Lletres

CINTA FARNÓS

ESCRIPTORA I POLITÒLOGA

“El desarrelament fa que visquis a mitges; ets en terra de ningú”

POBLE - CIUTAT
“Per a mi va ser un trasbals psicològic molt gran empadronar-me a Barcelona. Hi visc però no me’n sento”
VIVÈNCIES
“Només puc escriure de les coses que m’han travessat. A la novel·la hi ha paisatges que he caminat i emocions que he sentit”
SENSE ARRELS
“A la novel·la parlo del desarrelament geogràfic i també de l’emocional. A títol personal, sí que pateixo el desarrelament físic”

Debut literari i nova etapa editorial. La novel·la Geosmina marca dos punts d’arrencada: el de la mateixa autora, Cinta Farnós (el Perelló, 1986), que s’estrena en un món, el de la ficció literària, del qual ja serà molt difícil que es desprengui; i el de La Magrana, el segell que reneix amb aquest llibre aixoplugat sota el paraigua del grup editorial Penguin Random House. El títol ja desperta tot un feix de sensacions: Geosmina, mot que en grec significa ‘aroma de la terra, l’olor de la terra després del primer contacte amb la pluja’. “Per ser conscient de l’olor de la pluja has de ser allà on fa temps que no hi plou. On hi plou cada dia, un ja s’hi acostuma”, escriu Farnós. La protagonista de la novel·la, la Llúcia, torna d’Irlanda al poble ebrenc de la seva infància quan li comuniquen que ha mort la seva mare: “Una dona estranya. Una dona que passeja sola. Una mare diferent.” Farnós proposa un viatge al passat secret de la mare i als últims anys de la lluita antifranquista, però també a la recerca de la pròpia identitat.

Podria semblar que Geosmina parla de l’arrelament a la terra però, ben al contrari, el llibre tracta sobre el desarrelament.
Sí. A Geosmina el gran tema de fons és el desarrelament, que tant pot ser físic, geogràfic o respecte a llocs (de no viure al poble on vas néixer), com també el desarrelament de no tenir el teu lloc a la xarxa comunitària, en les relacions... És un nom molt terrós, però és una novel·la que precisament parla del contrari. Vaig voler jugar molt en tota la novel·la amb les olors, amb el paisatge, amb tot allò més sensorial. I en tota la trama anava repartint-ho i és un element més que lliga les vides dels diferents personatges. Crec que gairebé tots els personatges, menys el pare, en algun moment han tingut consciència d’aquesta olor, i això em va fascinar; que fos un element perdurable, que tothom ha notat aquesta olor: nosaltres, els fills, els pares, els iaios... És una olor que perdura en el temps i que es manté a pesar de tot el que pugui canviar. Per això em va fascinar. És un element que permetia anar saltant de personatge en personatge mitjançat el record de l’olor.
A la novel·la vivim un desarrelament doble: a la terra, a l’origen i a la mare, per la manca de vincles materns. La figura materna és la clau de la novel·la.
La Llúcia [la protagonista] ha normalitzat el fet de no tenir aquest vincle matern. Quan és més menuda veu, respecte de les altres mares, que té una mare diferent, que potser les altres mares no fan certes coses i la seva sí... Però al final ha crescut normalitzant aquest tipus de relació i aquest tipus de tendresa tan mesurada i ho ha acabat aplicant a la seva vida. El desarrelament fa que visquem una vida molt mesurada, molt a mitges, perquè alguns personatges, sobretot la mare, viu la seva vida perquè no ha sabut acceptar la vida que va escollir tenir; no ha acceptat la vida que ha escollit tenir per una decisió que no es va atrevir a prendre en aquell moment.
A través de la Blanca, la mare, veiem com algunes decisions, més ben dit, algunes renúncies, ens porten a viure una vida que no era la que volíem. És millor penedir-nos d’allò que hem fet que no pas d’allò que vam decidir no fer?
Sí, sobretot aquí el que importa és que les decisions que prenem les prenguem realment sent molt conscients de quines són les conseqüències i de què ens poden comportar. I un cop preses, saber fer encaixar la vida que no hem decidit tenir. Quan no ho fem així, el que ens passa és que no estem vivint la vida que hem escollit, perquè estem amb el cap a l’altra vida que hauríem pogut portar. I no estem vivint aquella vida perquè vam decidir no fer-ho: estem en terra de ningú de la nostra pròpia vida. No acabem d’estar ni aquí ni allà.
És també el desarrelament dels que hem marxat del poble i ara no ens sentim del tot ni d’aquí ni d’allà? El pateix, aquest desarrelament?
A títol personal, sí que pateixo el desarrelament físic. Amb les companyes de Diàspora Ebrenca ho comentem sovint. I ara potser perquè reparteixo millor el meu temps, però per a mi va ser un trasbals psicològic molt gran empadronar-me a Barcelona. Vaig tardar molts anys a fer-ho i ho vaig fer per una cosa tan pràctica com poder aparcar el cotxe al carrer. Aquest era el motiu principal. Jo he nascut al poble, però no hi visc, i quan hi vaig, veig que les relacions s’han refredat i que allà no hi tinc una vida. I visc a Barcelona, però jo no me’n sento, de Barcelona. Les primeres eleccions municipals que vaig haver de votar a Barcelona van ser traumàtiques, perquè jo estic acostumada a viure molt aquestes eleccions; soc politòloga i els dies electorals al meu poble eren un esdeveniment; sorties a primera hora del matí i fins després del recompte de vots no te n’anaves a prendre alguna cosa. Aquí, a Barcelona, ho vaig viure com un xoc. I hi ha petites coses del dia a dia que vas acceptant amb el pas del temps, però es nota molt que no acabes de tenir un lloc.
Per això Cinta Farnós forma part de la Diàspora Ebrenca, que és aquest col·lectiu de gent de les Terres de l’Ebre que viu a fora? És una manera d’intentar boicotejar aquest desarrelament?
Diàspora Ebrenca va néixer a partir d’aquesta situació que estàvem vivint algunes persones. Teníem contacte entre nosaltres, tot i que no hi havia una amistat prèvia. Com que totes patíem aquesta sensació a Barcelona, teníem ganes de crear una mena de xarxa, una mica com si fos fins i tot una comunitat veïnal. Un grup de gent de confiança que podíem tenir aquí. Vam començar a quedar de manera informal i després vam decidir constituir-nos en associació. Estem molt contentes. A més, amb el confinament hem pogut teletreballar i, d’alguna manera, hi ha diàspora ebrenca tant a Barcelona com vivint al poble, ara.
Per què a la novel·la no s’identifica en cap moment el poble de la protagonista i, en canvi, sí que cita altres ciutats, com ara Barcelona o Cork, a Irlanda?
Per a mi això era molt important, precisament pel tema de la novel·la. Volia parlar del desarrelament geogràfic i també emocional. I per a mi era molt important que tots els llocs fossin definits, tret del lloc d’origen, que és realment allà on hi ha la ferida, allà on va començar a fallar la relació que a la protagonista no li ha permès vincular-se. Però, en canvi, els altres llocs que han rebut a la Llúcia sí que volia que hi fossin ben definits.
Malgrat això podem situar-nos al Perelló, el seu poble natal?
Podem pensar que és el Perelló. Hi ha elements que ho poden fer pensar. De fet, hi ha un element molt característic, que surt en algun moment a la novel·la, i que també comparteixen molts pobles de l’entorn, com és la boira que baixa de Lleida per la vall del riu i que crec que acaba al Perelló. O les oliveres... Hi ha molts elements que poden fer pensar que és el meu poble. El paisatge del Delta en si és molt diferent al que jo descric. Sí, podria ser el meu poble.
A la novel·la s’hi pot veure una crítica a la manera de viure al món rural. La protagonista parla d’un poble “que asfíxia” i del fet que “no pots passar desapercebut”. “Va maleir el poble, perquè amb la gent que la coneixia sentia l’obligació social que ja no estava acostumada a tenir en un lloc on ningú sabia qui era”.
Des del punt de vista de la protagonista, sí que hi ha aquesta crítica. Ella ha fugit del seu poble, no per culpa del poble, però sí de les dones, o de les nenes i els nens, o de l’escola... Hi ha una escena a la novel·la en la qual la Llúcia, quan era petita, va sentir dir a algunes coses sobre la seva mare i a ella li surt un instint protector. Això és molt de poble, molt rural.
A la novel·la també fa una reflexió sobre la soledat, la volguda i la imposada.
La mare influencia molt la Llúcia, i totes dues viuen aquesta soledat; necessiten la soledat en la seva vida. La novel·la parla també del fet d’entendre la mare, de reconciliar-se amb la història, no només de la mare, sinó la familiar. També per poder entendre i per adonar-nos que ens acabem convertint en alguna cosa similar. L’evolució de la Llúcia és que acaba entenent i acaba acceptant que pot ser així. És una manera de reconciliar-s’hi.
Sembla que no tot és ficció. La Llúcia té molt de la Cinta Farnós? Autora i personatge principal de la novel·la comparteixen edat, el fet que totes dues han viscut a Irlanda i són de l’Ebre... En el llibre hi aboca la seva experiència personal?
L’hi aboco poc. Però jo sempre dic que només puc escriure de les coses que m’han travessat o de les coses que realment sento molt. Perquè jo m’implico molt en les coses que escric. Necessito tenir molta informació, i això només ho tens quan ho vius. Hi ha escenes i paisatges que jo he caminat i he conegut; i hi ha emocions que jo he sentit, perquè si no seria incapaç de descriure-les. Però la trama, la història familiar, és ficció.
Quan vivia a Irlanda va decidir que volia escriure aquesta novel·la i en tornar es va apuntar a l’Ateneu Barcelonès per donar-li forma. Quin paper ha jugat l’Ateneu Barcelonès?
Ha ajudat, sobretot en la disciplina. Quan t’enfrontes a escriure una novel·la per primera vegada, és un projecte molt gran. Suposo que hi ha gent prou valenta per llançar-s’hi de cap i anar escrivint a mesura que li raja. Jo soc incapaç de fer-ho així. Era un projecte que volia fer, en tenia moltes ganes, però no sabia com enfrontar-m’hi, ni a l’hora de començar-la, ni com estructurar la novel·la. Per a mi, l’Ateneu sobretot va suposar aquesta disciplina de dedicar-hi temps, d’anar cada setmana a les classes, de compartir la lectura amb la resta dels alumnes, de rebre també les seves novel·les... Sempre diuen que et donen la caixa d’eines, però una vegada ja les tens, te n’has d’oblidar. I això és el que vaig fer a Geosmina. La trama la vaig dissenyar a l’Ateneu, però després l’he anat variant, l’estructura s’ha mogut...
No ha optat per una narració lineal. L’estructura de la novel·la es basa en els flashback, a alternar passat i present, a anar endavant i endarrere...
Sí, gaudeixo molt, també quan llegeixo, si em sorprenen, haver de reaccionar i pensar on estic. El joc dels flashbacks m’agradava molt. I si no ho hagués fet així, si fos una novel·la cronològica, el que hauria pogut passar és que la història de la mare i de la Coya [l’amiga de la mare] haurien agafat molt més pes. Necessitava recórrer als flashbacks per dosificar el passat.
La Llúcia, la protagonista, parla de tenir una cambra pròpia. Virgínia Wolf està entre les teves influències literàries?
Sí. Dins de la novel·la hi ha molts llibres, fins i tot alguns de forma inconscient. En un moment determinat faig referència a la cambra pròpia. I també en l’aspecte tècnic, un altre dels meus referents és Maggie O’Farrell. No he pogut llegir mai un llibre seguit d’aquesta escriptora irlandesa; no l’he pogut agafar i acabar-lo, perquè sempre m’ha despertat molta creativitat la manera com ella estructura el text i hi juga.
Geosmina enceta la nova etapa de La Magrana. Per a una autora que encara no té cap altra obra publicada ha estat més difícil trobar editorial?
Va ser un procés llarg, però també per culpa meva, perquè quan vaig acabar la novel·la no em vaig llançar directament a buscar una editorial, sinó que la vaig passar a persones conegudes que sabien que escrivia i que tenen contacte amb el món de la literatura, per tal que em donessin la seva opinió com a primers lectors. Després vaig fer molts processos de revisió. I vaig optar abans per una editorial on la van tenir un any. La covid va suposar un moment molt difícil per al món editorial i va fer aturar molts projectes; el meu, n’era un. Quan es va desencallar aquí, ja vaig contactar amb Penguin.
En un perfil sobre vostè he llegit: “Ara ja sap que allò que ha vingut a fer és escriure, sigui el que sigui i on pugui.” Té clar quin és el seu projecte de vida.
Sí, però també soc molt conscient que és molt difícil. Viure només d’escriure no és un camí viable ara mateix. Gaudeixo moltíssim de la meva feina a la Generalitat, i també és una feina que em permet tenir temps per poder escriure. Tot i que m’encantaria dedicar més temps a l’escriptura, ara mateix la situació és la que és.
Hi haurà, doncs, una segona novel·la de Cinta Farnós?
Sí, la meva voluntat és que sigui així. Geosmina és una novel·la que vaig acabar fa tres anys, tot i que el procés editorial ha implicat molta revisió i molt contacte amb el text. Durant aquest temps de buscar una porta de futur per a la novel·la que ja havia escrit, també han anat sorgint idees per a una de nova. Tinc un altre projecte al cap.
Pot avançar alguna cosa d’aquest nou projecte?
Està molt verd, encara. Vaig començar a escriure’l a l’estiu, però després el vaig aturar perquè em presentava a oposicions. És allò que dèiem d’haver de combinar la vida que t’agradaria amb la vida que pots tenir. Un dels temes dels quals m’interessa parlar en la nova novel·la és sobre la violència psicològica, però una violència molt subtil, a la qual estem molt acostumades a viure en el dia a dia. Aquella violència que, si no pares bona atenció, no la notes fins que t’ha desarmat completament.
La que patim més les dones?
Sí, la patim més les dones pel mateix procés de socialització. Al final acabem com desacreditant-nos i minimitzant allò que sentim i posant en dubte qualsevol cosa de les que pensem... Tot això és conseqüència d’un procés de desgast que gairebé no es nota.
GEOSMINA Autora: Cinta Farnós Editorial: La Magrana Pàgines: 240

MEMÒRIA I LLETRES

A Geosmina, Cinta Farnós Brull volteja pels últims anys de la lluita antifranquista a Barcelona. És un període que coneix bé. És politòloga i treballa a la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat. Quan va escriure la novel·la, encara no ocupava aquesta feina, però l’interès li ve de lluny: “Sempre ha estat un tema que m’ha interessat molt. Als 17 anys vaig entrar en una associació per a la recuperació històrica. La Guerra Civil, pel lloc d’on vinc, les Terres de l’Ebre, sempre ha estat molt present”, explica. Ha estat molt present i, a la vegada, encara massa silenciada: “Sí, del tot. I no volia afonar en una novel·la que parlés directament de la Guerra Civil. Però aquesta època del final del franquisme em va agradar per utilitzar-la al llibre”, explica. Geosmina és la seva primera novel·la i té clar que no serà la darrera. Fins ara havia escrit guies gastronòmiques i contes –un dels quals, L’hivern que s’apropa, publicat en el marc dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, al volum Cosins Llunyans i altres contes (Cossetània).

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor