Lletres

Crítica literària

CREAR UN CONCEPTE PROPI DE POESIA

Brossa era Brossa, i prou. Practicava una poesia diferent, sense gaire correspondència al país
Brossa juga amb les paraules: tempta els límits, tiba les costures del llenguatge

Devia ser a la primeria dels vuitanta que em vaig fer conscient de l’excepcionalitat poètica de Joan Brossa. Un amic del poble, coneixent la meva afició lectora, me’n va regalar Poemes de seny i cabell, amb aquella coberta il·lustrada per Tàpies (ja no es fan llibres com els d’abans!) i el pròleg d’Arthur Terry. Em va semblar un títol molt original (anys després, jo mateix, immergint-me en l’obra brossiana, havia de constatar que el barceloní és el millor encunyador de títols de la lírica catalana: Càntir de càntics, Passat festes, La clau a la boca, Sumari astral són altres títols seus esplèndids!). Les poesies aplegades en aquell volum em van sorprendre, perquè no s’assemblaven gens a les que jo havia llegit fins llavors. De fet, sovint no semblaven pas poesia, sinó esbossos de narracions, acudits, aforismes...

João Cabral de Melo, el poeta i –diplomàtic– brasiler que va arribar a Barcelona el 1947, va exercir una influència fonda en el nostre autor. De fet, li va prologar el llibre Em va fer Joan Brossa (1950) –quin altre títol més brillant: com el peix del sentit que es mossega la cua!–, text en el qual es refereix al compromís social, l’alliberament de la forma i el minimalisme del català. En aquest mateix pròleg, ben ressenyat per Glòria Bordons en l’edició que ens ocupa, Cabral de Melo defensa la creació d’un nou concepte de poesia. Segurament a catorze, quinze anys m’hauria anat bé conèixer aquell text per situar i entendre millor l’esforç de Brossa. Era, és clar, un error meu voler comparar els seus versos singulars amb els de Riba o Vinyoli, d’una perfecta gravetat, o, fins i tot, amb els de Foix, inclosos els de les seves proses superrealistes, tan odorants d’onirisme. Brossa era Brossa, i prou. Practicava una poesia diferent, sense gaire correspondència al país.

Aquest és el primer dels tres volums que, en edició a càrrec de Glòria Bordons –que ha fet una feina ingent, magnífica, de recuperació de molts títols difícils de trobar–, aplegaran la poesia completa de l’autor, la que va compondre entre 1940 i 1960. La primera impressió és que en aquesta escriptura hi ha una llibertat total i una incontrovertible propensió al joc. Una poesia molt original, a fe de món! Ja ho remarca l’editora: “En aquest període trobem imatges hipnagògiques, sonets, romanços, odes lliures, poemes antipoètics, poemes en prosa, odes sàfiques i alguna altra forma popular.” De sonets, posem per cas, n’hi ha un gavadal (gairebé quatre-cents, en aquest volum; i en tindrem quasi cinc-cents més, en els dos volums següents). Foix, com va fer amb altres poetes més joves, va aconsellar a Brossa d’escriure’n, i aquest va seguir al peu de la lletra el consell del seu admirat investigador en poesia.

Bordons afirma que “aquesta edició permetrà entendre l’evolució i la variació de la poesia brossiana”. A mi em fa l’efecte que el corpus líric de Brossa, d’una envergadura inoïda, s’assembla a una gran novel·la, plena de personatges, de detalls, de llocs... Si un té cura d’anar llegint els llibres en aquest ordre rigorós d’escriptura, s’adona que hi ha motius que es repeteixen al llarg de l’obra, alguns dels quals apareixen matinerament i, després, es concreten i es fan lema. Un exemple: un altre dels títols prodigiosos de l’autor, i segurament un dels més programàtics, és El pedestal són les sabates (1955), que es va incloure dins el volum recopilatori Poesia rasa (1970). Doncs bé, uns versos d’un sonet anglès de Fogall de sonets, llibre que du les dates 1943-1948, probablement van ser el germen d’aquella esplèndida declaració titular: “L’experiència res més no em mostra / Que les sabates velles, ai, dels morts! // I torna al pedestal amb altivesa. / I jo sense sortir de la sorpresa.” Brossa, grafòman empedreït, escriu amb una llibertat plena, ja sigui adaptant-se a formes tradicionals, ja sigui creant-ne tothora de noves. Les imatges hipnagògiques devien constituir una mina de material preciós a la qual el poeta no deixava mai de recórrer: el cabal d’imatges delirants, al·lucinades, que mostren totes aquestes composicions sembla inexhaurible! Res no se li resisteix: fa consonar bàscules –paraula de rima enrevessada– amb rasco les; o campana –paraula de rima molt més fàcil– amb arrossegant a. El joc! Sí, Brossa juga amb les paraules: tempta els límits, tiba les costures del llenguatge. Llegeix, sovint, pel revers de la plana, i no pel dret, com fora lògic. No deixa mai de crear un concepte propi de poesia, en definitiva. Es diria que la poesia estampada en la pàgina, en pic se li ha assecat la tinta, malda per ser una altra (o, encara més enllà d’això, per ser una altra cosa), de manera similar al que passa en el Sonet del pur estrèpit, de Sonets de Caruixa (1949), en què “el vent lluita per ésser flor, la flor / per ésser papalló, el papalló / per ésser peix, el peix per ésser jo, / i jo, l’Arrel de la Creació”.

Sovint Brossa ens emmarca una situació, ens ofereix una fotografia, identificable o no, més o menys visionària, obstinadament civil o irremissiblement onírica. En algunes poesies, advertim que alguna cosa que travessa trenca l’estabilitat del quadre: “Travessa, volant, un ocell”, “travessa un cotxe amb ràdio”, llegim en sengles peces d’Em va fer Joan Brossa. En la titulada La guerra, ben oportunament, aquesta estabilitat que deia està en entredit, i és, doncs, molt més tot allò que travessa. La cito in extenso: “Travessa un burgès vestit de capellà. / Travessa un bomber vestit de paleta. / Jo toco una terra ben humana. / Travessa un manyà vestit de barber. / Menjo un tros de pa / i faig un traguet d’aigua.” El poeta sembla que ens suggereixi que, en temps de confrontació bèl·lica, tot s’ha capgirat. I que menjar una mica de pa i beure un raig d’aigua esdevé gairebé un acte excepcional i, per tant, d’allò més delectable. Però, és clar, tot això ja és interpretació, i a mi em fa l’efecte que Brossa hauria arrufat el nas davant aquesta i qualsevol altra interpretació de qualsevol dels seus poemes.

De tant en tant, és Brossa mateix qui treu el cap en una poesia, com si travessés entre els versos: “Sí que l’és! Sí que l’és! / En Brossa!”, acaba, amb ironia, la titulada Viatge, en què presumiblement diversos passatgers d’un tren han reconegut el poeta (es tracta de la peça inaugural del llibre El clavell i el martell, de 1951). En una altra composició de l’obra, assegura: “Jo no vull perdre el contacte amb la terra.” I, en la memorable Targetes, després de donar fe dels testimoniatges escrits de diverses civilitzacions: “Els caldeus ja posaven nom a les targetes. / Les mòmies egípcies portaven les targetes a la tomba. / Els jueus posaven targetes als instruments de suplici”..., s’acaba transcrivint les targetes de visita de Joan Ponç i Bonet i Antoni Tàpies i Puig, tots dos habitants del carrer Balmes de Barcelona. Signatures que travessen el paper. Juganer com ell sol, poeta eclèctic, Joan Brossa!

JOAN BROSSA, POESIA COMPLETA. VOLUM i (1940-1960) Autora: Edició a càrrec de Glòria Bordons Editorial: Univers Pàgines: 1.442
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)