Lletres

Crítica

ENTRE ‘PIJOPROGRES’ I ‘PIJOLOCOS’

El patetisme que descriu Segura no té límits decorosos. Els podem imaginar amb el seu català peculiar o amb els noms, que podem trobar en apogeu amb els extravagants Daldo, Calamanca, Bibis, Totón, Beto, Tita, etcètera.

Una de les geni­a­li­tats de la tem­po­rada ha estat Gent d’ordre, de Cris­tian Segura, una mena de cant del cigne de l’alta bur­ge­sia bar­ce­lo­nina, feta des de la bon­dat, però a prop de la sàtira, de la qual estem tan afa­mats. Amb el subtítol La des­feta d’una elit, el peri­o­dista i nar­ra­dor –va gua­nyar el Josep Pla amb la novel·la El cau del conill– marca la decadència d’una classe social que pas­tu­rava habi­tu­al­ment pels bar­ris de Sant Ger­vasi, Bona­nova, Sarrià i l’edènic Pedral­bes, i que ha estès els seus con­do­mi­nis per Esplu­gues, Sant Joan Despí, Sant Just Des­vern i la coca­pi­ta­li­tat amb Sant Cugat.

Segura, que per­tany a una d’aques­tes cent famílies, ens intro­du­eix en una mena de lli­bre de memòries amè i fins i tot hila­rant per la vida i cos­tums d’una ètnia, una tribu o una casta –com pre­fe­rei­xin ano­me­nar-la– que ha man­tin­gut els seus pri­vi­le­gis fins a l’arri­bada del capi­ta­lisme sal­vatge, que ha del­mat con­si­de­ra­ble­ment aquesta espècie. Abans la coneixíem pel seu escàs inter­clas­sisme, la seva ado­ració pel Cau­di­llo, el català abstrús que els ser­via per par­lar amb les minyo­nes, les pin­ta­des de Zona Naci­o­nal i el cen­tre neuràlgic de la plaça Calvo Sotelo –o Calvo y sin pelo–, reba­te­jada amb el nom del patri­arca Macià en plena ascensió del política­ment cor­recte i del repu­bli­ca­nisme a ultrança. Segura fa un retrat al natu­ral de les seves pròpies àvies, amb currículum des­ta­cat: cin­quanta anys, per exem­ple, sent sòcies de tri­buna del Camp Nou sense haver-lo tre­pit­jat mai. També d’un modus vivendi cool que s’inter­re­la­ci­ona a les matei­xes esco­les d’elit i que actua als seus hàbitats, com ara el Club de Polo i el Liceu.

El pate­tisme que des­criu no té límits deco­ro­sos. Els podem ima­gi­nar amb el seu català pecu­liar o amb els noms, que podem tro­bar en apo­geu amb els extra­va­gants Daldo, Cala­manca, Bibis, Totón, Beto, Tita, etcètera. També mos­tra l’evo­lució de classe en ple mal­ba­ra­ta­ment de la seva força, l’ender­roc de la CiU pos­si­bi­lista que no tenia pudor de pac­tar amb el PP o el PSOE, amb gent d’ordre al cap­da­vant com Miquel Roca. Segura dis­para a matar, amb mirada sardònica, a par­tir de la des­a­pa­rició del pal de paller con­ver­gent i l’emergència de for­mes des­con­tro­la­des allu­nya­des del prag­ma­tisme, la fi de la puta i la Ramo­neta: “La prova d’això la tro­bem a l’elec­ci­ons autonòmiques del febrer pas­sat: Junts per Cata­lu­nya, el par­tit del naci­o­na­lisme cabra de Car­les Puig­de­mont i Laura Borràs, va ser la força més votada a Pedral­bes, Sarrià, Sant Ger­vasi, Vall­vi­drera i Tibi­dabo...” Enrere que­den els pac­tes d’estat, el fran­quisme sociològic i aquell moment en què els pijo­pro­gres de la zona s’alter­na­ven amb els pijo­lo­cos, amb un retrat fastuós d’algun per­so­natge de la fauna, com el de José Cusí, esco­pe­ter entre­na­dor de Franco i ínclit del rei emèrit: “Tots dos han gau­dit d’una vida d’oci i passió per la mar. La funció de Cusí sem­pre havia estat dis­treure el rei.” Tot i que el to de Segura és ama­ble, el retrat final de grup resulta devas­ta­dor.

Gent d’ordre
Autor:
Cristian Segura
Editorial:
Galàxia Gutenberg
Preu:
18,50 euros

Joey DeFrancesco ens passeja pel seu jardí de les essències

Amb músics com Joey DeFrancesco s’ha acabat l’avorriment. Tant és que t’obliguin a una quarantena de tres mesos o que t’hagis d’empassar una convalescència eterna, DeFrancesco et farà circular pel seu museu de cançons, pel seu parc temàtic de jazz, on pot tocar l’orgue, però també la trompeta, el piano, una col·lecció de teclats i, per primer cop, el saxo tenor o cantar alguns versos a And if you of Please –quina llàstima que no s’animi a cantar més, així a l’estil Sinatra o Dean Martin!–. Acompanyat del bateria Michael Ode i del multiinstumentista Lucas Brown, el trio signa More Music, un monumental àlbum de jazz, que recorda els temps bons de la gran parròquia que acompanyava Miles, Monk, Mingus... en els anys cinquanta i seixanta. Els onze temes, produïts i escrits pel músic, a excepció del cantat, són d’una fragància que et fa olorar-los com una colònia de flors silvestres, una delícia en aquests temps ombrívols. More Music és un homenatge als instruments, que oscil·la del blues al soul enmig de les balades perfumades i intenses. Jove company de Miles, Sandoval i Ray Charles, DeFrancesco és una benedicció.

More Music
Autor:
Joey DeFrancesco
Discogràfica:
Mack Avenue
Preu:
16 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor