Per què, aquest ‘regal’?”
MAKOKI
“Makoki pesava molt, era com una llosa. Em coneixen només per aquest personatge”
VIDA
“El cervell és un ordinador, i si tens totes les finestres obertes, no funciona. He après a tancar-les. També a deixar-me anar”

“A principis d’aquell any acabat en 20, un servidor havia decidit que la seva vida era un mal viure. Massa viatges, massa tallers, massa coses a la vegada, i que aquell any era ideal per agafar-se un mes sabàtic. Malgrat això, vaig entrar a l’hospital perquè tenia un doloret que m’acompanyava en la meva vida quotidiana, i en una setmana em van obrir el cap, el terrat, el meló, i em van treure un tumor de quatre centímetres. Gerapaaaaa! Una de les aventures més boges de la meva vida.” Ho va escriure i ho va dibuixar Miguel Gallardo (Lleida, 1955) al llibre Algo extraño me pasó camino de casa (Astiberri, 2020). Tants èxits a la vida, tants premis (la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, Animac, li concedirà al març el Premi Trajectòria 2022), i de cop apareix el moniato a la seva vida. De fet, després de publicar-se el llibre en què explica la seva topada amb el càncer li han diagnosticat dues vegades més. Ell anomena així el tumor cerebral, moniato.

Comencem parlant de la Kala, la seva gosseta, que ens acompanya durant l’entrevista. Serà la protagonista d’un nou llibre en què treballa amb la seva parella, la Karin.
Es dirà El gran llibre dels gossos i la petita història de la Kala.
Humor i tendresa.
En el llibre també riurem una mica perquè tracta el món dels gossos i dels seus amos, tot uns personatges. Pensa que nosaltres, al començament, per no deixar-la sola no anàvem ni al cinema.
De vegades ve més de gust quedar-te a casa amb l’animaló que sortir.
Són més fàcils que les persones.
De fet, ajuden a rebaixar la tensió a casa, quan n’hi ha.
És cert. Per a mi, el sol fet de treure-la a passejar d’hora al matí ja és terapèutic, perquè m’obliga a sortir de casa. Cada dia anem al parc de l’Estació del Nord, al costat de l’estudi, i ja tenim un grup de WhatsApp de gossos. Al parc ella té la seva colla, la Patrulla Canina. És com si aquests gossets i ella fossin cosins. N’està encantada! I per a ella és una manera de socialitzar-se, i jo també em socialitzo, i de vegades amb persones amb qui potser al llarg de la vida difícilment hauria coincidit. En el nostre grup de la Patrulla Canina hi ha un administrador de finques, per exemple.
El més recent, però, és el llibre en què parla de la seva experiència amb el càncer. Una imatge que se m’ha gravat és que en els moments de dificultat, com es llegeix a la narració, tornem a ser petits i demanem la mare, com quan teníem por de la foscor.
Ho segueixo dient: “Mare!” Necessites algú que t’agafi de la mà i que et digui que tot anirà bé. El primer diagnòstic va ser tan ràpid que gairebé ni me’n vaig adonar. Em van ingressar i em van operar al cap de poc. El xoc va venir després, quan em vaig assabentar de tot el que m’havien fet. Al cap d’uns mesos, el tumor es va tornar a reproduir i em van tornar a operar. I ara m’ha tornat a sortir.
Una altra vegada?
Una altra vegada.
Els metges donen alguna explicació, de per què tres cops en tan poc temps?
No. És un bitxo molt fill de puta. Només que quedin dues cèl·lules vives es reprodueix. Si està a gust al teu cervell, s’hi queda.
Quins canvis, tangibles i intangibles, experimenta?
Amb la segona operació, que va ser la primavera passada, em van quedar seqüeles, com la pèrdua de memòria, que, de fet, ja en no en tenia gaire. I em va aparèixer una hemianòpsia, que és com una mena de punt cec a la visió i que tinc al costat esquerre. Al principi, acabat d’operar, topava amb les faroles del carrer, amb els vianants... En dibuixar, de vegades em deixo elements al costat esquerre. Però estic aprenent a compensar-ho, girant una mica el cap.
El Miguel Gallardo que apareix en el llibre és el mateix que el d’ara? Ho dic en el sentit que per al del llibre tot era nou, i ara malauradament té més experiència.
Sí. Ara ja soc una mena de veterà, oi que sí? El llibre el vaig fer al cap de poc de l’operació i em va servir com de teràpia, perquè necessitava abocar-ho tot per trobar-hi una explicació.
I l’ha trobada?
No, és impossible. És una pregunta que no es pot respondre. No han estat els marcians, no ha estat una maledicció, tampoc. Però saps que dins d’aquest món del càncer hi ha persones que tenen la teoria que és culpa teva, que tu t’ho generes?
Déu-n’hi-do, posar aquesta càrrega a les espatlles de les persones. És com dir que la depressió la patim perquè volem, per falta de voluntat.
Sí, ja tens prou feina amb el que pateixes, perquè a sobre et diguin que és culpa teva. De fet, i ja que ho esmentes, jo he tingut depressió, i m’estic medicant, perquè digerir tot això és molt dur.
Molt difícil. I com ha afectat tot plegat la seva manera de crear? Respecte a la depressió de què parla, no sé si n’havia patit altres episodis, abans d’aquest.
Sí, de depressió, ja n’havia patit, i per això vaig identificar què m’estava passant.
Això, doncs, com influeix? No ho sé, de vegades un detall petit desborda les emocions, per exemple...
De vegades, si perdo les ulleres és com si succeís un desastre descomunal. Saps què m’ha passat, també? Em costa molt començar, arrencar; sento afectada la meva capacitat de decisió. Així que m’obligo. També vaig perdre la gana completament i m’obligava a menjar. De fet, és com una metàfora molt adequada: perds la gana, la gana per la vida, fonamentalment. Perds la gana per tot allò que abans t’il·lusionava.
Ha recuperat una mica aquesta gana?
Sí, sí, a base de teràpia.
M’imagino que haurà hagut d’escoltar consells de tots colors.
Si parlem de salut, amb els consells que et dona la gent i els seus comentaris se’n podria fer un altre llibre. “Ah! Doncs jo et veig molt bé”, diuen.
“Ah, doncs no has entès res!”, se’ls podria respondre. Digui’m, com es fa humor, des d’aquestes situacions complicades?
L’humor és la meva eina, sempre he fet humor amb les meves historietes. Vaig fer humor amb el llibre Maria i jo, sobre la meva filla, que té autisme. Li vaig donar la volta a tot. I aquell era un dol important i ho vaig fer amb humor, que és la meva manera d’expressar-me.
Tot el que està vivint vostè, la seva filla Maria ho sap?
No, no. No ho entendria. L’he vist poquet, ella viu a Canàries amb la seva mare.
No oblidem, a més, que tot plegat està passant enmig d’una pandèmia. Es diu aviat.
De fet, amb la primera operació em van fer fora de l’hospital al cap de pocs dies, just abans que comencés el confinament. No estava gens preocupat ni paranoic amb el confinament, perquè el que m’estava passant i la pandèmia sumats eren massa, així que vaig escollir centrar-me en el que estava vivint. En el confinament, com que teníem la Kala, tenia l’excusa perfecta per sortir. I al novembre vaig poder anar a veure la Maria.
I sobre la segona intervenció quirúrgica?
Per evitar que el bitxo es reproduís van haver de netejar molt. I per això em van quedar les seqüeles que em van quedar. D’orientació, zero. Em perdo dins d’un bar, em perdo anant al lavabo... Ara un aeroport és… Entenc molt millor la meva filla, la Maria. Un aeroport et sobrepassa.
I què em diu de la gent que quan les passes magres t’engalta frases com: “Això ho havies de viure.” Diuen que de tot se n’aprèn, que de tot es pot treure una ensenyança positiva. Què n’ha tret de bo?
M’ha canviat. M’ha fet apreciar els petits moments de felicitat. Però vaja, m’ho hauria estalviat, ja ho dic en el pròleg: és un llibre que m’estimaria més no haver fet. Quan vaig viatjar a Canàries el novembre del 2020, hi havia un noi assegut al meu costat que al braç duia tatuada la frase “Déu dona les seves pitjors batalles als seus millors guerrers.” I jo vaig pensar: “D’acord, a la merda, saps? No vull ser el millor guerrer.”
Si pateixes, és una mostra d’amor de Déu. És xocant, si més no.
Sí, però vaja, un cop estàs dins d’aquest embolic, fas el que has de fer. Però és una injustícia. Quan es va tornar a reproduir el tumor, ho vam pensar: “Quina injustícia. Som bones persones, no hem fet mal a ningú. Per què, aquest regal?” Quan passes per un càncer et fan moltes revisions. A la penúltima ressonància, abans del diagnòstic d’ara, em van dir “estàs net com una patena”. Tornes a fer revisió i apareix una altra vegada. És un cop increïble.

lA mARIA I ELL

Va estar a la Fira del Llibre de Madrid, com va anar?
Va anar molt bé. Viatjar va ser fantàstic, i també estar amb els col·legues. I xerrar amb el públic que em va venir a veure. I es van vendre un munt de llibres de Maria i jo (Astiberri, 2007, en castellà, i la Galera, 2008, en català). Has vist el documental que se’n va fer?
Sí! Maria i jo continua sent un fenomen, i segur que va ser un abans i un després, oi?
He viatjat per tot el món gràcies a la meva filla. A la Xina, a Rússia, a tot arreu. És com si de tant en tant encertessis en un enfocament. És el cas de Maria i jo.
I més tard, el 2015, va fer Maria fa vint anys. Es tracta sempre de parlar de l’autisme des del terreny personal?
Es tracta de fer arribar a moltes persones què és l’autisme, que és molt desconegut. He viatjat arreu fent xerrades. Maria i jo sí, sí que és un abans i un després en la meva carrera. De ser un dibuixant he passat a ser un pare que parla a altres pares. La Maria ara té 27 anys.
Un llibre que no té data de caducitat.
El regalen als pares que comencen en aquest món de l’autisme. L’autisme és un món completament desconegut; quan hi arribes, no en tens ni idea. Els trastorns de l’espectre autista impliquen una manera diferent de veure el món. I, d’entrada, no ho pots entendre.
Vostè és el pare de treballs molt i molt diferents, com el personatge Makoki, dels setanta. L’obra d’aquells anys és d’absoluta referència en el món del còmic!
Makoki i tot allò va ser molt divertit.
Era sagnant!
I molt costumista, també; feia de reflex d’allò que passava al carrer. Va arribar un moment, però, que Makoki pesava molt, era com una llosa. Em coneixen només per aquest personatge. Aleshores, però, vaig passar a ser el pare de la Maria! Maria i jo va ser un canvi total en la meva carrera i en la meva manera de dibuixar. Està fet com un diari, com un quadern de viatge amb la Maria. Estic acostumat a comunicar-me amb ella a través del dibuix. Ella em fa dibuixar coses i potser ho he de fer al carrer, assegut en un banc, en qualsevol lloc. Em vaig acostumar a dibuixar amb bolígraf, i el primer que em sortís, sense marge d’error ni res. Et pots equivocar i pots fer el que et doni la gana. I aquesta manera de fer la vaig incorporar a la meva manera de treballar. Ho vaig incorporar com una llibertat total, per la qual cosa podia anar canviant d’estil.
Com es comunica amb la seva filla Maria?
Com a part de les habilitats d’una persona amb autisme, la Maria té una memòria extraordinària per a les persones. Recorda el nom de totes les persones que ha conegut al llarg de tota la seva vida. I ella em fa dibuixar aquestes persones. Quan estem junts, ella me’n fa una llista i jo els dibuixo. Moltes d’aquestes persones no les conec, perquè potser són companys de l’escola, però tant és, jo dibuixo uns personatges, els poso un nom al damunt i ja està. Ella no sap llegir ni escriure, però els reconeix, una vegada i una altra.
De debò?
Sí! Encara que els dibuixos no s’assemblin gens a les persones. El conjunt del dibuix i la paraula del nom, que ella ho deu veure com a part del dibuix, la porten a identificar-lo. Forma part d’unes capacitats que la resta no tenim, o que potser sí que tenim, però que hem perdut.
Potser com que no ens fa falta fem servir altres eines.
Jo, en canvi, tinc molts problemes per identificar i recordar els noms! Per a les persones amb autisme el principal problema és d’índole social, i ella ha trobat camins alternatius per socialitzar-se. Si la Maria diu el nom d’una persona, aquesta persona es posa molt contenta, perquè significa que la recorda. Utilitza aquesta via.
Molt intel·ligent.
És molt llesta. Fins i tot recordarà la cançó que li cantava aquella persona, la música que li posava, el menjar que li va preparar, ho recordarà tot. Ha trobat un camí i el fa servir. Tinc un amic que té Asperger, amb un ofici molt peculiar: miniaturisme militar. Quan tinc problemes amb la Maria, li truco, perquè, bàsicament, el cap de tots dos funciona de la mateixa manera, tot i que ell té una vida més “normal”, però.
En el fons, tots tenim les nostres peculiaritats.
Hi ha un llibre molt divertit d’un paio que va escriure una mena de manual d’etiqueta per a autistes, que els explica com funcionem, perquè ells ho sàpiguen. Per exemple, que si vas a una festa sàpigues més o menys què has de fer. Has de parlar amb l’amfitrió, dedicar-li una estona i després passar a una altra persona. Les persones amb autisme viuen perdudes en una societat amb normes que la resta tampoc coneixem completament, perquè van canviant, i perquè se t’obliden i fiques la pota cada dos per tres. Imagina’t què és per a les persones amb autisme! Per a elles és com aterrar a Mart.
El llibre sobre la seva filla li canvia la manera de dibuixar, el canvia com a persona.
Allò que intento transmetre és que aprenguem a reconèixer la persona, no a reconèixer l’autisme. Coneixes la Maria, com a ésser intel·ligent que té les seves coses, com les tenim tots.
Certament, si es compara amb els treballs dels seus inicis en el món underground estem parlant ara d’un artista diferent.
Aleshores els treballs que feia, les històries que publicava a El Víbora tenien totes guionista. Eren de riure, aventures diverses, totes fora de mi mateix.
I va canviar.
Vaig començar a explorar els temes personals i ho vaig fer amb un llibre sobre el meu pare, Un largo silencio, amb Astiberri. Allà vaig narrar la vida d’algú de la meva família per primera vegada, el meu pare, que era republicà i havia viscut la Guerra Civil. És un llibre preciós... I després va venir Maria i jo. Són dos llibres que no tenen res a veure l’un amb l’altre, quant a factura. En el cas del llibre del pare em vaig haver d’inventar un estil nou perquè havia d’explicar una història més o menys dramàtica, i jo venia de fer humor. D’aquí a dos anys, m’agradaria publicar unes memòries en forma de novel·la gràfica. També hi estic treballant. Està bé, perquè és com una història d’Espanya: anys setanta, vuitanta...
Fent història, quan li parlen del seu paper en la contracultura, en el que s’anomenaria movida, què pensa?
Passo. Ja dic que de tot el tema del personatge de Makoki, em va costar molt sortir-ne... Ja està, ho vaig fer i va estar molt bé, però s’ha acabat. M’ha ajudat a fer allò que faig ara i que és el que ara m’agrada.
El moment...
Això és bàsicament la felicitat, el present. És l’aquí i l’ara. Els pròxims cinc minuts ja veurem com els passo.
La ment ens porta per tot arreu menys al present.
El cervell és un ordinador, i si tens totes les finestres obertes, no funciona. He après a tancar-les. També he après a deixar-me anar: si alguna cosa no em ve de gust, no em ve de gust.

KALA, COMPANYA PELUDA

La Kala i les seves orelles enormes i disparades ens contemplen. Va ser una gosseta perduda i ara és una benedicció per al Miguel i la seva companya, la Karin, també dibuixant. De fet, amb la Karin estan preparant, a quatre mans, un llibre dedicat als gossos. “La karin volia un gos, jo no en volia, perquè no n’havia tingut mai cap i em semblava que representava massa obligacions. Però vam fer de cangurs d’un gosset i me’n vaig enamorar.” De seguida va pensar en la Maria, la seva filla, que té un trastorn de l’espectre autista. “Volíem que fos bo per a ella, i buscàvem un tipus de gos concret. Vaig trobar una persona que educa gossos d’assistència i li vam donar el perfil: que fos petitet, amable, llest. I al final els va arribar la informació de la Kala. Era ella.” La Kala sembla que sàpiga que parlem d’ella. Ens mira. “Les mirades són…” És capaç de detectar els estats d’ànim, sap si el seu Miguel està bé o no tan bé. Els animals sovint superen, de llarg i amb nota, els humans.

L’HOME TRANQUIL

Gallardo explica que després de l’últim diagnòstic volia plorar. I no podia. “M’agradaria fer-ho, però no em surt!” I segueix: “Un dia vaig fer una teràpia amb una amiga de la Karin, la meva companya. Aquesta persona fa massatges energètics. Vam estar fent exercicis de cabreig, perquè fa falta treure’l: «Em cago en tot!»” En Miguel Gallardo no és dels que exploten, és dels que són capaços de dir “demà serà un altre dia”. “A tothom li semblo un home tranquil, però és que tot va per dins. Tinc una manera de ser que enganya una mica.” Quant a teràpies alternatives per trobar-se millor, n’ha provat moltes, és clar. “Arriba un moment, però, que no hi pots fer res més, toca relaxar-se i quedar-se amb allò que sí que pots fer, i ja està.”

Ha treballat per a diferents mitjans, dins i fora de casa nostra, com The New York Times  i The Washington Post. Té premis del Saló del Còmic, el Premi Nacional de Còmic de Catalunya per María i jo, sobre la història de la seva filla, amb autisme... És un dels creadors de Makoki i un dels fundadors d’El Víbora.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)